Vasili Grossman, "Vida i destí".-

Acabo de llegir-lo i haig de reconèixer que m'ha costat (per la seva rudesa i per la seva extenció). Això no vol dir que no hagi disfrutat. Des de que me'l va regalar un molt bon amic meu, han passat quasi tres mesos, però també haig de dir que mentre tant he anat llegint d'altres coses i crec que ha estat un error llegir-lo així, compaginant d'altres llibres, fins arribar a les 1.109 dures, però meravelloses, pàgines d'aquest llibre-món.

En general crec que és una novel·la irregular. Una gran novel·la, sens dubte, però el tamany li ha jugat males passades. Es pot entendre com un testimoni valuós on sovint et pots endinsar en els personatges i patir i sentir el que ells han viscut. Molta calamitat!. Té moments realment sublims, d'una intensitat emocional esgarrifossa, quasi insoportable però que adoleix, una mica, de desconnexió entre els més de dos-cents personatges. A vegades m'ha costat passar d'un personatge a un altre i la forma peculiar de narració m'ha fet, en ocasions, perdre el fil. Tot i això, en el seu conjunt, és una obra meravellosa i fascinant. Hi ha molt de patiment, perquè Grossman ens ensenya una de les pitjos cares de la humanitat. No és una obra sobre la guerra, encara que sigui sempre present, és una obra sobre l'esperit humà.

És difícil trobar un únic protagonista, potser en trobarem un col·lectiu que en destaca, però de tots ells penso que qui més es deixa veure és el físic Viktor Páulovich.

Grossman aconsegueix barrejar, amb intel·ligència i valentia, una part de la història més tràgica de l'Europa recent, amb les coses "petites", més quotidianes, que és potser el que la fa més propera i actual.

Ja sabeu que la novel·la va ser segrestada per les autoritats soviètiques i que a Espanya no es va publicar una traducció fins l'any 1985, dècades després d'haver estat escrita. La vida d'aquesta novel·la és una drama plena de misteris, encerts i sorts. Així doncs, durant aquest darrers dies de Nadal, us encoratjo a llegir-la, si no ho heu fet ja, i a que us entregueu a ella amb passió i humilitat.

E. Barrera, R. Pillado i J. Torregrosa, "El juicio de los 23. El último gran proceso del TOP".

Aquest llibre em va caure a les mans per un dels seus promotors. Sindicalista de CCOO en actiu. És, en realitat, un recull de le veus que van viure aquell procés paral·lel al 1001 i que no ha estat gaire conegut. El judici dels 23 es va fer al juliol de 1975 a Madrid, contra els 23 detinguts durant la mobilització, durament perseguida, del 10 de març de 1972 feta a El Ferrol. És una mirada a la història del moviment obrer contra la dictadura franquista. Ho trobareu a Edicions embora, a la col·lecció Memòria.

És un document que permet refrescar la memòria i conèixer com es feien les coses en temps pretèrits i com el moviment obrer i organitzat va arribar a sentar les bases de la nostra democràcia (encara per desenvolupar). Un decument que demostra que la història i els seus protagonistes segueixen vius i que no fa tant que un assassí anomenat General Franco governava aquest país a base de punys de ferro, repressió, assassinats i maca de tota mena de llibertats públiques i individuals.

Mattew Restall, "Los siete mitos de la conquista española"

Metthew Restall és professor associat d'Història Latinoamericana, Estudis de la Dona i Antropologia, i director d'Estudis Latinoamericans a Pennsylvania State University i amb una clara tendència a fer un enfocament de caràcter marxista.

El llibre en qüestió és un petit estudi sobre el que ell anomena mites: que la "conquesta" va ser feta per molt pocs homes; que l'exèrcit enviat invaïa en nom del Rei; que la superioritat armamentísca va ser determinant; que venien en nom del Papa a cristianitzar als indígenes; la manca de comunicació; la desvastació indígena i la creença que més homes eren animals i per tant que els espanyols eren superior.

El relat, força documentat, és molt entretingut. Comença debatent sobre les manipulacions i les interpretacions de les fonts històriques, continua amb el paper de les forces socials sobre els individus, el que ell diu que marcarà la pròpia font serà el context històric i ideològic i la seva comunitat en el seu temps i relata l'exagerat ús de la violència, moltes vegades gratuïta, posant de manifest la pràxis més salvatga de la condició humana per més "occidental" que sigui.

Aquest és un assaig que m'ha agradat per la seva claredat i senzillesa, en tot cas, aparent de contingut.

Lawrence Durell, "Monsieur o el Príncep de les Tenebres!

Aquesta obra inicial del quintet d'Avinyó m'ha semblat massa densa, un pèl desestructurada i molt lluny del nivell literari de l'antic Quartet d'Alexandria que ja fa més de vint anys que vaig llegir. Potser serà la nostàlgia, però no m'ha semblat una de les seves millors obres, ni molt menys. Per altra part, la publicació d'Edahasa està molt ben cuidada (tapes dures, presentació impecable, etc.). L'edició que tinc a les mans s'acabava de fer el 23 d'abril d'aquest any, però realment, no crec que sigui una obra per a qui vulgui conèixer a aquest autor, d'altra banda, molt bon escriptor.

VVAA: La crisis económica y el nuevo escenario mundial

La Gaceta sindical. Reflexión y debate, publicació de la Confederació de les Comisions Obreres, va publicar el passat 12 de juny un important recull d'articles de varis autors dels quals em seria força difícil estreure quin és el més important o interessant. Potser em quedaria amb els següents autors: Jorge Lezcano ("notes sobre la crisi econòmica i el nou escenari mundial"), John Evans ("La visió sindical de la crisi econòmica: les nostres peticions al G20"), Javier Doz i Isidor Boix ("la crisi a la Xina i el paper del sindicalisme oficial"), per posar alguns exemples.

És un llibre que convida a la reflexió i intenta analitzar els aspectes fonamentals de la crisi que estem vivint.

Carl Honoré, "Elogi de la lentitud"

Darrerament tinc mala sort amb els experiments a les llibreries. Aquest és un. Potser la dinàmica del bloc no és bona, perquè sembla que si no penjo un llibre al mes és senyal que no he llegit i la veritat, intento sempre fer comentaris de llibres que m’han agradat. Desafortunadament a aquest no és un, però el que m’estranya més és que no trobo cap crítica negativa i em fa pensar que tinc un gust estrany.
La qüestió és que jo l’anomenaria un llibre buit, sí, així, un llibre de la categoria dels buits, sense consistència, insípid, un llibre de palla. El tema sembla estar bé, però la veritat és que no diu res de res. Admiro, però, a les persones que escriuen sense dir res, ratlles i ratlles, i que a sobre el publiquin i després el tradueixin a vint-i-cinc idiomes. Tot un èxit, però és un llibret de difícil qualificació. No m’atreveixo a dir res més que això: ni carn ni peix.

W. Somerset Maugham, "Soberbia"

"Soberbia" és el títol que li van posar a la traducció en castellà de l’obra “The Moon and Sixpence”, publicada el 1919. La versió que tinc a les mans és una acurada “Obres Completes” en tapa dura de Plaza & Janés, però he volgut triar aquesta novel·la breu, basada en la vida del pintor Paul Gauguin, perquè avui posa de manifest el valor dels diners en una societat com la nostra.

El personatge central, en Charles Stricland, és un home burgès que abandona la seva vida com a agent de borsa, la seva família i els seus fills per a dedicar-se a la pintura i fugir a París. Experimenta la pobresa, la malaltia i la gana. Un amic, també pintor, l’ajuda i acaba a Tahití on mort. Però el final de la vida de Gauguin no és cap misteri, i tampoc aporta res a la novel·la. L’obra té un estil directe i senzill i fa ús d’una constant reflexió sobre l’art i el lloc que ocupa a la nostra societat i la seva relació amb el món, també crítica. Crec que Maugham té una gran capacitat per descriure i observar la societat del seu temps. Qualsevol novel·la o conte de Maugahm és completament recomanable.

Kenizé Mourad, "De parte de la princesa muerta"

Acabo d’arribar de vacances i la darrera lectura que he fet, tot just esperava que l’avió s’enlairés, ha estat aquesta. Si bé no deixa de ser una novel·la de caràcter històric, molt ben documentada, transmet tota una sèrie d’ideologies pròpies d’una societat que jo no conec i que no comparteixo. Tot i així haig de reconèixer que m’ha agradat i que en cap moment m’ha resultat avorrida. La presentació de l’edició d’”Aleph Editores” m’ha semblat molt encertada. No us explicaré la història. Potser, en alguna ocasió, la novel·la no rutlla com caldria, però en el seu conjunt m’ha semblat una molt bona lectura i recomanable per qui vulgui conèixer una versió “diferent” de la vida i decadència del poble otomà, però sobretot de la “realesa” otomana en un moment molt complicat de la història contemporània. M’hagués agradat més compaginar la visió d’un part de l’alta societat otomana i burgesa del moment amb una altra de com vivien les persones “normals” en contrast amb la sumptuositat dels palaus, però en tot cas, és una valoració personal. Crec que us ho passareu bé llegint-la.

Inderjit Badhwar, "La cambra dels perfums"

L’editor Badjwar va aconseguir el premi “Le Prix Littéraire” francès amb aquesta primera obra seva. La llarga història que narra el llibre està molt ben escrita, però li falta continuïtat i argument. En realitat la història sembla que s’acabi i que comenci una de nova, es podria dir que hi ha dos novel·les en una, en una història en la que un home indi que viu als EEUU torna als seus orígens en morir el seu pare. És una novel·la extensa, una mica més de cinc-centes planes, però és d’agradable lectura, ideal per les tardes d’estiu.

Nassim Nicholas Taleb, "El cigne negre" (o l'art del l'engany)

Recordeu bé aquest nom, perquè us serà molt útil. No acostumo a fer comentaris com els que faré ara, però aquest autor se’ls mereix, perquè és un mestre en l’art, si es pot dir així, d’escriure coses imbècils. No fa gràcia, perquè estar clar que ell pretén parlar seriosament de les coses, però mai, ni en el malafortunat Peter Sloterdijk, ningú, crec, que hagi pogut arribar al nivell d’impertinència intel·lectual d’aquest més que pretenciós i cregut Nassim. Un home que té la facultat de tacar de paraules moltes planes d'un llibre. Encara no entenc com li poden haver publicat, i fins i tot, per les coses que diu, deuen estar contents els seus antics caps.
És simplement horrible. Té una cosa bona, el disseny de la portada, la solapa i la contra portada que fan del llibre un aparent estudi molt interessant, et convenç, fora d’això, aquest és un dels pitjors llibres que he llegit mai, per suposat!, per no dir que el pitjor. Estic decebut, perquè m'esparava una altra cosa, no que em prenguessin el pèl!. No cal dir res més.

Andrés Neuman, "El viatger del segle"

Aquest flamant premi Alfaguara 2009 és una meravella literària. Diuen que es una novel·la post moderna, fins i tot inclassificable, i poden tenir raó. Es troba entre el diàleg de l’Europa de la Restauració i la modernitat ideològica més actual. Combina perfectament el coneixement de l’època amb una acurada descripció del paisatge i dels personatges, alguns amb molta càrrega poètica, com “l’organillero”, i parla de tot: de literatura, d’història, de filosofia, de política, d’amor, etcètera. La novel·la no només és un encantament quan a la profunditat en la reflexió sinó que també combina la intriga, encara que, al meu parer, en algun moment que no desllueix el conjunt de l’obra, un a mica forçada. El més interessant és que en algun moment m’ha semblat entreveure passatges clàssics del “Curial e Güelfa”, en una apassionada redacció plena d’insinuacions, retrets i moltes altres coses que no us explico. Feia temps que no llegia una obra tan ben escrita com aquesta, i això que l’autor és jove.
Malgrat les més de 500 planes que té, les he devorat en poc menys d’una setmana. Tota una delícia de narració. El final és ..... tampoc no us ho diré, llegiu-la, degusteu-la i després valoreu.

Paolo Giordano, "La soledad de los numeros primos"

Encara no la trobareu en català, però val molt la pena llegir-la. Ha estat un encert haver llegit aquest llibre. És especial i diferent. Vaig començar encantat amb el que, en aparença, semblava un llibre de contes, però no, és una història magnífica que té, però, un final desigual que no m’ha acabat d’agradar, però en el seu conjunt m’ha semblat un extraordinari autor novell amb molt de futur en el món de les lletres. El llibre me l’he llegit en un dia. Passa bé, malgrat la curiositat de la narració. Els personatges són fantàstics, en el sentit més general de la paraula. És dura, però també irònica, és, simplement, sorprenent.
La redacció de Giordano té molta sensibilitat. Llàstima que el nivell, altíssim, dels dos primers capítols no es mantingui durant tota l’obra. És, en general, un llibre fresc, que convida a la reflexió, al patiment. M’ha agradat molt. És un repte pel seu estil, d’aquells que si t’agrada t’enganxes i si tens la mala sort de no connectar, suposo que es deu convertir en una lectura feixuga. De veritat que val la pena. Aquest llibre ha guanyat el principal premi de literatura a Itàlia, l’Strega de l’edició de 2008, i l’ha guanyat amb la seva primera novel·la i només amb 26 anys. Això promet!!!.

Muriel Barbery, "L'elegància de l'eriçó"

Reconec que aquest llibre és, com a mínim, estrany, i que, potser, jo sigui una mica punyetetes, però després de llegir-lo, he volgut saber què diuen altres lectors o lectores d’aquest llibre i , la veritat, no sé d’on treuen tants elogis?. He trobat una crítica, majoritàriament positiva, i molt poques de negatives. Jo, desafortunadament, coincideixo en les negatives: per a mi és un llibre pedant, presumptuós i avorrit. Crec que el llenguatge que fan servir alguns dels seus personatges no és creïble. Al llibre li manca ritme i sembla, a vegades, estar fet a pedaços. La primera part és, simplement, horrorosa i el llibre comença a “funcionar” a partir de la plana 150, més o menys. En realitat crec que podria haver estat un bon conte d’unes 50 planes que no explica el perquè de tantes pàgines si només cap a les darreres cinquanta fulles finals té un cert sentit.
Com deia, és un llibre avorrit i amb pretensions d’arribar a un refinat lector molt culte que, suposo jo, sabria degustar amb delit, les preteses insinuacions que els lectors normals, com a mínim jo mateix, no sabem captar.
Desgraciadament us haig de dir que no us el recomano. I si ja l’heu comprat intenteu canviar-lo per un altre!.

Noam Chomsky, "Cròniques de la discrepància"

Aquest llibre de Chomsky, editat l’any 1993 per Visor Distribuciones, va arribar a les meves mans d’una manera curiosa i fortuïta. Passejava literalment per un passadís i allà on hi havia propaganda penjava, com un fulletó més, el llibre. Tota una sort per mi.
El llibre parla de moltes coses interessants que continuen sent del tot presents avui en dia. Parla de les societats on el llenguatge es troba al servei de la propaganda, on les societats anomenades democràtiques controlen la distribució d’idees a través dels diferents mitjans de comunicació de la manera més subtil possible.
Una de les coses que més m’ha tret ha estat la teoria sobre el control del consens, elaborada el 1921 als EUA que ve a dir que les democràcies construeixen prèviament el consens i aleshores el vesteixen amb el ministeri de la veritat (la seva veritat). A modus d’exemple hi ha un moment on diu que una de les maneres que existeixen per poder controlar el que la gent pensa, és crear la il·lusió de que s’està produint un debat, però garantint que allò que es discuteix es manté sempre dins dels marges establerts prèviament. Es sembla clarificador del tot.
Diu també que el sistema democràtic només és un joc de les elits i que la població, en línies generals, no hi participa d’ella. Dissenyar el sistema de creences que garantirà l’eficàcia de la enginyeria del consens és un element a tenir en compte en les societat actuals.
Realment és un llibre actual. Un bon regal i una bona sorpresa

José Saramago, "El viatge de l'elefant"

"El viatge de l’elefant” té el ritme d’una malaltia. És lent, parsimoniós fins l’encantament, mimètic amb el posat dels seus personatges, i també laboriós, sense pausa, i aliè a la història en majúscules.
Un cop posseït per l’ànima de l’elefant (qui ha dit que els elefants tinguin ànima!!!, o millor dit: qui ha dit que l’ànima existeixi? –conec, per cert, uns quants, una altra cosa és provar-ho).
A mi, personalment, no m’agrada gens l’ús que fa de determinats signes de puntuació. Sé que és una constant amb Saramago, però em molesta, particularment, aquest ús tan particular de les majúscules. M’agrada que coquetegi amb el lector i també la seva manera de puntuar les frases, com es respiren entre coma i coma, com és la seva musicalitat, això però, no fa d’aquesta obra una novel·la exemplar.
És simpàtica i de molt agradable lectura (a part del tema de les majúscules). He descobert que Saramago, a través de la seva companya Pilar, té penjat un bloc (que adjuntaré a la llista dels meus blocs seguits): http://blog.josesaramago.org/indexesp.php

Uzma Aslam Khan, "La geometria de Déu"

La jove autora pakistaní (té 30 anys), porta ja tres novel·les publicades. En aquesta ocasió combina les contradiccions de l’Islam i els continguts del llibre del Coraà per a representar el conflicte entre la fe i la raó, la revelació i la creació, la ciència i la religió. Ja ho deia Plató: “Déu sempre fa geometria”. Com no ho havia de dir Plató!.
Uzma va néixer a Lahore, on viu en l’actualitat. Volia ser ballarina i després de guanyar una beca d’estudis als EEUU va començar a escriure novel·les. Ha estudiat anglès i literatura.
Aquesta autora es va criar a la ciutat de Karachi, una de les més castigades per la invasió soviètica d’Afganistan i també per la guerrilla pagada pels EEUU.

"La geometria de Déu" crec que pot ser una obra important pel que representa al seu contingut en un món musulmà, però no és una obra cordial pels lectors. Té una estructura especial que a vegades et fa perdre la noció de cada personatge. Sovint tens la sensació de barrejar elements personals d’uns i els altres i fins i tot, a vegades, arribes a confondre personatges masculins i femenins. Crec que això, no sé si fruit de la traducció, no està gaire aconseguit. En tot cas el tema de fons és interessant. Té punts de reflexió de certa profunditat; combina la simpatia narrativa amb diàlegs curiosos. És descriptiva i irònica i jo crec que només aconsegueix un cert ritme i una major expressivitat a partir de la segona meitat de la novel·la. En tot cas és una literatura diferent i interessant que cal tenir en compte i poder tastar.

VVAA, "L'edat en relació a l'ocupació, la Seguretat Social i la immigració".

Recentment, l’editorial Bosch ha publicat un interessant estudi: “La edad en relación al empleo, la Seguridad Social y la inmigración”. Aquesta és una publicació molt gironina, malgrat que han participat nombrosos autors espanyols i estrangers, ho dic per les aportacions dels professional Eduardo Rojo i Ferran Camas, que a més a més, és el coordinador de l’obra.
El tema de l’estudi és de plena actualitat, perquè l’edat de les persones treballadores està adquirint, cada cop més, una major importància en el marc de les relacions laborals i en el càlcul de les prestacions de la seguretat social i el seu àmbit de protecció. L’obra és interessant perquè posa en evidència, de manera científica, algunes de les qüestions principals que alerten al sindicalisme modern: la discriminació per raó d’edat, la seva utilització com a eina per a segmentar el mercat laboral, les condicions d’accés a una ocupació, però també quines són les repercussions directes quant a la jubilació en funció de l’edat de les persones assalariades.
A més a més, els diversos autors també tracten un tema important pel món laboral: el comportament sobre la població estrangera, especialment jove. En aquest sentit li dedica alguns capítols a analitzar el règim jurídic que envolta a les autoritzacions de treball als menors immigrants, per acabar donant algunes possibles solucions d’interpretació jurídica per a la interpretació de les lleis vigents.
En especial és un llibre de treball, no de lectura (que també). Interessant pels qui tenen relació amb el món del treball.

Jean-Marie Le Clèzio, El Diluvi

Aquesta reedició de l’obra primerenca de Le Clèzio es mereix un comentari que no està directament relacionat amb l’escriptor, sinó amb la qualitat de l’edició, que és molt més que lamentable i del seu traductor, que no citaré.
En primer lloc és evident de que es tracta d’un llibre recuperat sense gaire més interès que el de posar a la venda una obra del flamant premi novell de literatura de 2008. L’edició és nefasta i impròpia d’una editorial com Seix-Barral. Les fulles són de pèssima qualitat, la impressió està sempre retallada, els marges del text és com si l’haguessin traspassat d’un format petit a un full més gran, queda coix i descompensat. I a sobre el traductor és nefast, té innumerables faltes gramaticals, algunes dignes d’acudit i una manca esgarrifosa de sentit de la puntuació.
Aquesta obra recuperada de 1966, que no va tenir el menor interès a l’Espanya dels 70, es correspon a una obra de caràcter purament experimental, afí a la línia objectivista, àrdua i fosca i tenaç amb el despreci cap als lectors. És una obra difícil d’entendre i desesparant. Té un argument que, al meu entendre, és difícil de defensar per estar construït sobre l’aparent caos narratiu.
Normalment no escric sobre llibres llegits que no m’han agradat, però en aquesta ocasió m’he aventurat a parlar-ne perquè és possible que no l’hagi entès ni hagi sabut apreciar la seva qualitat. Ho podeu provar vosaltres, sempre hi quan us carregueu de paciència i concentració.

Pascual Maragall, "oda inacabada. Memòries"

La lectura d’un llibre de memòries sempre acaba sent una sorpresa. Confesso que en la meva vida només he llegit quatre o cinc llibres de memòries, més o menys, no és un gènere literari que m’apassioni, però després de llegir les de Carrillo i veure les de Pascual Maragall a les llibreries no vaig poder resistir la temptació i el vaig comprar. Com a memòria, i com a desconeixedor del gènere, no m’ha agradat gaire. No en el sentit literari, que sempre és qüestionable, sinó en la seva dimensió. Potser és lògic que s’hagi centrat més en els aspecte que ell considera més positius, però pel meu gust he trobat massa olimpíades i massa 1992. Són unes memòries molt educades. De ben segur que conforma el caràcter de l’autor. Personalment m’esperava més contingut polític, més claus per a desxifrar les claus que fan funcionar el poder dins de la classe política catalana. Tot i que dona pistes no acaba de fer el pas. El llibre se m’ha quedat curt, què hi farem!. Es veu, això sí, l’ambient, en general, de la seva vida (educació, compromís polític, etc.). M’han sorprès alguns paràgrafs molt sincers, alguns m’han molestat, però aquesta és una qüestió particular que no té perquè molestar a ningú més.

És un llibre fàcil de llegir i amè. Tot ajuda!.

Amos Oz, "Siruela"

Amos Oz és un escriptor israelí de moda. És una de les poques veus d'Israel que és capaç de parlar sense embuts sobre el conflicte palestí.
Oz és un autor compromès amb el moviment pacifista i ell mateix és el fundador del moviment “Pau ara” que lluita per la convivència pacífica entre Israel i Palestina.
“Siruela” és una obra complexa, carregada de detalls minúsculs que destaca pel seus univers íntim i crític amb l’Estat d’Israel, al qui compara amb els nazis.
Fima, el protagonista, representa la figura d’un anti-heroi, un vertader perdedor que és capaç de conjugar la més extrema delicadesa poètica fins a la més grollera en els seus discursos.
Aquesta obra va guanyar el Premi Príncep d’Astúries de 2007. Originàriament està escrita en hebreu però crec que va arribar a les meves mans una bona traducció. Tinc una edició de butxaca molt ben impresa d’Ediciones Siruela.

PD: tot i les darreres notícies sobre Gaza, haig de dir-vos que el vaig començar a llegir per pura casualitat d’entre els llibres que tinc pendents de ser llegits a la meva tauleta de nit. Ara bé, és una oportunitat davant d’un tema tant recent i desagradable com la invasió israelita i els seus assassinats sobre la població palestina, de tenir una visió diferent del conflicte.