Jaume Cabré, “Jo confesso”

Excepcional. Ara tinc la impressió de no trobar una obra com aquesta en molt de temps. És consistent, serena, potent, equilibrada, intel·ligent, majestuosa ... Una delícia de lectura. Reconec que les primeres pàgines és una mica com l’inici d’una muntanyes russes: una forta i curta pujada que porta directament al clímax, però Cabré ho fa fent-te degustar cada pàgina, com una llaminadura que té el to adequat entre el dolç i el salat. Els personatges són impressionants, i la història és, en ella mateixa, una epopeia. Un cant al bon fer i a la bona lectura. Mil pàgines poden semblar ser moltes, però us ben asseguro que en aquest cas demanareu mil més.

Carlos Fuentes, “Gringo viejo”

Si sóc sincer, haig de dir que em quedo una mica decebut. Esperava molt més. Menys desequilibris d’estructura, uns personatges més creïbles, una història més sòlida, més contingut ... Però, el resum és que a estones m’ho he passat molt bé llegint i d’altres no tant. Carlos Fuentes és un bon escriptor, tot i que a vegades, com a tothom, li surten millor unes novel·les d’altres.