racó de lectura

2012-01-27T10:10:00.000-08:00

Margaret Atwood, “L’any del diluvi”

Estava pensant en la literatura fantàstica,més aviat en literatura de ciència ficció i un amic meu em va regalar aquestllibre. Una novel·la esplèndida. Estranya per algú com jo que no acostuma allegir-ne d’aquest gènere. L’he trobat diferent. Reconec que al principi em vacostar entrar en la història, no em trobava còmode, però després, senseadonar-me he anant endinsant-me i tot i que difícilment tornaré a llegir-ne cap(qui sap?), m’ha agradat.

Sé que l’Atwood és una gran novel·lista. Latraducció al català m’ha costat. Els noms de les coses, les ficcions de lloc,persones i animals m’han despistat força. Crec que ha estat el no m’ha agradatde la novel·la, però també us diré que m’hasorprès i en positiu. Un bona lectura, sens dubte.

Jón Kalman Stefánsson, "Entre cielo y tierra"

2011-12-30T00:19:00.001-08:00

La novel·la comença amb una càrrega lírica inqüestionable. Encoratjador, vaig pensar. Tota una sort. Però després el relat comença a tornar-se aspre i la història es desfà i perd l’encant de les primeres pàgines. Es torna irreal. Impossible. Perquè l’argument i els personatges es deshumanitzen. Poc després de que passi això la novel·la torna a agafar vida pròpia de manera inconnexa amb la idea inicial i així succeeix en dos ocasions més i fins el final. Capa la meitat del llibre apareix una narració diferent que perdurarà durant tota la història. Al meu parer crec que és una novel·la que amb calçador està formada per tres contes diferents que l’autor va aprofitar per lligar una història que no lliga, més que el paisatge, el personatge principal, que l’inici és un de secundari i tot i que està ben escrit, m’ha deixat una certa decepció en acabar-lo de llegir. Com sempre, tot és subjectiu.

Arto Paasilinna, "L'any de la llebre"

2011-12-10T10:23:00.000-08:00

Tot i ser un llibre public el 1975, la traducció al castellà no s’ha fet fins novembre de 2011. L’obra ha estat premiada a Finlandia, d’on és Arto Paasilinna, a Itàlia i a França. Suposo que l’humor català i el finlandés no tenen gaire a veure, s’ha venut com un llibre entranyable i còmic, divertit. No sé què dir. El llibre és molt entretingut. La història és molt poc creïble, encara que manifesti que està inspirada en un fet real. Suposo que la traducció, com en altres ocasions, no deixa implicar-te en el joc de paraules que a vegades s’intueix. Tot i així és un llibre interessant, de lectura ràpida i molt amena. Li acabes agafant estima. És una bona lectura d’hivern. Ràpida i senzilla.

Vicente Serrano, "La herida de Spinoza"

2011-12-06T11:09:00.000-08:00

Què dir d’aquest assaig. Difícil elecció la meva. Però va … m’atreveixo. El millor de l’edició del llibre és la introducció (amb alguna objecció) i cap al final de llibre, i això que és un assaig guanyador del XXXIX Premi Anagrama d’Assaig, amb un jurat compost per persones de molt vàlua intel·lectual. Això pot sonar molt malament, però la veritat és que no ho entenc.

Com deia, la introducció em va animar molt, però després decau estrepitosament com en una falla submarina i acaba sota la influència d’uns corrents marítims que el porten a dir coses tan simples com inconsistents. Si era un assaig dedicat a qui no està acostumat a llegir filosofia crec que ha de ser un fracàs per necessitat, i si ho llegeix algú que merament li agrada una mica, és una decepció, perquè el llibre apunta, però no fa diana mai.

En aquests casos, com que no em considero expert, és millor que sigueu vosaltres qui opineu després d’haver-lo llegit.

Silvia Avallone, "De acero"

2011-11-11T10:41:00.001-08:00

Aquesta és una novel·la densa. D’ambient dens i opressiu. D’un ambient descarat. Té una dinàmica desigual, amb parts realment excepcionals, però insuficients per donar-li la força suficient al conjunt. La història, que comença bé, acaba per no aguantar-se. Les cent darreres pàgines són dubtoses, poc reals i amb un estil d’escriptura diferent. Crec que és una obra molt ambiciosa que li falta l’aixopluc de la experiència i de la serenitat. És entretinguda, no diré que no, però en massa ocasions fa aigües. L’argument trontolla o canvia de sentit i de continguts, els personatges principals apareixen, a vegades, com a secundaris, i no s’acaba d’entendre bé la història en general. Té tocs de genialitat, no ho negaré, però és una mena de tot on es vol explicar moltes coses sense arribar a explicar-ne cap. És de fàcil lectura i a vegades aconsegueix deixar-te un regust desagradable, suposo que volgut. Entreté.

VV.AA, "Sindicalisme, treball i democràcia"

2011-10-30T11:31:00.001-07:00

Sens dubte, “Gaceta Sindical” s’ha superat en la profunditat i contingut del seu debat. El número necessita d’una lectura atenta i reflexiva per poder entendre l’abast i la complexitat dels temes que, amb valentia i rigor, encara en les més de tres-centes planes que conté.

La revista aborda el paper vertebrador del sindicalisme, de la mà de la defensa de la democràcia en referència al valor del treball i les contradiccions i els reptes que té avui la nostra societat, i més en un moment en què la societat i el món del treball estan canviant, i canvien, de manera tan radical.

La primera lectura, sobre el paper del sindicalisme en la nostra societat, ens acompanya als debats següents: sobre la UE i els països emergents i un llarg etcètera fins arribar a la percepció social dels sindicats. En fi, molts temes i molt complexos que s’entrellacen. Crec que és una de les lectures més interessants que m’han caigut a les mans (és un dir) darrerament.

Giorgio Agamben, "Desnudez"

2011-10-24T01:14:00.001-07:00

Inexplicablement, una lectura intranscendent i buida. Suposo que Agamben déu tenir els seus seguidors, però resulta del tot impressionant com es pot escriure tant sense dir res i quan ho diu, ho fa sobre temes irreals i de poca o nul·la actualitat. No m’agrada veure com es fa un mal ús de la filosofia. No són temps de “filosofades” diran alguns, i amb aquest autor tindran raó. Al seu favor haig de dir que és un bon escriptor de relats, un novel·lant. És una llàstima que no aprofiti aquest talent per fer verdadera filosofia. En fi, el món és així. No sé si us quedaran ganes de llegir-lo, però per si de cas, el trobareu a Anagrama.

Laurent Binet, "HHhH"

2011-10-18T02:49:00.001-07:00

La lectura d’aquesta novel·la té les seves dificultats: a cavall entre la ficció, la novel·la històrica, un assaig, ...

La primera cosa que haig de dir és que la portada de la versió en castellà (no diré l’editorial, però aviat s’entendrà) és del tot inadequada. La prova és que les altres edicions europees cap, però és que cap, apareix cap menció específica ni cap dibuix a les SS nazis. Però dit això, anem al grà.

Té un relat agosarat, diferent. Hi ha moments de gran tensions i d’altres de més avorrits, a vegades se surt del tema, possiblement més del necessari, però en conjunt és una bona novel·la, amb passatges realment genials i d’un nivell literari molt més que acceptable. La cosa va de l’expectació del principi, que decau cap al mig del relat, al creixent impuls del final. M’ho he passat molt bé i m’he angoixat de valent. No sé compartiu aquesta opinió.

Sofi Oksanen, "Purga"

2011-09-28T00:37:00.000-07:00

Perplex. Amb un gust agredolç. Així m’ha deixat aquesta prometedora novel·la. S’ha quedat a mig camí, com si hagués perdut força, millor dit, com si de tant en tant perdés força i després la recuperés. Una mena de “coito interruptus” literari. Des del meu punt de vista, una novel·la que té tots els arguments per a ser genial, s’ha quedat en una bona lectura. Per això, crec, que sóc tan crític amb ella.

Els capítols estan ben pensats, i també els personatges, però no funciona el paral·lelisme històric dels dos personatges, tampoc s’entén la història de la protagonista jove, perquè en aquesta novel·la hi ha dos protagonistes. No ataca directament al tema que, aparentment era el principal, l’esclavitud sexual de les dones, defuig de manera incomprensible d’ell. La història acaba per convertir-se en inversemblant. És, en ocasions, irrespectuosa, va directament a la sensibilitat del lector i li fa una pessigada, però després se’n va i ja no torna. En ocasions és massa descriptiva, sobretot al principi, després abandona aquesta forma d’escriure i es converteix en una novel·la aparentment històrica. Introdueix elements polítics, però no els desenvolupa. No puc dir que no hagi estat una lectura interessant, però m’ha deixat un cert regust de decepció. Tot i així, aquesta és, evidentment, una valoració personal, i per això us convido a llegir-la perquè sigueu vosaltres qui opineu amb coneixement de causa.

Mark Haddon, "El curiós incident del gos a mitjanit"

2011-09-12T00:55:00.000-07:00

Aquesta primera novel·la de Mark Haddon té moltes virtuts. Potser el primer encert és el d’haver triat com a personatge central un adolescent autista. La segona és que amb un fet aparentment innocent pugui recrear i descriure una societat actual, amb tots els seus problemes, i la tercera és que ho fa amb un llenguatge molt assequible. En conjunt es pot dir que és una novel·la per a tots els públics, tot i que amaga en el seu interior missatges molt profunds, només cal desxifrar-los. Té una redacció curiosa, molt moderna potser, en tot cas diferent i àgil, molt àgil i el seu protagonista és del tot un encert. Espero que us agradi, si no l’heu llegit.

Kressmann Taylor, "Adreça desconeguda"

2011-09-10T03:39:00.000-07:00

Aquest petit llibret, de molt fàcil i ràpida lectura, ens ensenya com el nazisme va transformar a les persones i com la política pot arribar a enverinar-ho tot, fins i tot als amics més íntims. Crec que és una lectura molt recomanable (fins i tot a partir dels 13 o 14 anys), però també és un motiu de reflexió en els moments en què vivim. El trobareu, sense dificultats, en català.

Michel Onfray, "Política del rebelde. Tratado de resistencia e insumisión"

2011-08-17T05:32:00.001-07:00

Una de les qüestions que més m’ha agradat d’aquest llibre, més enllà del seu contingut, el qual comparteixo en quasi tot (malgrat que també en discrepo d’algunes afirmacions), ha estat la capacitat que et dona per reflexionar, per fer-te preguntes i fer rutllar una mica aquest cap mandrós de les hores d’estiu. L’obra m’ha agradat molt, tot algunes discrepàncies.

El filòsof francès, d’esquerres, posa molt bé el dit a la nafra i escriu un llibre, més que de rebel·lió, de plena actualitat (no veig gaire rebel·lió a les espanyes ni a Catalunya –començo a sentir-me indignat de tant parsimònia-).

Contra la barbàrie intel·lectual, què hem de fer?. Si algú vol aprofitar aquest dies d’estiu per pensar una mica, aquest és un llibre del tot recomanable. No usa un llenguatge carregat ni complicat, és clar, ben estructurat i de fàcil lectura. Sens dubte una bona lectura davant dels temps que vivim.

Juli Zeh, "El mètode"

2011-07-23T01:36:00.001-07:00

Juli Zeh és una prestigiosa i jove novel·lista alemanya d’èxit. La comparació d’aquesta novel·la amb Orwell crec que és del tot desafortunada, et genera unes expectatives que no es compleixen. La història, utòpicament fantàstica, no acaba d’explicar la intenció de l’autora. Els diàlegs són ràpids i intensos, amb una càrrega ideològica de profunditat. La història no acaba de ser del tot creïble, però està ben construïda i es llegeix molt bé. Crec que és un bon entreteniment per llegir durant aquest estiu. M’ha agradat. Potser no ha estat una gran lectura, però això depèn dels gustos i en aquest cas val la pena arriscar-se.

Stanislaw Lem, "Solaris"

2011-07-09T03:58:00.000-07:00

Puc dir-vos que, a part de les novel·les de joventut de Juls Verne, no he llegit cap altre novel·la de ciència ficció. Pels qui sou amants d’aquest gènere us semblarà, pot ser, una aberració, però és així,no ha estat mai un tipus de novel·la que m’hagi cridat massa l’atenció.

La qüestió és que em va venir ganes de provar i vaig escollir aquesta novel·la del polac Lem per dos o tres motius secundaris: primer de tot perquè és un clàssic; segon, perquè és la primera traducció feta directament de la llengua original en què va ser escrita; en tercer lloc perquè en tenia bones referències i també perquè l’edició que he triat (la de la fotografia), és acurada i de qualitat, a més a més (i això sí que és una veritable tonteria), el disseny de la portada és ben bonic. Així doncs vaig començar la lectura atentament. Us haig de dir que continuo pensant que les novel·les de ciència ficció no són gaire atractives i aquesta, precisament, és una mica complicada de llegir. Té punt que t’acosten a la iconografia “marciana” dels anys 60 del segle passat; la redacció és, en ocasions, pesada; els personatges, i això que n’hi ha pocs!, tenen diàlegs més propers al dadaisme que a qualsevol altre tipus de gènere literari. En fi, que en el seu conjunt està bé, però que, des del meu punt de vista, literàriament li falta molt. Fins i tot, si heu vist la pel·lícula (jo crec que no l’he vist, i la buscaré), no sé si us ajudarà gaire a entendre-la. El final és allò de: podia haver triat qualsevol plana del llibre per donar-lo per acabat. No m’ha solucionat res. En fi, m’he distret, no diré que no, però s’ha d’anar preparat per a la seva lectura. L’estiu pot ser un bon moment per a introduir-se en ella. Salut!.

David Foenkinos, "La delicadesa"

2011-06-30T00:57:00.001-07:00

Aquesta peculiar novel·la francesa se li diu també la dels 10 premis. És peculiar per la seva tendresa i per la seva lectura clara i dinàmica, però sobretot perquè el secret de la seva lectura es troba en el seu missatge, no sé si és delicadesa, però sí esperança. No és una història desconeguda, però està molt ben tractada. Un tema banal i un relat extraordinàriament ben escrit. Tot un encert. Si voleu una lectura simpàtica i íntima, de fàcil lectura i de personatges propers, aquesta és, sens dubte, una lectura recomanada

per l’estiu.

Michele Murgia, "La acabadora"

2011-06-17T01:17:00.000-07:00

Amb aquesta novel·la Murgia va guanyar el més prestigiós dels premis de literatura italiana, el "Campiello" de 2010.

Abans de res us haig de dir que m'ha agradat molt, tot i que el final és una mica precipitat i predecible. És una narració magnífica, que va construint, de manera esplèndida, una història carregada de dogmes i sensacions, sentiments i paissatges amb una intensitat que et fa molt dificil deixar de llegir. T'enganxa fins a la darrera pàgina i quan s'ha acabat, com passa amb la bona literatura, t'ha sabut a poc, voldries més i et deixa amb la intenció d'apropar-te a una biblioteca o un llibreria per poder gaudir d'una altra novel·la seva.

Elena Poniatowska, "Leonora"

2011-06-10T02:33:00.000-07:00

“Leonora” és una magnífica novel·la. Està molt ben escrita i té un ritme excel·lent de lectura. En acabar de llegir-lo m’ha deixat un molt gust de boca. M’ha agradat (es nota). És un llibre ple de vida, de passions, de crítica política, de sentiments. És capaç de narrar la tensió d’un època convulsa de la nostra història recent a través de la mirada d’una pintora surrealista i també escriptora, Leonora Carrington, de forta personalitat i creativitat vital.

VVAA, "Represión, derechos humanos, memoria y archivos: una perspectiva latinoamericana".

2011-06-10T02:26:00.000-07:00

La Fundació 1 de Mayo repassa, a través de diferents autors quina ha estat la trajectòria política social als països de llatinoamèrica durant les darreres tres dècades i el paper que exerceixen els arxius en la recuperació de la memòria històrica, incloent Espanya. M’ha semblat una lectura interessant, tot i que en alguna ocasió no he pogut deixat de mostrar la meva insatisfacció o malestar amb algunes de les opinions, sobretot pel que fa al tractament arxivístic dels papers de Salamanca (no és una història, des del punt de vista arxivístic, política, és una història conceptual i tècnica, de criteris i de valors). Si algú té interès en repassar la història d’aquesta països crec que trobarà una bona companyia en aquest recull d’articles.

J, Tébar, J. Fernández Mota i Nàdia VAró, "TOPCAT, 1963-1977. L'antifranquisme català davant el Tribunal de Orden Público"

2011-04-25T01:35:00.000-07:00

Poques vegades es té l’oportunitat de conèixer d’una manera tan senzilla el què va representar una de les institucions més obscures de la repressió franquista: el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP.

Les activitats del TOP són ben conegudes. Actuava com a eina de repressió contra la ciutadania en general i contra qualsevol manifestació de llibertats.

Aquest petit llibret impulsat per la Fundació Cipriano García, Arxiu Històric de CCOO, el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació (del darrer tripartit) i el Memorial Democràtic (anul·lat pel govern d’en Mas), és una perfecta aproximació al què va representar aquesta institució repressora. Trobareu. D’una manera pedagògica i senzilla, informació relativa a la seva activitat i al final de tot una relació alfabètica de totes les persones que a Catalunya van passar pel tribunal franquista.

Espero també que us agradi tant com m’ha agradat a mi.

José Fernando Mota, "Mis manos, mi capital"

2011-04-25T01:23:00.000-07:00

Els treballadors de la construcció, les CCOO i l’organització de la protesta a la Gran Barcelona (1964-1978).

Aquest treball d’investigació és producte d’una part del fons de l’Arxiu Històric de Comissions Obreres de Catalunya.
El llibre no és només la història vehicular que explica l’evolució dels moviments socials al voltant dels treballadors de la construcció a Catalunya és, també, la història del moviment obrer català i també de la construcció d’una nova organització social, potent i activa, que són les CCOO durant la segona meitat del segle passat.

Com diu el propi director de l’Arxiu Històric de CCOO (AHCO), Javier Tébar, aquest arxiu conté “patrimoni d’un gran valor històric i també d’una enorme riquesa des del punt de vista informatiu i cultural”.

Amb la col·lecció de l’AHCO “Materials d’història d’arxiu” es presenta una de les iniciatives sobre el món del treball, amb la inclusió de les recerques sobre el moviment social a Catalunya durant l’etapa del franquisme.

És un llibre amè i proper, que pels qui vulgueu conèixer el nostre passat recent, de ben segur que us serà d’utilitat. La col·lecció ha estat editada per l’editorial “Germania”. Si teniu algun dubte o no el trobeu, us podeu adreçar al mateix arxiu de CCOO on us atendran en totes aquelles qüestions que considereu, inclòs com i on trobar aquest llibre.

Janne Teller, "Nada"

2011-04-22T05:13:00.001-07:00

Com descriure aquesta novel·la?. La seva pretensió inicial era la d’adreçar-se a un públic adolescent per intentar demostrar no sé quina consciencia sobre la realitat, però crec que a l’autora se li va anar de les mans. M’explicaré. És d’una violència inusitada, colpidora, inexplicable, segurament poc creïble, molt dura i sobretot ineficient, que projecta una conclusió injusta, un premi absurd que no es correspon al que s’espera, una porta estúpida d’una moral estranya que et dur cap al no res, sobre uns valors negatius, contradictoris, que posen massa emotivitat, massa càrrega ètica en unes actituds contràries a allò que hom espera transmetre d’una societat evolucionada. És una novel·la gens innocent, d’una extremada tensió, d’absurda violència. Convida a la reflexió, suposo que en tots els sentits possible, però jo no seria partidari de deixar-lo llegir a cap adolescent, per més madur que sigui. Tot una descoberta que no us deixarà impassibles.
Pel que he llegit sembla que ha estat un llibre polèmic, fins i tot censurat. Potser, per si sol, una atracció suficient per llegir-lo. Està ben escrit, encara que en ocasions l’argument trontolla. Vosaltres direu!.

Jenn Díaz, "Belfondo"

2011-04-15T00:02:00.000-07:00

La jove Jenn Díaz ens ha regalat la seva primera novel·la (que jo conegui): Belfondo. La trobareu en castellà i en català. La primera impressió que m’ha produït ha estat d’una grata sorpresa. És cert que la vaig buscar influenciat per un amic d’Oh! Books. Volia saber si el que m’havia explicat era cert. No estat una decepció, en absolut!. Té una narrativa segura, madura, intel·ligent. A vegades costa de llegir una mica per l’ús especial que fa dels signes de puntuació, que de fet ajuden a que la seva literatura sigui com és, perquè sí, parlem de literatura i si aquesta jove literata és capaç d’escriure avui amb aquesta qualitat, no sé què serà capaç de fer d’aquí a quinze o més anys. Només hi ha una cosa que us haig de dir, perquè tampoc no em digueu que he estat massa subjectiu, i és que l’esquema del primer relat, sobretot la seva música, la seva tonada, la seva armadura (parlant en termes musicals) es repeteix constantment, potser, potser, potser és la única cosa que m’ha sobtat entre la qualitat de la seva prosa. Pert cert, els noms dels personatges són del tot especials. Això pot agradar més o menys. No ho sé. La història?. Bé. Molt bé. Un final diferent. M’havia esperat un relat més social i un final més “social”, però això és de “formació professional” o de “deformació professional” (com es vulgui llegir). El text no ho necessita. En tot cas, si aneu a la llibreria i demaneu per Jenn Díaz, de ben segur que encertareu en l’elecció i a més a més no és un llibre car, ni molt menys, i de pas, li donareu una alegria a l’autora i també al meu amic. Si voleu fer un bon regal per Sant Jordi, aquesta és una bona elecció.

Tony Judt, "Algo va mal"

2011-04-13T01:30:00.001-07:00

Efectivament, alguna cosa va malament, perquè si un llibre carregat d’obvietats, narrat des de la perspectiva d’un nord-americà, amb idees entre que cavalquen entre la socialdemocràcia i el conservadurisme, és catalogat com a esquerrà i progressista, és, en definitiva, un senyal de que les coses no van bé.
I no és, en aquesta ocasió, que es tracti d’un mal llibre, és, simplement, una obra que no aporta res, que vol ser innovadora però que només narra allò que, més o menys, tothom sap (si més no qui té interès en llegir coses com aquestes).
Potser era demanar-li massa, però a mi m’ha resultat avorrit i molt narratiu.

Ricardo Piglia, "Respiració artificial"

2011-04-07T00:43:00.000-07:00

A vegades em pregunto si val la pena escriure una opinió sobre un llibre del qual t’has dut una decepció. De fet, hi ha llibres que llegeixo que no en faig cap comentari i això ajusta una mica la balança sobre el què m’ha agradat i el què no. El cas de Piglia, aquest conegut escriptor argentí no ha estat diferent. Reconec que la novel·la té parts que estan realment bé, però en conjunt, són tan poques!, el que em fa sempre arribar a la mateixa pregunta: cal publicar tants títols?, no seria millor publicar-ne menys però de més qualitat. Segurament la resposta es troba en la dinàmica erràtica de les editorials en publicar a veure si apareix, inesperadament o no, un best seller que els faci guanyar molts de diners, però aquesta política, al meu entendre, té els seus riscos i pot arribar a posar en perill la vida dels llibres i del tot el món que creix al seu voltant. Passa una mica com la música. Abans s’editava un LP (pels més antics) o un CD, pels una mica més moderns, i només t’agradaven dos, o com a molt, tres cançons. Amb els llibres passa el mateix, s’editen milers, però de bons n’hi ha molt pocs. Bé, tornant al llibre de Piglia. La història de “Respiració artificial” és una mica caòtica. Els personatges són, a vegades, una mica superflus i poc elaborats, però té moments, sobretot després de la meitat del llibre, que són realment excepcionals. Ajuda a la lectura llegir-lo en poc temps. Si l’hagués de recomanar m’ho pensaria dos cops i, realment, sap greu.

Stéphane Hessel, "Indigneu-vos"

2011-03-16T05:56:00.000-07:00

La veritat és que no he acabat d’entendre l’enorme èxit d’aquesta mena de manifest. No és que no m’hagi agradat el que diu, però tampoc no diu gran cosa. És més, t’obre unes expectatives que no es compleixen. Sospito que estem davant d’una gran empresa de marquèting, la qual, tot s’ha de dir, ha funcionat a la perfecció. El llibret es llegeix en un no res i per les seves dimensions tampoc no és gens barat (al voltant dels sis euros). És una lectura amable. Us animo a que la busqueu per internet (no entro en el tipus de pàgina on la trobareu).

Cormac McCarthy, "La carretera"

2011-03-16T01:57:00.001-07:00

La lectura d’aquesta novel·la no et deixa cap cabuda a l’optimisme. Literàriament (no sé si fruit de la traducció) és més que qüestionable, però el que segurament importa d’ella no és la qualitat literària, sinó el seu missatge. Es de ràpida lectura. És una obra curta que t’enganxa des de les primeres pàgines.
Jo no he vist la pel·lícula, i la veritat, després de llegir la novel·la no m’han quedat ganes de veure-la. Si em pregunteu com acaba. Dons bé, dins de tot, no acaba malament.

Roberto Bolaño, "La pista de gel"

2011-03-08T00:23:00.000-08:00

Poca cosa puc dir d’aquest autor que no s’hagi dit abans. Una tècnica de narració acurada, pulcre, amb una gran ironia, amb personatges molt humans, en alguns casos estrambòtics. Tot un món que Bolaño sabia molt bé escriure en cadascun dels seus llibres. En aquesta ocasió ens endinsa en una mena de novel·la negre sense l’esperit de les novel·les negres. Existeix el tema, la investigació, però no l’emfasi argumental d’aquest tipus de narració. Quatre ambients, quatre cantonades d’una pista de gel pública d’ús privat. Crec que en tot cas, la mort és una excusa per escriure. La única crítica possible és com lliga les quatre cantonades, els quatre punts de vista.
És una novel·la àgil, divertida i molt entretinguda. Excel·lent per una lectura ràpida. Us encantarà. Espero.

Mario Vargas Llosa, "El somni del celta"

2011-02-20T00:48:00.000-08:00

Feia molts anys que no llegia a Vargas Llosa. Aquesta és una novel·la complexa, extensa, molt ben escrita, que em fa recordar una manera d’escriure que costa de trobar, potser també perquè m’han vingut records de fa de més de quinze anys enrere. La veritat és que, en el seu conjunt, m’ha agradat, però no puc dir que m’hagi semblat un a relat excepcional. La història, previsible i molt ben construïda, té un regust que m’ha sorprès en relació a l’autor, però és una bona història, funciona molt bé des de la primera pàgina. Es nota que és una obra d’un professional. Us animo a llegir-la. Crec que us agradarà

Roberto Bolaño, "El secreto del mal"

2011-01-18T23:12:00.000-08:00

Es tracta d’un petit compendi de contes, alguns de més fortuna que d’altres, però que en general segueixen la tònica d’aquest excel·lent escriptor. La única pega que li he trobat és que m’ha semblat massa curt d’extensió, però vaja. Un plaer de lectura, amb alguna sorpresa d’estil que m’ha fet pensar sobre la qualitat suposada d’alguns dels seus relats, però ... res a dir. Una molt bona lectura d’un autor ja clàssic.

Umberto Eco, "El cementiri de Praga"

2010-12-31T02:51:00.000-08:00

Acabar l’any amb un mestre de les lletres és, en sí mateix, un gran què. Abans de comentar la novel·la, això sí, sense explicar l’argument, m’agradaria comentar algunes coses que ajudaran a entendre el què explicaré després.
La primera qüestió a comentar és que hom espera una obra mestra d’un autor com Eco. Després de trenta anys d’experiència, s’espera la superació del Pèndol de Foucault o fins i tot de la divertida obra de Baudolino, però no un llibre amb un conglomerats de tipus de lletres que no facilita gens la lectura, ni tampoc una cavalleria de paraules, de gran violència de contingut, que semblen, en un principi, del tot gratuïtes, tampoc la traducció, primer dubte que se’m va venir pel cap, ajuda gaire, o això em quan vaig començar a llegir, després ve l’estil, complicat i dur i la trama, plena d’aparents inconsistències que posen, tot plegat, en perill la continuïtat de la seva lectura. Hom confia en Eco, però també tot té un límit!.
La segona qüestió es troba en la història mateixa. No calia anar-se’n al segle XIX per fer una crítica dels Estats, per què ha triat una època tan llunyana?. També aquí esperava més valentia d’un erudit com Eco.
La tercera qüestió és el ritme. Trontolla, rellisca, s’alenteix, s’enfosqueix ... I el llenguatge. Quina manera d’escriure!, a vegades sembla que vomita paraules sense pensar en la seva construcció, és com si fes una escriptura automàtica i no pensés en la literatura ni en els lectors i lectores. Aquí és quan es comença a plantejar una pregunta: serà una trampa d’Eco?, com és possible que cometi errors de principiant?, aleshores neix el dubte i et planteges que això no és possible venint d’Eco, però passen les planes i la tensió van minvant, el to es va calmant, la història es va complicant i ... Carai!, què difícil m’ho ha posat per poder gaudir d ela seva lectura.
No us diré res més. Ni us explicaré, com he dit abans, l’argument. No he sabut entendre’l bé, potser perquè quan s’espera massa s’acaba per no arribar a les expectatives imaginades. En fi, que tingueu una bona nit de Cap d’Any i que sigueu molt feliços.

Washington Irving, “Vida del Almirante Don Cristóbal Colón”

2010-11-21T23:31:00.000-08:00

No us ho creureu, però és una meravella de llibre. Aquesta és una edició esgotada que es pot trobar en llibreries de segona mà. L’edició que us comento és de 1978, editada pel Col·legi Universitari, Edicions Istmo, col·lecció Mundus Novus 1. És un llibre extens, de quasi bé 900 pàgines i on trobem varis estudis i dos llibres del mateix autor. Aquest és un clàssic indispensable per conèixer (amb certa perspectiva) la vida de Colom (destriant, això sí, els tòpics generals de les noves investigacions i la mirada d’un home del segle XIX amant de l’Espanya decadent de finals de segle).
Molt recomanable i d’un lectura àgil i agradable.

Cristòfol Colom, "Diari d'abord"

2010-10-27T12:21:00.000-07:00

La lectura del diari del primer viatge de Colom no és una lectura gaire agradable, sobretot si està transcrita de la mateixa manera en què va escriure la seva història. El més interessant d’aquest llibret, una edició descatal·logada publicada per “Cambio 16” l’any 1991, en la seva col·lecció “Història 16”, són els comentaris que fa Luís Arranz a la introducció (una mica més d’una tercera part del total de les pàgines del llibre).
Si teniu la oportunitat de llegir-lo, i us agrada recuperar una porció de la vida del “desconegut” Colom, descobridor d’Amèrica als europeus del finals del segle XV, crec que tindreu una lectura entretinguda i professional en ella.

Federico Andahazi, "El conqueridor"

2010-10-18T01:21:00.000-07:00

L’autor d’aquest llibre, un desconegut per a mi, va néixer a Buenos Aires el 1963 i amb aquesta novel•la va guanyar un Premi Planeta que es publicà l’any 1997.
L’argument del llibre és ben curiós i de seguida em cridà l’atenció. Narra les peripècies d’un nou azteca que arribà a Europa abans de Colon. La història està molt bé, però una mica pobre en el seu desenvolupament. Es llegeix amb molta facilitat i crec que és adequada per a tots els públics (per entendre’ns, a partir de 13 anys si es té una certa maduresa com a lector/a). És entretingut i no et cansa gens. És un llibre agradable i diferent.

Ricardo Piglia, "Blanco nocturno"

2010-10-02T02:38:00.000-07:00

L’argentí Ricardo Piglia, venerat escriptor argentí de novel•les policíaques, ha publicat, darrerament, aquest últim triller. Segurament, fruit de la meva poca experiència com a lector de novel•les policíaques, haig de dir que no he estès a la crítica. És un llibre a més d’una velocitat, la història està molt ben treballada, els personatges funcionen però ... se m’ha fet del tot avorrida. Ho sento, no m’ha agradat. No tinc elements per explicar el perquè. M’ha semblat una trama poc psicològica, sense ambientació suficient per a crear la tensió necessària per tenir-te enganxat al llibre. És una lectura lenta, amb una parsimònia quasi desesperant (potser ara exagero!). No li he sabut trobar cap dels al•licients de la novel•la policíaca que m’esperava. En tot cas, la crítica l’ha deixat molt bé, i no seré jo qui deixi de recomenar-lo.

Hernán Rivera Letelier, "L'art de la resurrecció"

2010-09-11T04:08:00.000-07:00

Aquest premi Alfaguara de novel•la 2010 ha estat una nova decepció. No és que no m’hagi agradat, és que és una novel•la amb possibilitats però que neix com cansada, no sé, li falta ritme, més personatges, no estenc com li poden haver donat un premi, però vaja, no sóc cap expert. La història podria ser més aprofitable, però és el que és. A més a més, a vegades, cosa incomprensible, confon les persones del verb. Si algú es vol entretenir, però sense demanar-li massa a l’assumpte, aquest pot ser un llibre d’entreteniment una mica peculiar. El llibre, que tampoc vull dir que sigui un desastre, el que passa és que no cobreix les expectatives de les crítiques literàries, toca temes que estan bé, però vaja, no puc dir res més del llibre.

Charles C. Mann, "1491. Una història de les amèriques abans de Colom"

2010-08-25T00:32:00.000-07:00

L’editorial Taurus ha publicat una obra “no científica” sobre com i qui vivien al continent americà abans de que arribés Colom. Té un contingut revelador i trenca amb anys d’història “oficial”. La veritat és que està molt documentat i dic que no és científica perquè no es tracta de cap investigador. Està escrit de manera molt divulgativa i m’ha semblant molt interessant. He trobat a faltar més concrecions amb Sudamèrica i crec que s’ha escrit amb clau molt noradmericana, però està bé i és molt amè. M’esperava, però , alguna concreció al voltant de 1492, però hi ha molt poques i són molt imprecises. Tot i això ha estat una lectura interessant i amena.

Clara Sánchez, "Lo que esconde su nombre"

2010-08-10T13:54:00.001-07:00

No recordo com arribà aquest flamant Premi Nadal 2010 a casa. De ben segur que va ser un regal. Abans de res he de dir que el títol és del tot atraient i que la crítica l’ha deixat molt bé, però, vés per on, a mi no m’ha agradat gaire. L’argument és simple i poc original, la redacció tampoc es mereix gaire qualificatius en positiu, el desenvolupament de la trama és, en ocasions, poc creïble i no té ritme. Molts dels passatges t’apropen a la desorientació. En fi, que si el voleu triar com a llibre per passar una estona no és dels que més us recomanaria.

Irvin D. Yalom, "El dia que Nietzsche plorà"

2010-07-28T06:00:00.000-07:00

Més enllà de l’encert del títol de la novel•la, crec que ha estat una bona lectura. Li he trobat un cert perill: anar dirigit a homes entre 37 i 48 anys amb algun símptoma de la crisi dels quaranta. Dit això, m’ha semblat una narració més que correcta i a part d’agradar-me, m’ha sorprès. Reconec que les darreres planes són del tot inesperades. Tot el llibre està a cavall entre la filosofia i la psicologia, però no es fa gens pesat. Ara bé, els diàlegs no estan a l’alçada del propi filòsof, però això era molt d’esperar i per tant no hi ha hagut cap mena de decepció. Potser dir que el paper de les dones és secundari i també mesquí, però això pot ser comprensible en l’entorn de l’època i la manera de pensar del propi Nietzsche.
Van fer una pel•lícula basant-se en aquesta novel•la. No l’he vista, la veritat, no em va cridar l’atenció, tot i ser un dels autors que més he estudiat quan anava a la universitat, però això no té res a veure amb el llibre. Espero que us agradi tant com a mi m’ha agradat.

Penelope Fitzgerald, "La llibreria"

2010-07-08T06:33:00.000-07:00

Aquesta novel•la finalista del “Booker Prize” està molt ben editada per l’editorial Impendimenta. És un llibre ben escrit però fluix en la seva trama i és una llàstima, perquè realment té un potencial literari enorme. Es deixa llegir bé, però és una història que camina coixa. Alguns dels seus personatges són del tot increïbles, en el sentit de no ser reals, i la història, encantadora, no pren la força que es mereix. Tot i així, es pot convertir en una lectura entretinguda.

Joseph Smith, "El llop"

2010-06-23T01:45:00.000-07:00

En la meva contínua cerca d’autor novells, he trobat una altra petita joia. Aquesta novel·leta és magnífica. Sembla mentida que un llop doni per a tant. Està realment molt bé. De nou: tot un descobriment!. És molt més que un viatge d’un llop, és com si fossis el mateix llop. Sents les seves amargors, la seva gana, les seves pors, el seu orgull, la seva excitació, olores el paisatge, veus amb el seus propis ulls. Us encantarà!

Daniel Blanchard, "Crisi de paraules"

2010-06-10T06:43:00.000-07:00

El llibret que us vull comentar és molt interessant. Potser l’excusa del llibre és el menys important. M’han cridat l’atenció la reflexió al voltant d’alguns conceptes molt moderns que ja es discutien durant el Maig del 68 francès, potser no amb tota la contundència amb que ho veig jo ara, però temes com les societats del capitalisme burocràtic, la política de la contemplació, els traficants de somnis (referint-se a l’esquerra europea), el model de política màquina, la noció de realitat pressuposta sobre la realitat percebuda (com ens passa ara), la pràctica de la política del desig contra la política de la concreció, la invasió de la dreta dels conceptes clàssics de l’esquerra i els seus argumentaris, són temes de plena actualitat i preocupació (com a mínim personal).

Són moltes les reflexions que fan d’aquest llibret un document molt interessant. També m’ha cridat l’atenció el recull (no apareixen al text però s’intueixen) de paraules “extenuades”, com ara: revolució, obrer, llibertat, solidaritat, comunisme, progrés, consciència de classe, que han perdut tot el seu significat originari de tan malgastar-les i pervertir-les (aquest ha estat un dels altres triomfs de la dreta), i un concepte terrible i de terrible actualitat: negar-se a veure. Però també té manifesta un cert sentit còmic, amb un cert sentit desesperat, el que anomenen la política hortera.
Des de l’esquerra ens hem passat mitja vida dient que el consum pel consum és dolent, i en canvi ara el consum sembla la única sortida a la crisi. Vivim en una societat amb escassos llaços socials, però amb fort discurs d’aparent contingut social, però el que importen per a mesurar el grau de “sociabilitat” són les polítiques econòmiques, i aquestes són clarament regressives i antisocials.
El llibre, situat en el marc intel•lectual del 68, parla de coses molt actuals, com que la gent està exclosa de la direcció de la seva pròpia vida (només cal mirar als parlaments d’avui en dia). Un llibre que acaba per obrir-te petites portes i que convida a escapar d’aquest món, però em pregunto, si aconseguim escapar-nos-en a on anar?.

Roberto Bolaño, "El Tercer Reich"

2010-05-27T06:13:00.000-07:00

Llegir a Bolaño sempre és una aventura i un plaer. En aquesta ocasió l’Editorial Anagrama ha recuperar aquest llibre inèdit, que no deixa a ningú indiferent. Anagrama no ha fet una curosa impressió d’aquest llibre, alguns marges de plana estan mal impresos, amb alguna lletra o part esborrada. A part d’això, tot correcte!. Si algú es pensa que és una història de la Segona Guerra Mundial o de nazis que se n’oblidi, no té res a veure, és simplement un joc. La qualitat literària d’aquest llibre està garantida, ara bé, els darrer capítols de la novel•la no estan a l’alçada que ens té acostumats Bolaño, crec que el falta una repassada, però vaja, està molt ben escrit i segur que als i les “forofos” de l’autor no els importarà massa.

Charles J. Merill, "Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amaga l'origen català del descobridor d'Amèrica

2010-05-26T10:02:00.001-07:00

La veritat és que em sembla que poc importa que Colom hagi estat català, portuguès, italià, basc, gallec o suís, el que més m’ha interessat és com la història es pot modificar si és que hi ha una intencionalitat clara al darrera. No puc dir que m’agradaria pensar que Colom era català, però no m’ha acabat de convèncer, com tampoc m’ha convençut mai la versió oficial. El llibre és força interessant. A vegades sembla una novel•la tipus “culebrón”, tot un enrenou i un embolic de noms, parents i relacions personals. Aprens molts història de Catalunya i d’Espanya i de política. A veure si a vosaltres us convenç!

Flann O’Brien, “En Nadar-dos-pájaros”

2010-05-17T07:50:00.000-07:00

L'editorial Nórdica Libros ha publicat tot un clàssic i a més a més amb una edició força ben cuidada. El llibre és un compendi de literatura en majúscules. Té de tot: és irònic, pervers, crític, filosòfic, poètic, dramàtic, surrealista, teatral. Vaja!, tota una novel•la. Ara bé, no és de lectura fàcil, diguem que no és un “best seller”, però en canvi amaga una de les millors literatures del segle XX. Ànims!, segur que us deixarà un agradable gust de neurones.

Dang Thuy Tram, "Ahir vaig somiar amb la pau"

2010-04-28T13:59:00.000-07:00

Aquest és el diari d’una jove metgessa vietnamita Durant els atacs de l’exèrcit noradmericà al Vietnam. El diari comprèn els anys que van des de 1968 a 1970, quan la van matar.
Aquest és un llibre testimonial, sense cap pretensió literària, afortunadament. Un pèl cursi i des del meu punt de vista molt poc ambiciós en el contingut, vull dir que no explica gaire cosa. No sé si és perquè es tracta d’una traducció feta per un soldat nordamericà o bé perquè ja era així, que és el que vull pensar. En tot cas, el millor és la introducció i els comentaris a peu de pàgina. Hi ha una versió de butxaca, molt econòmica.

Ron Currie, "Déu ha mort"

2010-04-21T13:22:00.000-07:00

Amb aquesta lapidària frase Nietzsche va aconseguir despertar les més profundes passió. El jove autor d’aquesta novel•la de difícil classificació va aconseguir atreure la meva atenció, i el primer relat del llibre promet, però després es converteix en una gran decepció. Sembla que darrerament no trio bé els autors en el meu afany de descobrir noves literatures, noves formes de narració, però tot i així, l’experiment, que apuntava molt alt, no ha funcionat. Ja passa amb els experiments, uns tenen èxit i els altres no. En conjunt es un conglomerat sense aparent cohesió, amb falta de continguts real, molt superficial i amb una anàlisi molt pobre del que podria haver estat un món sense déu a la seva novel•la. És de molt fàcil lectura, però no espereu res més que un conjunt de narracions ocurrents que no et duen a enlloc. En ocasions és surrealista i no sé si tenia la intenció de ser-ho.

Carlos Malamud, “El Estado en crisis. Història contemporània d’Amèrica Llatina”, vol. IV (1920-1950)

2010-04-17T03:18:00.000-07:00

Carlos Malamud és professor titular d’Història d’Amèrica de la UNED i investigador principal de l’Àrea d’Amèrica Llatina del “Reial Institut Elcano d’Estudis Internacionals i Estratègics.

Aquest és un llibre d’història, una síntesi de la història, social, política i econòmica dels països llatinoamericans, i potser per això, és queda curt, per la seva labor de síntesi.
Com tot autor, deixa, des del seu subjectivisme, petjada, en algunes ocasions contradictòries, quan diu que se li ha donat massa importància al paper desenvolupat pels EEUU durant aquesta època,però després ho sembla confirmar amb els fets. També té un cert biaix alhora d’interpretar el paper de cadascuns dels actors en els diferents territoris que no m’acaba d’agradar. En tot cas, el llibre reuneix una sèrie d’elements que es podrien considerar “innovadors” respecte a la conseqüència de la crisi del 29, però després passa molt per sobre en determinats punts sensibles, igualant, per exemple, les dictadures feixistes amb els moviments revolucionaris d’esquerres o incitant, no sé si de manera premeditada, a confondre populisme amb l’esquerra fent que Somoza, per posar un exemple, es posi a la mateixa alçada que Sandino, o tractant la democràcia formal, encara que fos practicada des del més absolut autoritarisme, com un avenç social i econòmic. No sé, en tot cas és una opinió sobre un panorama i una realitat molt complicada com és la que representen els països sudamericans.

Antonio Tabucchi, "El tiempo enveceje deprisa"

2010-04-10T11:15:00.000-07:00

Anagrama acaba de treure (març 2010) la darrera composició de Tabucchi. És una llàstima que una editorial amb el seu prestigi faci coses que potser, fa uns anys, no haguessin passat, de fet només les he vist en editorials amb pocs recursos i ara, cada cop més, ho veig en les editorials que volen estalviar-se alguns diners a base de malversar la seva qualitat. En aquesta ocasió he trobat errades importants, com verbs mal conjugats, faltes d’ortografia i signes de puntuació sense obrir o sense tancar. Si la crisi ha de servir per això en el món editorial, anem realment malament, i ja no parlem del paper, cada cop de més baixa qualitat. Però dit això, Tabucchi sempre ha semblat un escriptor excel•lent i compromès. No és que em caigui bé políticament, de fet és un dels autors més perseguits per Berlusconi i el seu govern ultra dretà, per ser un intel•lectual que diu les coses tal com les veu i les predica, i és clar, això, d’un autor de la seva talla, molesta.
El llibre en qüestió és un petit llibre de relats o contes, amb frases veritablement precioses i històries marcades per un alt contingut de realitat. El seu llenguatge és el de sempre, ben elaborat, harmoniós i senzill. Una magnífica oportunitat per passar-t’ho bé llengint-lo.

Sam Savage, "El lamento del perezoso"

2010-04-05T02:44:00.000-07:00

No he trobat cap traducció del llibre, per tant, no puc donar-vos cap referència en català. En aquesta ocasió, i suposo que fruit del bon gust que em va deixar el seu primer llibre “Firmin”, ha estat una mica decepcionant. No dic que no estigui ben escrit, té moments sublims, amb un alt contingut irònic, molt divertit, però que acaba cansant perquè és com una espiral que es va repetint. Li falta la força la sorpresa, la frescor d’un argument. No té ritme. Més enllà de la primera meitat. Tot i així és una lectura diferent, de fàcil redacció i d’estructura senzilla. És amè, però no puc dir-vos res més. Crec que arriba amb el rebuf del seu primer llibre, però ja no tinc clar que no li pugui fer mal per a un tercer. A mi em costarà llegir-lo, perquè aquest, sincerament, m’ha decepcionat. N’esperava més. Però vaja, aquestes coses passen. Si voleu entretenir-vos amb una nova forma de redacció, i això sí, riure de tant en tant amb les seves ocurrències: endavant!.

2010-03-21T05:23:00.001-07:00

Ildefonso Falcones, “La mà de Fàtima”

La segona novel•la històrica de l’autor ha aconseguit tornar a ser un “bestseller”. Quina enveja!. En aquesta ocasió ha recuperat la mateixa fórmula que a “La catedral del Mar”, però amb una redacció més acurada que li dóna una mica més de qualitat estilística. És un llibre molt entretingut, ple d’aventures i desventures, amb un final inimaginable i amb un ritme constant que t’arriba a enganxar. Cap al mig perd una mica, sembla com si estigués casant, però després, unes cent cinquanta planes més enllà, es torna a recuperar, potser amb més intensitat. Us ho passareu bé, malgrat les quasi mil pàgines i el pes del llibre. La versió catalana la trobareu a l’editorial Rosa dels Vents.

2010-03-21T05:13:00.001-07:00

VVAA, Associació d’Arxivers de Catalunya, Manual d’arxivística i gestió documental.-

Aquest és, sens dubte, un excel•lent manual d’arxivística. He tingut la oportunitat de posar-lo en pràctica i és, realment, efectiu. Per a qui us dediqueu al desconegut món de l’arxivística és un llibre imprescindible, i si sou dels que us agrada, i de tant en tant us acosteu pel món dels arxius, veureu com ha evolucionat, en pocs anys, la ciència arxivística.
Els temes són diversos i de plena actualitat, i tenen una redacció concisa i simple que els fa molt planers i entenedors, malgrat la complexitat tècnica de la majoria d’ells.
És un manual complet, que tracta de tot el que fa referència al món dels arxius. Si us agrada, no us el podeu perdre, i a més a més té un preu molt ajustat.

Ramon Alberch i Fugueras, "Els arxius, entre la memòria històrica i la societat del coneixement"

2010-02-28T11:26:00.000-08:00

A en Ramon Alberch el vaig conéixer fa més de 15 anys, quan era el director de l'Arxiu Municipal de Girona i jo era un aspirant a arxiver que em deixava els matins dels dissabtes fent practiques a l'arxiu històric d'Olot, gràcies a la bona voluntat del seu responsable (en Matas). Des d'aleshores ha tingut un trajecte professional envejable i jo m'he dedicat a altres coses, mirant de reull aquest mundet tan engrescador. En Ramon Alberch ha estat cofundador i president de l'Associació d'Arxivers de Catalunya (AAC), director de l'Institut Municipal d'Història de Barcelona i consultor d'arxivística de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). És l'arxiver en cap de l'Ajuntament de Barcelona, president de l'ONG Arxivers sense Fronteres i president de la Secció d'Arxius Municipals del Consell Internacional d'Arxius. Té publicades més de 20 obres sobre història i arxivística i ha estat director de col·leccions com "Els barris de Barcelona" i la "Gran Enciclopèdia de Barcelona, a part de ponent en nombrosos congressos i jornades nacionals i internacionals.

El llibre que us presento és aparentment senzill: "Els arxius, entre la memòria històrica i la societat del coneixement", però té l'aspiració de convertir-se en un manual, i de fet ho és. Presenta un compendi de les teories arxivístiques més modernes i revolucionàries sobre la possibilotat d'explotació dels arxius en el món educatiu (a tots els nivells), la utilització dels arxius en un marc democràtic o estratègies de màrqueting, comunicació i qualitat.

Certament està molt ben escrit. És clar, concís i molt amè. Encara que no sigueu del món arxivístic, biblioteconomia, documentalista, informàtica, periodista, jurista o administratiu, és un bon entreteniment i segur que us acostarà a aquest món tan desconegut com són els arxius, i us treurà del cap tòpics sobre la professió que res tenen a veure amb la realitat d'avui en dia.

Paul Auster, "Invisible"

2010-02-18T07:07:00.000-08:00

“Invisible” és una novel•la de diferents velocitats i amb una trama temporal no ben resolta. És, en algunes ocasions, desordenada, no caòtica, perquè seria exagerat, però sí que desequilibrada. L´ús de la tercera persona i la segona omniscient no l’ajuda gaire, al contrari, crec que són les responsables d’aquesta inconnexió temporal i les que fan de la narració un embolic que no et deixa saber ni on ni quan has passat d’un moment a l’altre. El que fa que la història, en ella mateix, sembli no estar ben construïda i fa que el relat i l’argument sigui intranscendent, al més pur estil dels curtmetratges sense gaires pretensions més que narrar un espai o una sensació. Malgrat això, és una novel•la entretinguda. Molt morbosa i amb una descriptiva capacitat de manifestar una moralitat molt particular. Es deixa llegir.

Potser he estat massa crític, però a vegades hom espera coses que no hi són en els llibres.

Antonio Baylos Grau, "Sindicalisme i dret sindical"

2010-02-16T06:27:00.000-08:00

Aquesta publicació editada per l’Editorial Bomarzo és la traducció al català de l’edició espanyola, que porta ja quatre edicions.
Antonio Baylos és catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de Castella-La Manxa (http://baylos.blogspot.com/ o podeu clicar l’enllaç a la dreta del meu bloc). Si voleu una extensa i profunda informació sobre la seva obra i el seu personatge només heu d’anar al web d’en José Luís López Bulla (http://lopezbulla.blogspot.com/) . Jo només parlaré una mica del llibre, que tampoc és gaire extens (92 pàgines), el que no vol dir que no sigui important.
Com diu el propi autor “aquest llibre està concebut com a instrument de transmissió de coneixements bàsics de la regulació normativa que al nostre país ordena el sistema sindical”, això vol dir que és un llibre pràctic, amb poques cites a la doctrina i amb poques sentències (que és el que fa que et vinguin aquelles ganes de dormir insuportables, com a mínim a mi). És, més aviat, una guia dels camins que hom vulgui recórrer i per això s’acompanya d’una important recopilació bibliogràfica, d’articles i comentaris que poden donar llum, als nostres neguits jurisprudencials. És un llibre adreçat a sindicalistes, també a qui es mou pel món del treball, i el que més sobta de tot és que no avorreix en absolut.
És un llibre extens de contingut. De gran concentració de sabers, perquè parla de moltes coses i amb un sentit de la simplicitat quasi inaudit en aquesta professió. Parla de la llibertat sindical, de la representació dels treballadors i treballadores a l’empresa i de les relacions de conflicte. Tot de manera esquemàtica i concisa i amb apreciacions molt interessants.

El llibre ha estat possible gràcies a la Unió Europea, la Generalitat de Catalunya i l’Escola de Formació Sindical de CCOO de Catalunya.

Äsa Larsson, "Aurora boreal"

2010-01-27T02:39:00.000-08:00

Suposo que el cognom Larson deu ser com una mena de "Pujol" a Catalunya o "Gonzalez" a Espanya. No sóc lector de novel·la negra i aquesta ha estat una de les primeres aproximacions. Em vaig deixar guiar per la crítica i els comentaris d'altres lectors i lectores, però "Aurora boreal",un cop llegida, no m'ha acabat de convencre. No m'ha entretingut la història, i els diàlegs, en molts casos, m'han arribat a avorrir. Però és una apreciació personal de qui, segur, no ha sabut veure el seu valor. Si voleu provar ...

2009-12-30T11:16:00.000-08:00

Vasili Grossman, "Vida i destí".-

Acabo de llegir-lo i haig de reconèixer que m'ha costat (per la seva rudesa i per la seva extenció). Això no vol dir que no hagi disfrutat. Des de que me'l va regalar un molt bon amic meu, han passat quasi tres mesos, però també haig de dir que mentre tant he anat llegint d'altres coses i crec que ha estat un error llegir-lo així, compaginant d'altres llibres, fins arribar a les 1.109 dures, però meravelloses, pàgines d'aquest llibre-món.

En general crec que és una novel·la irregular. Una gran novel·la, sens dubte, però el tamany li ha jugat males passades. Es pot entendre com un testimoni valuós on sovint et pots endinsar en els personatges i patir i sentir el que ells han viscut. Molta calamitat!. Té moments realment sublims, d'una intensitat emocional esgarrifossa, quasi insoportable però que adoleix, una mica, de desconnexió entre els més de dos-cents personatges. A vegades m'ha costat passar d'un personatge a un altre i la forma peculiar de narració m'ha fet, en ocasions, perdre el fil. Tot i això, en el seu conjunt, és una obra meravellosa i fascinant. Hi ha molt de patiment, perquè Grossman ens ensenya una de les pitjos cares de la humanitat. No és una obra sobre la guerra, encara que sigui sempre present, és una obra sobre l'esperit humà.

És difícil trobar un únic protagonista, potser en trobarem un col·lectiu que en destaca, però de tots ells penso que qui més es deixa veure és el físic Viktor Páulovich.

Grossman aconsegueix barrejar, amb intel·ligència i valentia, una part de la història més tràgica de l'Europa recent, amb les coses "petites", més quotidianes, que és potser el que la fa més propera i actual.

Ja sabeu que la novel·la va ser segrestada per les autoritats soviètiques i que a Espanya no es va publicar una traducció fins l'any 1985, dècades després d'haver estat escrita. La vida d'aquesta novel·la és una drama plena de misteris, encerts i sorts. Així doncs, durant aquest darrers dies de Nadal, us encoratjo a llegir-la, si no ho heu fet ja, i a que us entregueu a ella amb passió i humilitat.

E. Barrera, R. Pillado i J. Torregrosa, "El juicio de los 23. El último gran proceso del TOP".

2009-12-22T00:37:00.000-08:00

Aquest llibre em va caure a les mans per un dels seus promotors. Sindicalista de CCOO en actiu. És, en realitat, un recull de le veus que van viure aquell procés paral·lel al 1001 i que no ha estat gaire conegut. El judici dels 23 es va fer al juliol de 1975 a Madrid, contra els 23 detinguts durant la mobilització, durament perseguida, del 10 de març de 1972 feta a El Ferrol. És una mirada a la història del moviment obrer contra la dictadura franquista. Ho trobareu a Edicions embora, a la col·lecció Memòria.

És un document que permet refrescar la memòria i conèixer com es feien les coses en temps pretèrits i com el moviment obrer i organitzat va arribar a sentar les bases de la nostra democràcia (encara per desenvolupar). Un decument que demostra que la història i els seus protagonistes segueixen vius i que no fa tant que un assassí anomenat General Franco governava aquest país a base de punys de ferro, repressió, assassinats i maca de tota mena de llibertats públiques i individuals.

Mattew Restall, "Los siete mitos de la conquista española"

2009-12-10T12:25:00.000-08:00

Metthew Restall és professor associat d'Història Latinoamericana, Estudis de la Dona i Antropologia, i director d'Estudis Latinoamericans a Pennsylvania State University i amb una clara tendència a fer un enfocament de caràcter marxista.

El llibre en qüestió és un petit estudi sobre el que ell anomena mites: que la "conquesta" va ser feta per molt pocs homes; que l'exèrcit enviat invaïa en nom del Rei; que la superioritat armamentísca va ser determinant; que venien en nom del Papa a cristianitzar als indígenes; la manca de comunicació; la desvastació indígena i la creença que més homes eren animals i per tant que els espanyols eren superior.

El relat, força documentat, és molt entretingut. Comença debatent sobre les manipulacions i les interpretacions de les fonts històriques, continua amb el paper de les forces socials sobre els individus, el que ell diu que marcarà la pròpia font serà el context històric i ideològic i la seva comunitat en el seu temps i relata l'exagerat ús de la violència, moltes vegades gratuïta, posant de manifest la pràxis més salvatga de la condició humana per més "occidental" que sigui.

Aquest és un assaig que m'ha agradat per la seva claredat i senzillesa, en tot cas, aparent de contingut.

Lawrence Durell, "Monsieur o el Príncep de les Tenebres!

2009-11-08T04:39:00.000-08:00

Aquesta obra inicial del quintet d'Avinyó m'ha semblat massa densa, un pèl desestructurada i molt lluny del nivell literari de l'antic Quartet d'Alexandria que ja fa més de vint anys que vaig llegir. Potser serà la nostàlgia, però no m'ha semblat una de les seves millors obres, ni molt menys. Per altra part, la publicació d'Edahasa està molt ben cuidada (tapes dures, presentació impecable, etc.). L'edició que tinc a les mans s'acabava de fer el 23 d'abril d'aquest any, però realment, no crec que sigui una obra per a qui vulgui conèixer a aquest autor, d'altra banda, molt bon escriptor.

VVAA: La crisis económica y el nuevo escenario mundial

2009-10-25T04:52:00.000-07:00

La Gaceta sindical. Reflexión y debate, publicació de la Confederació de les Comisions Obreres, va publicar el passat 12 de juny un important recull d'articles de varis autors dels quals em seria força difícil estreure quin és el més important o interessant. Potser em quedaria amb els següents autors: Jorge Lezcano ("notes sobre la crisi econòmica i el nou escenari mundial"), John Evans ("La visió sindical de la crisi econòmica: les nostres peticions al G20"), Javier Doz i Isidor Boix ("la crisi a la Xina i el paper del sindicalisme oficial"), per posar alguns exemples.

És un llibre que convida a la reflexió i intenta analitzar els aspectes fonamentals de la crisi que estem vivint.

Carl Honoré, "Elogi de la lentitud"

2009-09-24T07:39:00.000-07:00

Darrerament tinc mala sort amb els experiments a les llibreries. Aquest és un. Potser la dinàmica del bloc no és bona, perquè sembla que si no penjo un llibre al mes és senyal que no he llegit i la veritat, intento sempre fer comentaris de llibres que m’han agradat. Desafortunadament a aquest no és un, però el que m’estranya més és que no trobo cap crítica negativa i em fa pensar que tinc un gust estrany.
La qüestió és que jo l’anomenaria un llibre buit, sí, així, un llibre de la categoria dels buits, sense consistència, insípid, un llibre de palla. El tema sembla estar bé, però la veritat és que no diu res de res. Admiro, però, a les persones que escriuen sense dir res, ratlles i ratlles, i que a sobre el publiquin i després el tradueixin a vint-i-cinc idiomes. Tot un èxit, però és un llibret de difícil qualificació. No m’atreveixo a dir res més que això: ni carn ni peix.

W. Somerset Maugham, "Soberbia"

2009-09-14T13:38:00.000-07:00

"Soberbia" és el títol que li van posar a la traducció en castellà de l’obra “The Moon and Sixpence”, publicada el 1919. La versió que tinc a les mans és una acurada “Obres Completes” en tapa dura de Plaza & Janés, però he volgut triar aquesta novel·la breu, basada en la vida del pintor Paul Gauguin, perquè avui posa de manifest el valor dels diners en una societat com la nostra.

El personatge central, en Charles Stricland, és un home burgès que abandona la seva vida com a agent de borsa, la seva família i els seus fills per a dedicar-se a la pintura i fugir a París. Experimenta la pobresa, la malaltia i la gana. Un amic, també pintor, l’ajuda i acaba a Tahití on mort. Però el final de la vida de Gauguin no és cap misteri, i tampoc aporta res a la novel·la. L’obra té un estil directe i senzill i fa ús d’una constant reflexió sobre l’art i el lloc que ocupa a la nostra societat i la seva relació amb el món, també crítica. Crec que Maugham té una gran capacitat per descriure i observar la societat del seu temps. Qualsevol novel·la o conte de Maugahm és completament recomanable.

Kenizé Mourad, "De parte de la princesa muerta"

2009-08-28T05:37:00.000-07:00

Acabo d’arribar de vacances i la darrera lectura que he fet, tot just esperava que l’avió s’enlairés, ha estat aquesta. Si bé no deixa de ser una novel·la de caràcter històric, molt ben documentada, transmet tota una sèrie d’ideologies pròpies d’una societat que jo no conec i que no comparteixo. Tot i així haig de reconèixer que m’ha agradat i que en cap moment m’ha resultat avorrida. La presentació de l’edició d’”Aleph Editores” m’ha semblat molt encertada. No us explicaré la història. Potser, en alguna ocasió, la novel·la no rutlla com caldria, però en el seu conjunt m’ha semblat una molt bona lectura i recomanable per qui vulgui conèixer una versió “diferent” de la vida i decadència del poble otomà, però sobretot de la “realesa” otomana en un moment molt complicat de la història contemporània. M’hagués agradat més compaginar la visió d’un part de l’alta societat otomana i burgesa del moment amb una altra de com vivien les persones “normals” en contrast amb la sumptuositat dels palaus, però en tot cas, és una valoració personal. Crec que us ho passareu bé llegint-la.

Inderjit Badhwar, "La cambra dels perfums"

2009-08-19T04:36:00.001-07:00

L’editor Badjwar va aconseguir el premi “Le Prix Littéraire” francès amb aquesta primera obra seva. La llarga història que narra el llibre està molt ben escrita, però li falta continuïtat i argument. En realitat la història sembla que s’acabi i que comenci una de nova, es podria dir que hi ha dos novel·les en una, en una història en la que un home indi que viu als EEUU torna als seus orígens en morir el seu pare. És una novel·la extensa, una mica més de cinc-centes planes, però és d’agradable lectura, ideal per les tardes d’estiu.

Nassim Nicholas Taleb, "El cigne negre" (o l'art del l'engany)

2009-08-07T11:01:00.001-07:00

Recordeu bé aquest nom, perquè us serà molt útil. No acostumo a fer comentaris com els que faré ara, però aquest autor se’ls mereix, perquè és un mestre en l’art, si es pot dir així, d’escriure coses imbècils. No fa gràcia, perquè estar clar que ell pretén parlar seriosament de les coses, però mai, ni en el malafortunat Peter Sloterdijk, ningú, crec, que hagi pogut arribar al nivell d’impertinència intel·lectual d’aquest més que pretenciós i cregut Nassim. Un home que té la facultat de tacar de paraules moltes planes d'un llibre. Encara no entenc com li poden haver publicat, i fins i tot, per les coses que diu, deuen estar contents els seus antics caps.
És simplement horrible. Té una cosa bona, el disseny de la portada, la solapa i la contra portada que fan del llibre un aparent estudi molt interessant, et convenç, fora d’això, aquest és un dels pitjors llibres que he llegit mai, per suposat!, per no dir que el pitjor. Estic decebut, perquè m'esparava una altra cosa, no que em prenguessin el pèl!. No cal dir res més.

Andrés Neuman, "El viatger del segle"

2009-08-03T06:03:00.000-07:00

Aquest flamant premi Alfaguara 2009 és una meravella literària. Diuen que es una novel·la post moderna, fins i tot inclassificable, i poden tenir raó. Es troba entre el diàleg de l’Europa de la Restauració i la modernitat ideològica més actual. Combina perfectament el coneixement de l’època amb una acurada descripció del paisatge i dels personatges, alguns amb molta càrrega poètica, com “l’organillero”, i parla de tot: de literatura, d’història, de filosofia, de política, d’amor, etcètera. La novel·la no només és un encantament quan a la profunditat en la reflexió sinó que també combina la intriga, encara que, al meu parer, en algun moment que no desllueix el conjunt de l’obra, un a mica forçada. El més interessant és que en algun moment m’ha semblat entreveure passatges clàssics del “Curial e Güelfa”, en una apassionada redacció plena d’insinuacions, retrets i moltes altres coses que no us explico. Feia temps que no llegia una obra tan ben escrita com aquesta, i això que l’autor és jove.
Malgrat les més de 500 planes que té, les he devorat en poc menys d’una setmana. Tota una delícia de narració. El final és ..... tampoc no us ho diré, llegiu-la, degusteu-la i després valoreu.

Paolo Giordano, "La soledad de los numeros primos"

2009-07-27T06:39:00.000-07:00

Encara no la trobareu en català, però val molt la pena llegir-la. Ha estat un encert haver llegit aquest llibre. És especial i diferent. Vaig començar encantat amb el que, en aparença, semblava un llibre de contes, però no, és una història magnífica que té, però, un final desigual que no m’ha acabat d’agradar, però en el seu conjunt m’ha semblat un extraordinari autor novell amb molt de futur en el món de les lletres. El llibre me l’he llegit en un dia. Passa bé, malgrat la curiositat de la narració. Els personatges són fantàstics, en el sentit més general de la paraula. És dura, però també irònica, és, simplement, sorprenent.
La redacció de Giordano té molta sensibilitat. Llàstima que el nivell, altíssim, dels dos primers capítols no es mantingui durant tota l’obra. És, en general, un llibre fresc, que convida a la reflexió, al patiment. M’ha agradat molt. És un repte pel seu estil, d’aquells que si t’agrada t’enganxes i si tens la mala sort de no connectar, suposo que es deu convertir en una lectura feixuga. De veritat que val la pena. Aquest llibre ha guanyat el principal premi de literatura a Itàlia, l’Strega de l’edició de 2008, i l’ha guanyat amb la seva primera novel·la i només amb 26 anys. Això promet!!!.

Muriel Barbery, "L'elegància de l'eriçó"

2009-07-24T07:33:00.000-07:00

Reconec que aquest llibre és, com a mínim, estrany, i que, potser, jo sigui una mica punyetetes, però després de llegir-lo, he volgut saber què diuen altres lectors o lectores d’aquest llibre i , la veritat, no sé d’on treuen tants elogis?. He trobat una crítica, majoritàriament positiva, i molt poques de negatives. Jo, desafortunadament, coincideixo en les negatives: per a mi és un llibre pedant, presumptuós i avorrit. Crec que el llenguatge que fan servir alguns dels seus personatges no és creïble. Al llibre li manca ritme i sembla, a vegades, estar fet a pedaços. La primera part és, simplement, horrorosa i el llibre comença a “funcionar” a partir de la plana 150, més o menys. En realitat crec que podria haver estat un bon conte d’unes 50 planes que no explica el perquè de tantes pàgines si només cap a les darreres cinquanta fulles finals té un cert sentit.
Com deia, és un llibre avorrit i amb pretensions d’arribar a un refinat lector molt culte que, suposo jo, sabria degustar amb delit, les preteses insinuacions que els lectors normals, com a mínim jo mateix, no sabem captar.
Desgraciadament us haig de dir que no us el recomano. I si ja l’heu comprat intenteu canviar-lo per un altre!.

Noam Chomsky, "Cròniques de la discrepància"

2009-07-07T06:32:00.000-07:00

Aquest llibre de Chomsky, editat l’any 1993 per Visor Distribuciones, va arribar a les meves mans d’una manera curiosa i fortuïta. Passejava literalment per un passadís i allà on hi havia propaganda penjava, com un fulletó més, el llibre. Tota una sort per mi.
El llibre parla de moltes coses interessants que continuen sent del tot presents avui en dia. Parla de les societats on el llenguatge es troba al servei de la propaganda, on les societats anomenades democràtiques controlen la distribució d’idees a través dels diferents mitjans de comunicació de la manera més subtil possible.
Una de les coses que més m’ha tret ha estat la teoria sobre el control del consens, elaborada el 1921 als EUA que ve a dir que les democràcies construeixen prèviament el consens i aleshores el vesteixen amb el ministeri de la veritat (la seva veritat). A modus d’exemple hi ha un moment on diu que una de les maneres que existeixen per poder controlar el que la gent pensa, és crear la il·lusió de que s’està produint un debat, però garantint que allò que es discuteix es manté sempre dins dels marges establerts prèviament. Es sembla clarificador del tot.
Diu també que el sistema democràtic només és un joc de les elits i que la població, en línies generals, no hi participa d’ella. Dissenyar el sistema de creences que garantirà l’eficàcia de la enginyeria del consens és un element a tenir en compte en les societat actuals.
Realment és un llibre actual. Un bon regal i una bona sorpresa

José Saramago, "El viatge de l'elefant"

2009-05-23T04:21:00.000-07:00

"El viatge de l’elefant” té el ritme d’una malaltia. És lent, parsimoniós fins l’encantament, mimètic amb el posat dels seus personatges, i també laboriós, sense pausa, i aliè a la història en majúscules.
Un cop posseït per l’ànima de l’elefant (qui ha dit que els elefants tinguin ànima!!!, o millor dit: qui ha dit que l’ànima existeixi? –conec, per cert, uns quants, una altra cosa és provar-ho).
A mi, personalment, no m’agrada gens l’ús que fa de determinats signes de puntuació. Sé que és una constant amb Saramago, però em molesta, particularment, aquest ús tan particular de les majúscules. M’agrada que coquetegi amb el lector i també la seva manera de puntuar les frases, com es respiren entre coma i coma, com és la seva musicalitat, això però, no fa d’aquesta obra una novel·la exemplar.
És simpàtica i de molt agradable lectura (a part del tema de les majúscules). He descobert que Saramago, a través de la seva companya Pilar, té penjat un bloc (que adjuntaré a la llista dels meus blocs seguits): http://blog.josesaramago.org/indexesp.php

Uzma Aslam Khan, "La geometria de Déu"

2009-04-29T15:00:00.000-07:00

La jove autora pakistaní (té 30 anys), porta ja tres novel·les publicades. En aquesta ocasió combina les contradiccions de l’Islam i els continguts del llibre del Coraà per a representar el conflicte entre la fe i la raó, la revelació i la creació, la ciència i la religió. Ja ho deia Plató: “Déu sempre fa geometria”. Com no ho havia de dir Plató!.
Uzma va néixer a Lahore, on viu en l’actualitat. Volia ser ballarina i després de guanyar una beca d’estudis als EEUU va començar a escriure novel·les. Ha estudiat anglès i literatura.
Aquesta autora es va criar a la ciutat de Karachi, una de les més castigades per la invasió soviètica d’Afganistan i també per la guerrilla pagada pels EEUU.

"La geometria de Déu" crec que pot ser una obra important pel que representa al seu contingut en un món musulmà, però no és una obra cordial pels lectors. Té una estructura especial que a vegades et fa perdre la noció de cada personatge. Sovint tens la sensació de barrejar elements personals d’uns i els altres i fins i tot, a vegades, arribes a confondre personatges masculins i femenins. Crec que això, no sé si fruit de la traducció, no està gaire aconseguit. En tot cas el tema de fons és interessant. Té punts de reflexió de certa profunditat; combina la simpatia narrativa amb diàlegs curiosos. És descriptiva i irònica i jo crec que només aconsegueix un cert ritme i una major expressivitat a partir de la segona meitat de la novel·la. En tot cas és una literatura diferent i interessant que cal tenir en compte i poder tastar.

VVAA, "L'edat en relació a l'ocupació, la Seguretat Social i la immigració".

2009-03-26T07:27:00.000-07:00

Recentment, l’editorial Bosch ha publicat un interessant estudi: “La edad en relación al empleo, la Seguridad Social y la inmigración”. Aquesta és una publicació molt gironina, malgrat que han participat nombrosos autors espanyols i estrangers, ho dic per les aportacions dels professional Eduardo Rojo i Ferran Camas, que a més a més, és el coordinador de l’obra.
El tema de l’estudi és de plena actualitat, perquè l’edat de les persones treballadores està adquirint, cada cop més, una major importància en el marc de les relacions laborals i en el càlcul de les prestacions de la seguretat social i el seu àmbit de protecció. L’obra és interessant perquè posa en evidència, de manera científica, algunes de les qüestions principals que alerten al sindicalisme modern: la discriminació per raó d’edat, la seva utilització com a eina per a segmentar el mercat laboral, les condicions d’accés a una ocupació, però també quines són les repercussions directes quant a la jubilació en funció de l’edat de les persones assalariades.
A més a més, els diversos autors també tracten un tema important pel món laboral: el comportament sobre la població estrangera, especialment jove. En aquest sentit li dedica alguns capítols a analitzar el règim jurídic que envolta a les autoritzacions de treball als menors immigrants, per acabar donant algunes possibles solucions d’interpretació jurídica per a la interpretació de les lleis vigents.
En especial és un llibre de treball, no de lectura (que també). Interessant pels qui tenen relació amb el món del treball.

Jean-Marie Le Clèzio, El Diluvi

2009-02-24T05:01:00.000-08:00

Aquesta reedició de l’obra primerenca de Le Clèzio es mereix un comentari que no està directament relacionat amb l’escriptor, sinó amb la qualitat de l’edició, que és molt més que lamentable i del seu traductor, que no citaré.
En primer lloc és evident de que es tracta d’un llibre recuperat sense gaire més interès que el de posar a la venda una obra del flamant premi novell de literatura de 2008. L’edició és nefasta i impròpia d’una editorial com Seix-Barral. Les fulles són de pèssima qualitat, la impressió està sempre retallada, els marges del text és com si l’haguessin traspassat d’un format petit a un full més gran, queda coix i descompensat. I a sobre el traductor és nefast, té innumerables faltes gramaticals, algunes dignes d’acudit i una manca esgarrifosa de sentit de la puntuació.
Aquesta obra recuperada de 1966, que no va tenir el menor interès a l’Espanya dels 70, es correspon a una obra de caràcter purament experimental, afí a la línia objectivista, àrdua i fosca i tenaç amb el despreci cap als lectors. És una obra difícil d’entendre i desesparant. Té un argument que, al meu entendre, és difícil de defensar per estar construït sobre l’aparent caos narratiu.
Normalment no escric sobre llibres llegits que no m’han agradat, però en aquesta ocasió m’he aventurat a parlar-ne perquè és possible que no l’hagi entès ni hagi sabut apreciar la seva qualitat. Ho podeu provar vosaltres, sempre hi quan us carregueu de paciència i concentració.

Pascual Maragall, "oda inacabada. Memòries"

2009-01-26T01:45:00.000-08:00

La lectura d’un llibre de memòries sempre acaba sent una sorpresa. Confesso que en la meva vida només he llegit quatre o cinc llibres de memòries, més o menys, no és un gènere literari que m’apassioni, però després de llegir les de Carrillo i veure les de Pascual Maragall a les llibreries no vaig poder resistir la temptació i el vaig comprar. Com a memòria, i com a desconeixedor del gènere, no m’ha agradat gaire. No en el sentit literari, que sempre és qüestionable, sinó en la seva dimensió. Potser és lògic que s’hagi centrat més en els aspecte que ell considera més positius, però pel meu gust he trobat massa olimpíades i massa 1992. Són unes memòries molt educades. De ben segur que conforma el caràcter de l’autor. Personalment m’esperava més contingut polític, més claus per a desxifrar les claus que fan funcionar el poder dins de la classe política catalana. Tot i que dona pistes no acaba de fer el pas. El llibre se m’ha quedat curt, què hi farem!. Es veu, això sí, l’ambient, en general, de la seva vida (educació, compromís polític, etc.). M’han sorprès alguns paràgrafs molt sincers, alguns m’han molestat, però aquesta és una qüestió particular que no té perquè molestar a ningú més.

És un llibre fàcil de llegir i amè. Tot ajuda!.

Amos Oz, "Siruela"

2009-01-04T05:20:00.000-08:00

Amos Oz és un escriptor israelí de moda. És una de les poques veus d'Israel que és capaç de parlar sense embuts sobre el conflicte palestí.
Oz és un autor compromès amb el moviment pacifista i ell mateix és el fundador del moviment “Pau ara” que lluita per la convivència pacífica entre Israel i Palestina.
“Siruela” és una obra complexa, carregada de detalls minúsculs que destaca pel seus univers íntim i crític amb l’Estat d’Israel, al qui compara amb els nazis.
Fima, el protagonista, representa la figura d’un anti-heroi, un vertader perdedor que és capaç de conjugar la més extrema delicadesa poètica fins a la més grollera en els seus discursos.
Aquesta obra va guanyar el Premi Príncep d’Astúries de 2007. Originàriament està escrita en hebreu però crec que va arribar a les meves mans una bona traducció. Tinc una edició de butxaca molt ben impresa d’Ediciones Siruela.

PD: tot i les darreres notícies sobre Gaza, haig de dir-vos que el vaig començar a llegir per pura casualitat d’entre els llibres que tinc pendents de ser llegits a la meva tauleta de nit. Ara bé, és una oportunitat davant d’un tema tant recent i desagradable com la invasió israelita i els seus assassinats sobre la població palestina, de tenir una visió diferent del conflicte.

Santiago Carrillo, "Memòries"

2008-12-24T10:44:00.000-08:00

Aquesta 3a edició revisada, ampliada i publicada per Planeta el juliol de 2006 i de 849 planes recull la visió personal d’un dels personatges més reconeguts de la nostra història. No absent de certes polèmiques sobre les seves actuacions (alimentades per republicans i gent de dretes) que posen de manifest fins on poden ser veritat o no les memòries d’una persona de tant llarga vida, situa la seva trajectòria política des de molt temprana edat fins a l'actualitat.
Com a llibre m’ha agradat molt (no sé si les 849 planes estan justificades per l’edat). El que sí que he notat és que a mesura que ens acostem als anys 1980 la seva memòria deixa de ser tan explícita i fa de passada la nostra història més recent o qüestions que, de ben segur, van tenir un impacte personal important, com la seva expulsió del PCE. Ell sabrà per què.
En sí és un llibre agradable on s’expliquen coses, des del seu punt de vista, interessants. Ara bé, si fem una mica de memòria podem recordar l’obra d’Enrique Lister (no gaire ben tractat al llibre de memòries de Carrillo), ex coronel de l’exèrcit republicà i membre del PCE fins 1970, on explica com Carrillo va destruir el PCE.
També han sorgit altres veus crítiques, com la filla d’un membre destacat del PCE, que als seus 68 anys (Catalina Abad Tendero –Katia-) que denuncia com Carrillo va proposar la detenció i posterior mort de companys del partit i que no apareix ni el nom a les seves memòries (encara que aquest informe també assenyala a Líster com a un dels inductors). També és cert que està el cas de Paracuellos (en aquest cas mai no demostrat), però que ha estat una denúncia insistentment utilitzada per l’extrema dreta del país i com no (em diuen) per la COPE.
També s’han aixecat veus des del bàndol republicà que l’acusen de trencar la memòria història construint una veritat a mida pròpia que serveixi per a justificar la reconciliació entre els feixistes i els republicans, que ara es presentada com a una estratègia cabal i de seny, que també serveix pel seu posterior acostament al PSOE.
En tot cas és un llibre interessant i amè que recomano llegir.

Noam Chomsky, "Perspectives sobre el poder"

2008-12-07T02:22:00.000-08:00

Aquest llibre recull un bon grapat de l’argumentari polític i ideològic de Chomsky. És un llibre una mica antic, de 2001, però està molt bé. La part més difícil del llibre és, com sempre, la que tracta sobre lingüística, però haig de dir que ha estat molt interessant i profitosa. Les altres parts del llibre són, en alguns casos, excepcionalment premonitòries i amb una clarividència espectacular, fins i tot pel que fa a la política d’”ajudes” econòmiques en què vivim en l’actualitat.
Ja coneixia conceptes que determinaven els procediments dels estats i se m’ha acudit pensar que li ha faltat remarcar el paper del que podrien ser els “estats mainadera” . La descripció que es fa del món polític i econòmic és demoledora, com a exemple la definició d’”amor dur”, que és l’amor per a la gent més rica i privilegiada, però dur per la resta, representa una clara descripció de la dita que diu: "allò que és meu és meu i el dels altres també".

L'afirmació de que el deure de tota persona decent, i encara més si ets un intel·lectual, és dir sempre la veritat no és un mer plantejament ingenu i demagog, sinó que és una condició necessària per fer visibles les injustícies i poder combatre-les per aconseguir arribar a una vertadera democràcia.
És, com sempre, un llibre que convida a la reflexió, i com que en temps de crisi, si no hi aneu a la biblioteca, és important el preu, aquest no és un llibre car. El trobareu a l'editorial El Roure, col·lecció Apertura. És una edició catalana en castellà publicada a Esplugues de Llobregat.

Richard L. Williams, "Qué tal lo hago). Els secrets dels feedback".

2008-11-08T13:58:00.000-08:00

Alienta Editorial va publicar l’any 2007 un llibre del tot interessant per a entendre i millorar una bona part de les relacions interpersonals. És un llibre senzill i molt útil, dirigit a aquells i aquelles que tenen interès pel treball en equip, i als qui dirigeixen un grup de persones i volen comunicar-se activament amb elles. La contraportada del llibre diu que “a través del feedback es descobrirà com promoure la iniciativa, la responsabilitat, la lleialtat i la confiança”. Haig de dir que és un llibre que he treball activament i l’experiència em diu que només funciona si hi ha bon rotllo i ganes millorar. És però, un bon llibre per a exercitar la imaginació i intentar aconseguir millorar el feedback i treballar en equip.

No he trobat l'edició en català. El més provable és que encara no estigui traduït.

Naom Chomsky. "Dues hores de lucidesa. Converses amb Denis Robert i Weronika Zarachowicz.

2008-10-26T10:55:00.000-07:00

Aquest és un llibre una mica vell (del 2001 en edició francesa). Recull tot un seguit de converses, algunes d'elles plenes d'intuició i d'incidis del que havia de venir. Parla dels sistemes polítics, d'economia, del paper dels mitjans de comunicació, del paper dels intel·lectuals, el poder, etc.

El llibre, en realitat, se m'ha quedat curt. A vegades perquè les preguntes les hagués formulat d'una altra manera, fins i tot hagués insistit en alguna d'elles, i a vegades perquè les contestes també m'han semblat massa curtes. Suposo que és molt difícil transcriure en un llibre tota una conversa. En tot cas és un plaer llegir-lo.

El trobareu a "Llibres a l'abast", d'edicions 62, en el seu número 383. Està traduït al català per Anna Casassas i té 139 fulles amb lletra de bona lectura.

Pietro Grossi, "Tir d'obertura"

2008-09-28T08:54:00.000-07:00

Ha estat un descobriment molt agradable llegir a aquest jove autor italià nascut a Florència l’any 1978. Utilitza una narració precisa i ordenada, plena de subtilitats, a vegades ratlla un cert nihilisme que barreja entre un sentiment tràgic i un polsim d’ironia molt fina que fa tot plegat que el llibre acabi amb una jugada mestre, pròpia dels qui han de tenir un gran futur en la literatura actual. Aquesta primera novel·la, que s’acaba de publicar tot just aquest setembre és de molt agradable lectura i a més a més barreja moments molt existencialistes amb d’altres de molt romàntics i fins i tot dramàtics, que a més d’un i d’una, segur que farà plorar. Ànims doncs. El llibre encara no té una traducció al català i està publicat per El Aleph Editores, del grup Editorial 62, esperem que la tradueixin aviat.

Julio Llamazares, "El río del olvido"

2008-09-24T15:00:00.000-07:00

El riu Curueño, que neix a la Vega de Coruñón, una mica més amunt de Redipuertas, s’obre pas des d’un pont romà de la calçada de Vegarada, d’on baixa, segons descriu Julio Llamazares, aquest “riu de l’oblit”.
La lectura d’aquest és entretinguda. La veritat és que no és el millor llibre de Llamazares, però com que conec una mica la zona em va fer gràcia veure com es descriu el paisatge i la gent de la comarca. És, en aquest sentit, una mica romàntic. Fins i tot quasi es poden sentir les olors dels pobles i dels seus habitants.
Ell llibre en qüestió és una aportació al món rural, tant abandonat a tot arreu, i en aquest sentit es pot convertir en un cert reclam de la consciència del patrimoni que tenim i que inconscientment anem oblidant. El paisatge que descriu Llamazares és d’una excepcional bellesa, ho puc confirmar. Si mai teniu la oportunitat de fer una excursió per aquesta zona lleonesa hi trobareu “casones”, ponts romans i medievals, part d’una calçada romana, encara transitable, molins, esglésies de totes les edats i tamanys i fins i tot un museu: el paleontològic de Llamazares. Un llibre que convida a les vacances ... Per cert, si voleu llegir les primeres 30 pàgines les hi trobareu en aquesta adreça: www.puntodelectura.com/upload/primeraspaginas/978-84-663-2020-7.pdf. Amb això no vull dir que no llegiu el llibre!.

Antonio Gamoneda, "Cecilia"

2008-09-20T10:29:00.000-07:00

Quan he acabat de llegir aquest llibre de poemes m’ha vingut un dubte al cap: què dir d’ell?. Després d’uns moments de reflexió, no gaire extensos, he decidit no escriure gaire, millor dit: gens. Ni el per què del llibre, ni d’on ve ... res. Només una cosa: es pot llegir i veure com una rosella, però compte, que si la toquem massa ja ho sabeu, queda mústia i si la deixem massa temps sense mirar queda esmorteïda i pansida.

Antonio Gamoneda, "Llibre del fred"

2008-09-17T00:20:00.000-07:00

Gamoneda és un poeta asturià nascut a Oviedo l’any 1931. Gamoneda és reconegut com a un dels grans poetes espanyols de la modernitat, i amb aquest llibret, amb el que va guanyar el Premi Europa 1993, ens presenta una reflexió molt íntima sobre la mort, l’amor i la superació.
Si voleu podeu trobar-lo en versió web a l’enllaç hhttp://amediavoz.com/gamoneda.htm.
Aquest és un llibre de poemes que s’ha de llegir a poc a poc, degustant cada vers com si fos el darrer vers del món, la darrera gota d’una beguda dolça i penetrant. És un escriptor en castellà.
No sé si us agradarà la poesia, però us convido a provar-la.

Jürgen Habermas, "Consciència moral i acció comunicativa"

2008-09-16T01:18:00.000-07:00

Habermas no és un filòsof fàcil, però tampoc no té un llenguatge complicat, la seva dificultat rau, més aviat, en entendre els conceptes que fa servir per a construir els seus arguments.
En aquest recull d’assaigs (quatre en realitat), intenta fonamentar una visió de l’ètica com un espectre universal i normatiu capaç de deslliurar-se de l’escepticisme, que segons ell, regna a la nostra societat actual. El concepte clau que fa servir és el de la regulació de la comunitat, com a ideal comunicatiu, que estigui lliure de qualsevol coerció d’interessos particulars. Així, la moral individual és una mera abstracció i confereix a la moral una profunda capacitat de reconstrucció.
Segons les seves teories, l’univers moral relativitzat forma móns estranys capaços de crear un discurs de llibertat il·lustrada que ens porta al terror. Com a contraposició a aquesta “universalitat” defensa una comunitat on els individus comparteixen un sentit de la vida, que és precisament el que dóna lloc a la moral i a la política en tota la seva extensió.
Habermas confia en l’estratègia de l’ètica del discurs, el qual representa una forma de comunicació que provoca una acció com a garantia d’una voluntat comuna que dóna satisfacció a tots els interessos dels individus.
El llibre és un compromís amb la democràcia i amb la vigència i necessitat del compliment de les normes ètiques. És molt interessant, potser la més fàcil i aclaridora és la darrera part que li dóna títol al llibre, que es tracta d'una contribució a la divisió del treball plantejat des del desenvolupament d'una ètica discursiva.

Si teniu temps per a la reflexió, ja ho sabeu ...

Ernst Jünger, "El Treballador"

2008-09-01T22:08:00.000-07:00

Aquest llibre escrit en 1932 té, curiosament, una font important d’actualitat. No per moltes de les teories que descriu, algunes de ben anacròniques, sinó perquè és capaç de sostreure una reflexió molt actual sobre el món del treball i la seva evolució fins els nostres dies. Té algunes línies molt visionàries, per tant, també molt actuals i té la virtut de veure un món canviant on la figura del treballador/a esdevé l’eix central del món, un món molt semblant al nostre on el conflicte social assoleix una realitat poderosa i real on les lluites socials esdevenen part central de la seva teoria sobre el treball i el seu desenvolupament.
El treballador es converteix en l’eix central i amb total capacitat operativa per a determinar, de manera imperativa, noves formes d’un món que ha experimentat modificant-lo.
M’ha agradat el concepte de burgesia i el valor que té respecte a les coses que es fan, fins i tot avui i la destrucció del concepte de la condició del treballador/a com a valor econòmic.
És cert que en algun moment “patina” (o almenys a mi m'ho sembla), i fins i tot acaba tenint un caire estrany, però queda del tot compensat per la globalitat d’aquesta mena de tractat. La clau està en poder participar en l’economia, en la cultura, en la ciència ... en tot.
També treballa la idea de la relació del treballador amb el poder i la seva transfiguració gràcies a una nova consciència individual i col·lectiva del concepte “treballador/a”. Fins i tot té algunes parts iròniques, quan parla de persones (juristes, advocats, capellans, -de la seva època i també d’ara-) que es vesteixen d’una manera especial com per demostrar que no són d’aquest món o que no pertanyen al regne dels humans (com diu Jünger).
Parla de com alguns drets de les persones són privatitzats, dels drets i contractes a nivell planetaris, de la formulació d’actes democràtics que surten d’actes antidemocràtics, sobre l’ús social de la premsa i el tractament de les notícies (molt interessant i actual!), etc. En fi, un piló de coses que et conviden a la reflexió més actual.
Ha estat una lectura molt gratificant. La trobareu a Tusquest Ensayo. Val molt la pena!

Roberto Bolaño, "2666"

2008-08-20T07:25:00.000-07:00

Roberto Bolaño Ávalos és un autor nascut a Santiago de Xile el 1953 i exiliat a Barcelona on morí l’any 2003. És novel·lista i poeta i avui us presento una obra pòstuma : “2666”.
En realitat es tracta de cinc llibres, tots ells molt ben relacionats i amb una certa atmosfera de llibre inacabat que li dona una final especial. És un llibre extens, més de mil cent planes, però que amaga una narrativa valenta, molt agosarada, a vegades intima, d’altres molt dura, amb un bon ritme i amb una capacitat per canviar de móns, situacions i personatges meravellosa. És un llibre univers, en el sentit de que només quan has acabat de llegir-lo te n’adones que tot quadra en un univers carregat de simplicitat, però alhora profund, un text imaginatiu fins a l’extenuació, no exempt de rudesa i en ocasions d’una certa poesia.
Personalment us recomano una lectura tranquil·la del llibre. Anant saborejant cadascuna de les seves pàgines, fins i tot quan la lectura se us comenci a fer una mica rutinària, especialment ens els passatges mexicans, però no l’abandoneu, perquè és un d’aquells llibres que us deixarà petjada.
Trobareu una edició de butxaca a Compactos-Anagrama. El text és el mateix però no el preu. És una molt bona lectura i pel preu el llibre, amb tantes planes, no surt tant car!.
Bon profit!

Jacques Derrida, "Força de LLei. El fonament místic de l'autoritat".

2008-08-11T11:22:00.000-07:00

És cert que m’esperava més d’aquest llibre. La primera part és realment pobra. La segona, en canvi, no sembla haver estat escrita per la mateixa persona. No és pel tema en concret, sinó per la forma d’escriure. I està molt bé.
En teoria havia de parlar de les relacions entre el dret i la justícia, però parla més sobre el concepte d’autoritat i de violència, que no coincideixo en absolut, i en la seva, crec jo, equivocada teoria sobre la “deconstrucció” (no és la deconstrucció culinària!!!).
Crec sincerament que la segona part, que curiosament no va ser objecte de cap conferència, havia d’haver estat el text principal i la primera, la meva opinió, és que mai s’havia d’haver convertit en conferència.
Són interessants, però , els conceptes sobre legitimitat de l’autoritat, el concepte de poder i el concepte de justícia.
Quan al comentari sobre Benjamin, des del meu parer, és el que dóna força a l’obra i fa que la publicació no es desmereixi.
És una lectura arriscada. No sabria com definir-la. Malgrat tot sempre aporta quelcom de positiu.

Ernst Jünger, "Sobre els penya-segats de marbre"

2008-08-06T13:23:00.000-07:00

Amb motiu del meu aniversari el passat 3 d’agost, un molt bon amic meu, em va regalar, abans degustar un bon vi del Priorat i un bon dinar, dos obres d’Ernst Jünger: la primera, que és la que de moment us presento aquí , és la història d’una destrucció. Tota una premonició del que vindria després. És una obra publicada el 1939, prohibida per Hitler i que va produir una gran commoció entre els seus lectors i lectores. Es va trobar en ella l’acusació més clara i contundent contra la tirania que regnava en no pocs estats europeus de l’època. La segona, que ja vindrà es titula: “El treballador”, de 1932.
Ernst Jünger ha esta un dels escriptors alemanys més importants del s. XX. Va néixer a Heildelburg l’any 1895 i va morir en 1998.
No narraré l’agument de l’obra. Només us diré que té una prosa excel·lent, forta, com un bon vi amb grau, que et deixar el seu regust a mesura que el vas bevent i et desperta tot un seguit de sentits que amb el llibre es tradueixen en una explosió de sensacions. Si em permeteu una recomanació: no llegiu la introducció fins que no acabeu de llegir l’obra sencera, perquè sinó us desvetllarà una part important de l’entramat de la història i els seus personatges. Un cop llegit, podeu contrastar les vostres conclusions amb les que fa l’autor i mimar si coincideixen o us ajuden a centrar-vos en algun aspecte en el que encara no heu caigut.
Només us diré que la història d’una destrucció. La destrucció d’un món sencer.
Aquest llibre que va estat prohibit a l'Alemanya nazi el teniu en una primera edició a Tusquets Editors, tant recent que és d’aquest mateix juliol.
Espero que us agradi com m’ha agradat a mi.

Vicenç Navarro, "Benestar insuficient, democràcia incompleta"

2008-08-04T04:48:00.000-07:00

Sobre allò que no es parla en el nostre país.

És una llàstima que intel·lectuals de la vàlua d’en Vicenç Navarro hagin i segueixen estant mig amagats (o amagats del tot) a la opinió pública. Moltes vegades he dit que els intel·lectuals tenen el deure (en el sentit més kantià) de mullar-se, perquè ells són els qui dominen facetes imprescindibles del coneixement. Evidentment aposto pels intel·lectuals d’esquerres, els altre ja tenen prou espai i fan molt bé la seva feina, per això el descobriment del bloc d’aquest pensador català va ser tot un encert (bloc que recomano amb satisfacció). Ara, amb la lectura del que va ser el XXX Premi Anagrama d’Assaig de 2002, he quedat del tot satisfet. És un d’aquells autors que no et pots permetre no llegir.

L’oblit històric, la democràcia incompleta i l’insuficient Estat del benestar. Amb aquests tres temes fonamentals fa una anàlisi crítica de la nostra realitat actual com a herència d’un passat encara no superat. Ho fa amb un llenguatge molt planer, atraient, colpidor, mentre va desgranant els arguments que cada dia sentim pels mitjans de comunicació demostrant la mentida que assumim com a certesa, desmuntant els arguments sobre la nostra economia i la nostra capacitat de generar riquesa, sempre des d’una perspectiva constructiva i positiva, però sense oblidar mai les causes reals del subdesenvolupament social que vivim al nostre país, com a resultat d’una transició mal gestionada i des d’una perspectiva històrica que prové dels de la Guerra Civil espanyola.

Un llibre del tot imprescindible i molt assequible.

Navarro es va exiliar de Catalunya i Espanya l’any 1962. Des de aleshores ha viscut i treballat en centres acadèmics a Suècia, Gran Bretanya i els EEUU. És catedràtic de Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Johns Jospkins dels EEUU, Catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona, i també Catdràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat assessor de les Nacions Unides, de diferents organismes nacionals i internacionals i de molts govern, com l’Argentí d’Allende. Ha assessorat en la reforma del servei nacional de salut del govern cubà. També ha treballat amb Hilary Clinton per la reforma sanitària de 1997, etc.

De veritat que val molt la pena llegir-lo. No té desperdici.

Eliseo Alberto, "Informe contra mí mismo".

2008-08-01T14:25:00.000-07:00

Eliseo Alberto és un escriptor cubà exiliat a Mèxic. Poeta i narrador ens explica en aquesta obra una visió particular i sensible del que, segons ell, ha viscut i ha passat a la Cuba de Fidel Castro.

Amb aquesta obra, que en el seu moment va ser polèmica pel seu contingut d’introspecció, crítica acurada però també respectuosa amb el món que va abandonar, on curiosament es passeja per alguns dels tòpics dels i les cubanes sense deixar mai el sentiment d’ésser cubà, parlar sobre la fatalitat d’algunes amistats, la seva família, els seus records i les seves reflexions sobre la Revolució cubana. Un llibre, si més no, que dóna un enfocament diferent i que a sobre és capaç d’aportar una narració rica, plena de sàtira amagada, sentiments i reflexions.

Sens dubte una bona lectura per l’estiu.

Jürgen Habermas, "La constel·lació postnacional"

2008-07-31T02:02:00.000-07:00

Habermas és un intel·lectual alemany prou conegut que no necessita de gaires presentacions. L'Editorial Paidos, Ensayos Políticos, Biblioteca del Presente 11, va publicar aquest conjunt de reflexions sobre la possible necessitat de crear una alternativa política als estats neoliberals actuals i que traspassessin les fronteres dels nostres Estats nacionals com a eina per lluitar contra les societats imposades per la propia economia.

És un text interessant, molt opinable. El pensament polític de Habermas decepciona una mica. A partit d'un evident conservadurisme ideològic no fa cap aportació ni cap reflexió profunda que ens porti a considerar alguna raó sobre l'expectació i explicació que tenen avui en dia els nacionalisme moderns. En un món on l'economia globalitzada a trencat totes les fronteres només ens queden les identitats (però qui i què determina aquestes identitats?), també s'han vist trencades les relacions socials clàssiques. Deixa moltes preguntes obertes sobre aquesta aparent nova redistribució de la riquesa, que no explica amb convicció suficient, ni la nova distribució de la força de treball, ni les noves relacions entre el capital i la política, ni la relació entre l'economia i el poder real.

Tot i així és un llibre interessant que obre a la reflexió sobre aquet moment tan complex que vivim els humans.

Noam Chomsky, "Coneixement i llibertat"

2008-07-13T13:42:00.000-07:00

Llegir aquest llibre de Chomsky sobre Russell és com llegir a Plató sobre Aristòtils. No feu cas de la contraportada del llibre ni d’en Carlos-Peregrín Otero quan diu que “només qui tingui subdesenvolupades o obnubilades les “entendederas” podrà no ser cosa “palmaria” o si més no entrevista la singularitat i importància d’aquest llibre”. Això és del tot poc encertat i ratlla una certa mala educació intel·lectual i una certa supèrbia.
La primera part del llibre és del tot insuportable, però s’ha de reconèixer que llegida amb paciència, perquè és una lectura que convida a la reflexió lenta i profunda, i amb fermesa, perquè amaga la complexitat del pensament de Chomsky es fa possible i sobretot es fa necessàriament entendora. La segona part és com un riu que transcorre àgil i fresc.
Chosmky creu que el llenguatge és conseqüència d’una facultat innata i que la finalitat de la lingüística consisteix en determinar quines són les propietats o regles universals, és a dir una “gramàtica universal” que pugui explicar totes les llengües del món (evidentment humanes).
Segons les seves teories, quan s’acaben les regles gramaticals s’han d’aplicar les regles fonològiques. Les persones han d’anar adquirint competències i una construcció lingüística que englobi tot l’ésser humà, que és el mateix que dir l’explicació i/o construcció d’un món concret, d’un univers on viuen els humans. Evidentment també conté la capacitat cognoscitiva, perquè és, en realitat, una teoria del funcionament de la ment humana per ajudar a construir un model, el nostre món i intentar explicar-lo. Els problemes del coneixement i de la llibertat són, per Chomsky, les dues cares de la mateixa moneda, o dit d’una altra manera, les dues parts d’un mateix problema.

Com diu Wilhelm von Humboldt: Allò que no brolla de l’elecció lliure d’un home és només el resultat de la instrucció i l’exemple, i no s’incorporarà al seu mateix ésser, continuant essent aliè a la seva vertadera naturalesa; no l’executa amb energies vertaderament humanes, sinó només amb exactitud mecànica.

Les reflexions de Chomsky són variades i de diferent índoles. També trobem referències al món del treball, quan es postula en contra dels qui volen fer del treball una activitat purament comercial, una realitat sense ànima i trist; o quan fa referència a la necessitat d’activar la intel·ligència humana.

Russell deia: No pot haver vertadera llibertat o democràcia mentre que els homes i les dones que fan la feina en una empresa no controlin també la seva gestió.

En fi, no digueu que convida a la lectura des d’una perspectiva purament social .

Najat El Hachmi, L'últim patriarca

2008-06-12T06:56:00.000-07:00

Per a mi L’últim patriarca ha estat una petita revelació. No perquè hagi estat el premi Ramon Llull de 2008, sinó pel que amaga dins seu. Per a mi és una obra primerenca que amaga molts secrets del que podrà ser aquesta escriptora en el futur. Literàriament no és gran cosa, i no perquè jo sigui millor o pitjor que els membres del jurat, als quals els felicito per la tria sense conèixer les altres obres. Personalment m’ha agradat molt perquè m’ha obert la porta a un món molt proper i molt llunyà alhora. Té la capacitat d’endinsar-te en la psicologia de cada personatge. No fa grans descripcions de paisatges ni d’ambients, però s’intueixen. No participo de la opinió que l’autora sap escriure i expressar bé els diferents episodis de violència i dramatisme provocats per Mimoun, el personatge principal que s’acaba per convertir en secundari però que continua omplint totes les pàgines del llibre. Crec que li falta profunditat i fons, però tot i així m’ha agradat molt la història que descriu, trista, personalista, dramàtica, sobretot des del punt de vista d’un occidental. És una evolució cap a una alliberació personal. Per a mi és la història d’un mirall trencat, sí, com el que va escriure la Mercè Rodoreda, que per cert, m’ha fet pensar en moltes ocasions així com, a vegades, també m’ha fet pensar en altres obres de la literatura catalana com el Curial e Güelfa. Us convido a llegir-la.

Eduardo Mendoza, "El asombroso viaje de Pomponio Flato"

2008-05-27T01:13:00.000-07:00

Aquesta és una novel·la especialment entretinguda. M’ha provocat una grata sorpresa, pel seu llenguatge i la manera de construir l’argument. M’ha encantat. És simpàtica, crítica, gens pedant, amb una capacitat còmica superba, amena i instructora alhora.
Sóc de la opinió que Mendoza s’ha superat a ell mateix. La darrera novel·la seva que vaig llegir no em va agradar gaire, ja la vaig comentar en aquest bloc (“Mauricio o la elecciones primarias, de 2006), en canvi em van agradar molt obres com: “La verdad sobre el caso Salvolta”, “La ciudad de los prodigios”, “Sin notícias de Gurb”, “El año del diluvio” i com no, la primera que vaig llegir fa ja molts anys: “El misterio de la cripta embrujada”.

Una curiositat sobre Mendoza: sempre escriu les seves novel·les en castellà, però quan escriu teatre ho fa en català.
Diuen que rellegeix permanentment la Bíblia i les obres de Shakespeare. Sembla que això no li ha fet mal escriptor.

En fi, us el recomano, a més a més està més o menys bé de preu (també és cert que és un llibre curt de pàgines).

Canalles, dos assaigs sobre la raó

2008-05-22T03:26:00.000-07:00

Derrida és un pensador compromès, de lectura no fàcil, a vegades massa embolicada per la idea, encara que elaborada, vol transmetre. No sé si és una qüestió del traductor, però ja m’ha passat amb alguna lectura seva. En tot cas és un home que deixa pejtada, que sap traspassar les línies del sistema, un alliberador de paraules, un salvador de conceptes i un fi analista polític del s. XX.
Les seves meditacions sobre una democràcia que ha d’arribar (no sé si aquesta traducció al català seria la més adequada. No existeix una versió catalana) que desenvolupa en el seu llibre (Trotta, 2005), ve a analitzar la democràcia actual establint que la vertadera democràcia encara està per arribar, i així manté una dura crítica per l’actual estat de la democràcia (totes: reals o formals, representatives o simulades),on la igualtat no fa justícia a l’exigència d’una democràcia incondicional.
Per a Derrida, la democràcia és la única forma política on és possible disendir de manera permanent.
El llibre parla de la dissolució de l’Estat-Nació, la desconstrucció del concepte de sobirania, aquesta democràcia que ha de venir i les relacions entre la raó i la força (el poder), d’entre altres reflexions.
Derrida també critica a Chomsky quan parla dels “Estats canalles”, perquè segons ell no té un pensament polític conseqüent, especialment pel que fa a la història i al concepte del la “lògica” del concepte de sobirania. Aquesta “lògica” posaria en evidència que els mateixos Estats que es troben en condicions de fer la guerra als “estats canalles” són, ells mateixos, en la màxima expressió de la seva sobirania, Estats canalles que abusen del poder. Diu que des del mateix moment que existeix una sobirania, existeix també abús de poder. L’abús és la llei d’ús, perquè aquesta és la lògica d’una sobirania que només pot imperar sense restriccions. La conclusió és que l’Estat és canalla. Allà on tots els Estats són Estats canalles, allà on la canallocràcia és la pròpia de la sobirania estatal, allà on només hi ha canalles, no hi ha més canalles.

Jacques Derrida també parlar molt d'un altre filòsof francès, en Jean-Luc Nancy, del qui només citaré una llarga frase, perquè segur que serà motiu d'un nou comentari bibliogràfic: "Crear el món vol dir, immediatament, sense demora tornar a obrir cada lluita possible per un món, així és, per allò que ha de donar lloc a allò contrari a una globalització de la injusticia sobre un fons d'equivalènça general. Però dirigir aquesta lluita, precisament, en nom d'això, d'aquest món que prové del no res i que dona lloc a la justícia en el sentit de crear el món ..." Interessant, no?.

Hi ha moltes coses a dir sobre aquests assaigs. Sóc del parer que és necessari que una democràcia sigui sobirana, ara bé, res apunta a que una sobirania hagi de ser per necessitat democràtica. Potser exagera en l’”estat” pesimista de la qüestió, però convida a una reflexió profunda, actual i interessant sobre el que ens passa al món. També utilitza conceptes de difícil interpretació o cabuda (no sé si per obra del propi traductor), com el concepte del “regne de la sobirania”, sembla evident que una sobirania no pot regnar (hi hauria excepcions en que sí, com en els estats totalitaris, etc.).

En definitiva, és un llibre complex, però que aporta un bon nivell de reflexió. Si us agrada donar-li al “coco” us el recomano, i a més no arriba a les 200 planes.

Sindicalisme de classe i nacional

2008-05-07T00:57:00.000-07:00

Aquest llibre que us presento és un recull d'experiències socials i polítiques de diferents sindicalistes, les quals pretenen materialitzar una petita part de la nostra història com a sindicat de classe i nacional al voltant del que s'ha anomenat "Seminari Salvador Seguí" de CCOO de Catalunya.

Des del meu punt de vista, fer avui un sindicalisme de classe i nacional és l'intent, per part de la primera organització de treballadors i treballadores de Catalunya, de representar els interessos propis de la diversitat de persones que avui conviuen a Catalunya. I això, de cap manera no és sinònim d'exclusió, ni molt menys. Al contrari. Vo dir respecte, equitat, solidaritat i tot allò que s'us acudeixi com a suma i mai com a escinsió o qualsevol altre argument que ens porti cap alguna mena de separació.

D'en Salvador Seguí, el noi del Sucre, es poden dir moltes coses. És, com consta a la seva biografia, un dels exponents de l'obrerisme català de principis del s. XX. Va ser un dels més prestigiosos dirigents obreristes del moment a tot l'Estat espanyol. Se'l recorda com un dels homes més honestos i lluitadors de l'època, fins el seu assassinat, en mans d'uns pistolers del Sindicat Lliure, el 10 de març de 1923.

Estic convençut que la lectura d'aquest llegat històric sorprendrà a més d'un de vosaltres. Fins i tot per la seva actualitat, però també per veure quin ha estat el recorregut que hem fet des d'aleshores i conèixer quin és l'estat de la qüestió a principis del s. XXI.

El llibre el podeu trobar a qualsevol local de CCOO.

Juan José Millás, "El Mundo"

2008-03-30T11:30:00.000-07:00

Confesso que és la primera vegada que llegeixo un premi Planeta, més exactament el primer premi del Planeta i tan aviat.
Millás és un autor que m’agrada més escoltar que no llegir, em passa una mica com amb Saramago, que el prefereixo com a tertulià que com a escriptor. Aquest és un cas similar. En aquesta ocasió no m'empenedeixo en absolut d’haver-lo llegit. M’ha agradat molt. La història d’aquest llibre em recorda, malgrat la immensa distància, al món que abans construïen els filòsofs, vull dir una idea del món conclusa que intentava explicar el perquè de les coses. Ja no n’hi ha d’aquests. Però en fi. Si voleu llegir bona literatura en espanyol i quasi acabada de sortir del forn (més o menys), la trobareu sens dubte en aquesta novel·la, que és, pel meu gust, la millor novel·la que ha escrit fins ara. Directa, curta, amb molta expressivitat. La mida exacta de les paraules i molta, molta imaginació.

Cornelius Castoriadis. Allò que vaig prometre i és deute ...

2008-03-20T15:13:00.000-07:00

D’ençà que vaig començar a llegir el llibre “Una societat a la deriva”, vaig començar a adonar-me d’algunes coses: l’edat de l’atur el fa, a estones, una mica arrogant, cosa comprensible; la segona: en algun moment, a part d’algunes contradiccions en el seu discurs, que no comentaré, ratlla una mica la línia d’un discurs reaccionari; la tercera: diu coses molt interessants i amb molt de sentit comú. En aquesta direcció voldria deixar escrit algunes consideracions que poden ajudar a situar a l’autor en un moment històric i social com el nostre.

Lluitar per a viure millor o per a consumir més?. Respondre a aquesta qüestió d’una manera o una altra ens situa entre les urpes d’aquesta societat on vivim.

En aquesta ocasió, perquè sé com són les interpretacions de lectures com aquestes, he preferit oferir-vos petits extractes, petites mostres, perquè en tingueu alguns exemples del que ens arriba a dir. N’he tret uns quants dels més interessants (que us vagi bé!):

Res no es farà, res no s’obtindrà si no s’entén clarament que la impostura “liberal” no és la única forma d’impostura, que el carreró sense sortida “liberal” no és l’única carreró sense sortida al qual hem de témer per la humanitat del demà. Amb aquesta lapidària afirmació ens obre la porta al món i ens obliga a reflexionar sobre les oportunitats i bonances dels sistemes socials coneguts fins ara. No té desperdici.

La utopia és quelcom que no té lloc i que no pot tenir-lo, per això es diu utopia. Aristòtil deia passar de la potència (el que encara no és però que pot arribar a ser, a l’acte –allò que ja és-).

Hem de difondre la idea evident de que tots els discursos que de manera quotidiana inunden els diaris, la ràdio, la televisió, tenen una importància quasi nul·la i que les preocupacions de la gent són l’únic assumpte important. Ens cal reflexionar sobre el paper que juguen els mitjans de comunicació en la propia alienació dels individus i també saber al servei de qui treballen.

Ésser assalariat és la condició pràcticament general en la societat capitalista moderna; ja no és una situació de classe. Consideració de la consciencia de classe social és avui un dels paràmetres més comprometedors i difícils que té l'esquerra d'aquest país.

L’educació no pot ser una altra cosa que un assumpte públic en sentit ampli. Una mostra sobre la perpetuïtat d'una reivindicació social.

Estar en minoria no vol dir estar aïllat (...). És possible que tot el que digui o escrigui no interessi a ningú. També és possible que no es tinguin ganes d’escoltar i de fer l’esforç que reclama un discurs que crida a la reflexió crítica, a la responsabilitat i al rebuig a la negligència. Aquesta és una de les mancances principals dels individus davant la democràcia actual: dibuixar una ratlla invisible que diu si no estàs amb mi està en contra meu. El meu espai personal és meu i no el puc compartir, per això la política no interessa, la construcció d'un model, la implicació personal no interessa, etc.

L’ensenyament no és un ofici com els altres, no és un ofici per “guanyar-se la vida”. Ensenyar, sobretot als més menuts, és ensenyar a estimar el fet d’aprendre i per fer-ho cal estimar l’ensenyança i també estimar a la mainada. Res no es pot transmetre si no tenim aquestes dues virtuts i si un mateix no és capaç d’inspirar estima. La reflexió sobre com construïm les societats actuals també passa per fer una mirada no discreta al que estem fent en l'actualitat quan defensem determinats models educatius.

L’elecció exigeix ser capaç d’orientar-se i tenir una jerarquia de valors. Els valors són fonamentals per a la cohesió social.

Cal saviesa i cal voluntat. També prudència. Tres elements que difícilment trobem.

El laïcisme no és un valor perdut, és més important ara que mai. Pertany als fonaments de la democràcia i és un dels garants de l’autonomia individual. La lluita per la laïcitat de la nostra societat no és un capritx. Casdascú pot fer d'ell mateix el que vulgui, però en l'esfera púramnet personal.

L’ecologia és subversiva perquè qüestiona l’imaginari capitalista que domina el planeta (...), l’ecologia és essencialment política. Però no pot jugar ni estancar-se en ella mateixa. Ha de saber mirar més enllà. A la natura no li interessa l'ecologia, és a nosaltres. Si el món que coneixemt s'acaba sorgirà un altre, el perill està en nosaltres, que podem desaparéixer com a especie, però el món continarà existint, fins i tot quan nosaltres ja no hi siguem en ell.

No es pot reformar ni conservar un sistema social si no es considera el tot: no es pot moure una peça d’aquest mecanisme immensament complex sense tenir en compte les repercussions en altres parts del sistema. Els nostres polítics ni s'han adonat. No tenen cap problema en fer-nos promeses sense valorar les repercussions que tindran en el sistema.

Hem de tornar el sentit al fet de treballar, de produir, de crear ... Està clar que el treball és inútil en sí i que normalment no aporta felicitat, però el valor del treball s'ha perdut, s'ha perdut l'ofici i s'ha perdut la classe social. El sindicalisme ha de ser capaça de motivar la recuperació d'aquest sentit del treball, de la procucció, de la creació.

Trobareu aquest llibre a Katz discusiones (ISBN: 84-609-8361-7 –tapa dura- i 987-1283-05-9 –en rústic).

Mònica Alí, "Azul alentejo"

2008-03-20T14:28:00.000-07:00

Mònica Alí és una jove escriptora britànica. Aquest llibre és una mena de conglomerat de personatges amb dos grans moments o intensitats, si ho mirem des del conjunt de l’obra. Des de la meva perspectiva personal fins a quasi la meitat del llibre no té la qualitat suficient per a ser publicat, és a dir, personalment no ha valgut la pena llegir-ho, ara bé, la segona meitat, en canvi, un cop que has patit la primera, i quasi bé fins al final del llibre és simplement excel·lent. Sap transmetre una gran dolçor, molta passió, molta humanitat i comprensió. És capaç, a més a més, de combinar tot això amb un paisatge inspirat en les terres portugueses i amb molt de sentiment. És realment un tros, un pedaç d’un mirall trencat, però amb la particularitat que sap cosir cada peça esquinçada amb una gran elegància.
La no lectura d’aquesta horrible primera part no secciona en absolut la segona part. Fins i tot crec que ajuda a emfatitzar-la més, per aquest motiu no us diré on comença una i quan acaba l’altre. De fet els capítols es podrien llegir per separat i de manera inconnexa i tampoc no passaria res (és una mica a l’estil de Cortazar o Borges en miniatura –en el sentit d’alterar l’ordre literari dels capítols i poder composar històries diverses des d’un mateix temps. Això, és veritat, tampoc no passa amb “Azul alelentejo”).
Al final tens una grata sensació, una mena de plaer indescriptible que et fa perdonar l’estona perduda durant la primera lectura.
Crec que és una obra interessant i que val la pena llegir-la amb calma.

Eduardo Mendoza, "Mauricio o las elecciones primarias"

2008-03-08T13:08:00.000-08:00

Estem a la Barcelona de finals dels 80, on un jove dentista d'aparents ideals esquerrans, però amb una evident manca de carisma per dedicar-se a la política, és temptat pel PSC per a presentar-se com a candidat a les eleccions autonòmiques del 88. Recordo que CiU les va guanyar per majoria absoluta.
Maurici, el dentista, acaba enamorant-se de Clotilde, una dona amb caràcter que el farà trontollar amb la seva manera de ser. És curiós el paper de la Porritos, un cas especial, com veureu si llegiu el llibre.
La meva opinió personal és una decepció. Qui s'esperi una redacció al nivell de "La ciutat dels prodigis" o "Sin notícias de Burg", li passarà el que a mi.
Vaig començar a llegir a Mendoza de jovenet, amb una història que recordo àgil i molt intel·ligent com "La veritat sobre el cas Savolta" i una novel·la molt entretinguda per adolescents com "El misteri de la cripta embruixada" (cap de les dues traduïdes al català). Les que més m'han agradat han estat "La ciudad de los prodigios", "Sin notìcias de Burg" i "L'Any del diluvi", però com en tot a la vida, això depèn de cadascú.
Des del meu punt de vista aquesta és una obra poc pensada, amb personatges fluixos i mal elaborats. En fi. Quin és doncs l'encant de fer-li un comentari en aquest bloc?. Molt clar: el primer que avui som en el dia de reflexió abans de les generals de demà; la segona: la incredulitat d'haver escrit un llibre com aquest i la tercera que, malgrat tot, és un llibre que es deixa llegir, però no espereu cap meravella!.