Després de molts
anys, he tornar a llegir a Joyce, recuperant la traducció de Josep M. Valverde
qui va ser professor meu a la Universitat de Barcelona, un erudit amable i molt
proper als seus alumnes que, per desgràcia, ja fa anys que va deixar aquest món
grotesc i meravellós. Per cert, traducció que va merèixer el Premi Nacional de
Traducció de l’any 1976.
Quan em vaig decidir
a fer una relectura, tenia el record, potser nostàlgic, dels meus vint anys. Recordo els riures, la passió
per la seva lectura, la seva frescor, la seva transgressió, però ara, amb una
quants anys més a sobre no puc dir que l’hagi entès. El meu cervell s’ha
eixugat i ha arribat a la conclusió que és un dels llibres més difícils que mai
no he tingut a les mans. I no han valgut esquemes ni reflexions. He tornat a
riure i he tornat a sorprendre’m, però suposo que no l’he llegit com quan ho
vaig fer la primera vegada, suposo que aleshores tampoc el vaig entendre, tot i
que segurament ho pensava.
En definitiva, una lectura de grans dimensions, molt
reflexiva, carregada de secrets, cantonades imprecises, duplicitats, jocs i un
miler més de coses que cadascú ha d’anar descobrint pàgina rere pàgina.
Endavant! Llegiu-lo!
Emborratxeu-vos de la seva lectura! Però no defalliu!
