divendres, 30 de desembre del 2011

Jón Kalman Stefánsson, "Entre cielo y tierra"

La novel·la comença amb una càrrega lírica inqüestionable. Encoratjador, vaig pensar. Tota una sort. Però després el relat comença a tornar-se aspre i la història es desfà i perd l’encant de les primeres pàgines. Es torna irreal. Impossible. Perquè l’argument i els personatges es deshumanitzen. Poc després de que passi això la novel·la torna a agafar vida pròpia de manera inconnexa amb la idea inicial i així succeeix en dos ocasions més i fins el final. Capa la meitat del llibre apareix una narració diferent que perdurarà durant tota la història. Al meu parer crec que és una novel·la que amb calçador està formada per tres contes diferents que l’autor va aprofitar per lligar una història que no lliga, més que el paisatge, el personatge principal, que l’inici és un de secundari i tot i que està ben escrit, m’ha deixat una certa decepció en acabar-lo de llegir. Com sempre, tot és subjectiu.