Truman Capote, “A sangre fría”

Sens dubte, una gran novel·la. Estremidora i d’una gran complexitat psicològica. Narra molt bé una part de la societat nord americana dels anys 60 del segle passat, amb mestratge i precisió.

Yuri Herrera, “Señales que precederán al fin del mundo”

 

No sóc, ni molt menys, un llegidor de la literatura anomenada “amb llenguatge de carrer” o “de llenguatge de carrer”, però he volgut indagar una mica amb aquest autor que desconeixia. Primer, he llegit amb atenció aquesta novel·la, que m’ha semblar normaleta, tirant a justa, amb una història una mica insulsa i uns personatges poc convincents. Després, he indagat sobre l’autor i, sense la voluntat de desmerèixer a l’autor, llegeixo que és editor i penso, aquí hi ha trampa i no entenc com ha aconseguit tant de renom, per tant, o bé estic equivocat i és una bona novel·la, o bé hi ha camins, que la literatura i els qui volem publicar i no ho aconseguim, que la raó no entén.

Janne Teller, NO-RES. Què és important a la vida?

Sempre que trobo una novel·la amb tants bons comentaris, em pregunto d’on ha sortit la inèrcia del consens i m’adreço a esbrinar la fabulosa lectura del relat elevat a la categoria d’obra mestra.

No-res és un llibre perillós, que no analitza amb profunditat totes les qüestions que planteja. Dic que és perillós perquè va adreçat a adolescents, no pel seu contingut, sinó per la forma frívola de tractar la violència, en totes les seves facetes, la sexualitat, la mort i els valors morals. No m’ha semblat una novel·la fantàstica, tot i que reconec que ho podria haver estat. És parcial, no en el sentit de qui pren partit (que també), sinó en la manera de passar per sobre temes importants que es queden com a meres ocurrències dels seus personatges, els quals no avalua ni recrimina actituds. Però en fi, potser aquesta era la intenció, provocar.

Javier Reverte, “Hombre al agua”

Entretinguda, divertidíssima i molt crítica amb el sistema polític i social espanyol. És un brollador d’imaginació i ocurrències que et fa passar les pàgines a una velocitat de vertigen. És, això sí, quasi un esperpent, però elegant i amb gràcia.

Javier Marías, “Tomás Nevinson”

Faig una petita confessió abans de comentar la novel·la: ha estat un regal d’un gran amic meu que, tot i sabent que Marías no m’agrada, va confiar en els comentaris positius, tot aclarint-me que no l’havia llegit. La qüestió és que són quasi bé 800 pàgines d’ego insuportable i d’una qualitat literària més que qüestionable. Ho sento molt, déu ser qüestió de gustos, però és que el senyor Marías no m’agrada gens, el trobo petulant, egocèntric i poc literat, molt poc literat. En fi. He fet la penitència de llegir-lo i concloc que la història no val tantes pàgines, algunes frases que pretenen ser eloqüents tenen una construcció gramatical més que dubtoses, els personatges funcionen agafats amb agulles i l’ambient, en general, és avorrit i cansí. 

Fins aquí la meva opinió no científica de la seva lectura.

Lluís Llach, “El noi del Meravillas”

Quan era més jove, en Llach em va enlluernar amb les seves lletres i melodies, les quals tocava i cantava amb els amics o sol. Mai hagués pensat que també arribaria a gaudir tant d’una de les seves novel·les. Les anteriors estaven prou bé, però en aquesta ocasió haig de dir que ha deixat el llistó molt alt, i complagut de la seva lectura només puc dir excel·lències pròpies d’un gran escriptor, com ara en Cabré.

És una novel·la carregada de sorpreses, molt treballada i creïble. Els personatges són magnífics, amb alguna llicència final que se li perdona per la qualitat del text, com si en el lligam entre les paraules i les històries es comencés a cansar. M’ha agradat i molt. 

Naguib Mahfuz, “El callejón de los milagros”

En realitat es tracta d’una llarga novel·la d’amor. Res a dir. Bé, sí. Els comentaristes han sabut vendre molt bé una història que es troba entre les pàgines del llibre, però que, en absolut, expliquen allò que tens entre mans. Com a lectura lleugera, bé. Però res més.

Luís Sepúlveda, “Desencuentros”

No sé què em passa amb aquest autor, però després d’haver gaudit de la seva novel·la (“Un vell que llegia novel·les d’amor”), no he trobat el mateix encert en els seus escrits. En aquesta ocasió és un conjunt de contes desiguals, sovint deslligats del fil argumental que, teòricament, els havia de conduir. Reconec que he tingut la mala sort d’haver-lo llegit després d’en Cabre (és que en Cabré és molt Cabré!), però vaja, es pot llegir.

Jaume Cabré, “Quan arriba la penombra”

 

Un interessant conjunt de relats amb una trama absolutament deliciosa que fa de tots ells un conjunt inseparable. Tot i que molts d’ells semblen del tot inversemblants, el recull final et sorprèn de tal manera que no ets conscient de la trama sencera fins el final. Un apetitós relat de contes per passar millor les hores de sol de l’estiu.

Almudena Grandes, “Los besos en el pan”

 

Aquest va ser un regal de Sant Jordi. El llibre s’enceta amb esperances i es va enfortint amb el pas de les pàgines. És una novel·la carregada d’històries que va millorant full a full. Una bona lectura d’estiu!

Per cert: en la fotografia de la portada surt una ma que es recolza en un vidre amb gotes de pluja. Per a mi, tal com es veu, ha estat una mala elecció, perquè fa pensar en una altra cosa que detesto profundament.

Bahiyyih Nakhjavani, “La fábula de la alforja robada”

Aquesta ha estat una novel·la estranya. Voldria ser una misteriosa novel·la d’aventures carregada de passatges bucòlics, però és un relat llarg que estira la trama de forma una mica forçada. Potser el mal d’aquesta lectura ha estat la traducció.

Isabel Allende, “El plan infinito”

Si li hagués de posar un títol li posaria “Una mala lectura”. M’explico: el text és antic, en el pitjor sentit del terme, és com un quadre que pretén ser barroc, però no ho és. No m’ha agradat gens i això és, evidentment, una apreciació subjectiva i personal. Una bona lectura si a algú li costa agafar la son.

Yanis Varoufakis, “Economía sin corbata”

En un estil directe i molt pedagògic, l’exministre d’economia grec, explica amb claredat i senzillesa, els conceptes i filosofía bàsiques de l’economia moderna i les seves conseqüències en la nostra realitat. En un to desenfadat i sense pretensions tècniques és una mena de manual molt interessant que segur que aprofitaré per explicar algunes coses als meus alumnes.

Lluís Llach, “Memòria d’uns ulls pintats”

És la segona lectura que en faig d’un llibre d’en Llach i qui m’ho anava a dir, el primer em va sorprendre gratament i aquest l’he trobat erudit, molt ben documentat i amb una història molt realista i ben formada. La dinàmica de l’argument està ben construïda i els personatges són molt creïbles. Un bon encert per a començar les lectures d’estiu!

Antonio Tabucchi “La cabeza perdida de Damasceno Monteiro!

Què dir de Tabucchi? Mai no decepciona. Bona prosa, bona història, bons personatges. Tot un plaer de lectura. Un petit tastet de les lectures d’estiu. Del tot recomanable!

Roberto Bolaño, “Nocturno de Chile”

Bolaño sempre és innovador. En aquesta ocasió un llibre sense cap punt i a part. Relats complexos, carregats de missatges i a vegades desconcertants. No sabria qualificar-lo literàriament.

Luis Sepúlveda, “La lámpara de Aladino”

Encara recordo, malgrat els anys que han passat, la magnífica novel·la del mateix autor: “Un viejo que leía novelas de amor”, i potser per aquesta raó he trobat que aquesta no té, ni molt menys, la qualitat d’aquella. No és un mal relat, però no desperta l’interès que encara em resta d’aquella altra.  No ha estat una decepció, perquè està ben escrita, però no transmet allò que hom li demana a la bona literatura.

Luis Landero, “El huerto de Emerson”

La veritat és que m’esperava molt més. Tot i que és entretingut i està molt ben escrit, en ocasions es fa una mica feixuc, per no dir avorrit, però en general és un llibre més que acceptable. 

Carles Viñas, “Fútbol en el país de los sóviets”

Que el futbol és una qüestió política, sempre ho he tingut clar, el que desconeixia era la seva història, segurament perquè no soc “futboler”. Aquest ha estat un llibre de Sant Jordi. Un llibre, sens dubte curiós i obert a un gran ventall de públic, fins i tot per a mi, que només m’agrada el futbol quan juga el Barça i guanya (si perd, l’interès se’n va amb la mateixa rapidesa com l’equip contrari va marcant els gols).

I puc dir que m’ha agradat, per la seva simplicitat expositiva, perquè explica el que s’ha d’explicar i ho fa bé.

Leonardo Padura, “Como polvo en el viento”

 

Ha estat una obra llarga, poc apassionada literàriament parlant, amb alguns moments sublims, però la majoria avorrits i intranscendents, sorprenentment decebedora i inexplicablement llarga.

Juan José Millás i Juan Luis Arsuaga, “La vida contada por un sapiens a un neandertal”

 

Aquest és d’aquests llibres que jo, a vegades, anomeno “efímer”. Efímer, perquè vol ser divertit i no ho és, més aviat, pretén ser graciós; efímer, perquè no explica res i ho vol explicar tot; efímer, perquè eleva l’anècdota a categoria de text narratiu; efímer, perquè quan ha passat una estona (petita), s’ha acabat el llibre.

En fi: un llibre efímer.

James Joyce, “Ulises”

Qui digui que “Ulises” és una novel·la de fàcil lectura, menteix. Durant aquests dies de Setmana Santa he recuperat la lectura idealitzada de la que s’ha considerat l’obra mestra de Joyce i ha estat demolidor. Res no en queda del delit i la passió de la primera lectura, res no en queda de la sorpresa i dels perquès, res no en queda del riure fàcil, de l’entesa irònica, de l’avantguarda literària, res.

“Ulises” s’ha de llegir de jove, amb la passió del qui descobreix un tresor. 

Reconec que en ocasions (i això és quasi una blasfema pels amants de la novel·la), he hagut de comptar fins a deu per no abandonar-la en el lloc escollit dins la meva biblioteca, segurament, d’allà on no hauria d’haver sortit. Dos volums, quasi mil pàgines, un penya-segat gramatical que se’t va ennuegant ben endins, com si algú et posés pals a les rodes en cada petit avenç.

I he pensat: el record és meravellós, no cal malversar les hores passades, ja en un temps llunyà, pretèrit, remot i inaccessible de la joventut. Perquè hi ha lectures que més val que es quedin com les vaig deixar el primer dia: amb un bon regust de boca i amb la sensació d’haver entrat en la història de la literatura per la porta gran, sense complexos. 

Ara també em pregunto si realment vaig entendre “Ulises”, si estava simplement obligat a entendre’l i a llegir-lo, com quan un dia em vaig disposar a llegir el Quixot i vaig arribar a la conclusió que avui ningú no publicaria un llibre com aquell.

La propera vegada que em plantegi una relectura, m'ho pensaré dos cops, o potser tres.

Immanuel Kant, “Los sueños de un visionario”

 

Aquest és un assaig curiós del que he recuperat la seva lectura. Es tracta d’una crítica descarnada, ferotge, fins i tot superba, irònica, dura, malcarada, arrogant a l’irracionalisme i a la superstició, un dard directe a una mena d’enciclopèdia publicada sota el títol Arcana Caelestia, de Swedenborg. S’engloba dins del marc dels ideals il·lustrats, i només es pot entendre com a una mena d’arrevatament a priorístic (je je), de la seva posterior filosofia.

Michio Kaku, “Hiperespacio”

 

Aquest és la segona lectura sobre física quàntica divulgativa que he llegit. Molt interessant. A vegades, per un neòfit com jo, difícil d’entendre, d’altres, amb una gran dosi d’impetuosa imaginació, simplement un relat  meravellós, amb exemples curiosos i molt ben trobats que et fan replantejar tot allò que donaves suposadament per a bo. 

La única cosa que trobo a millorar en aquesta edició són les notes a peu de pàgina que, no sé perquè, estan al final del llibre, cosa que t’obliga constantment a passar fulls i fulls, fent, en ocasions, que perdis el fil de la història, perquè cada anotació necessita ser pensada amb calma i, si es pot, amb la lucidesa suficient per a poder entendre-ho.

Jim Al-Khalili, “Cuántica”

Es tracta d’una obra divulgativa que intenta acostar al lector el complex món de la física quàntica sense tornar-se boig. No vol dir que tot del contingut sigui intel·ligible i que algunes de les seves experiències resultin semblants a la ciència ficció. És interessant pensar en noves dimensions, en els límits del coneixement humà i en les nostre capacitats per reinterpretar la realitat i superar obstacles que fins ara semblaven la conseqüència de la mera imaginació. Molt interessant!

Max Horkheimer, “Sociedad, razón y libertad”

 

Sovint, quan compres un llibre d’assaigs, esperes trobar actualitat i, en aquest sentit, m’ha sorprès algunes de les opinions sobre la societat i la família que no es corresponen a allò que m’esperava. No és, ni molt menys, que el recull de reflexions no sigui interessant.

D’altra banda, la traducció mostra problemes de puntuació. En funció de com situes o no una coma, un punt, el text pren llum i s’entén molt millor (el més curiós és que només passa amb els primers escrits, així que, no sé si ha estat responsabilitat del traductor o de l’editorial).

La Teoria Crítica de Horkheimer pren una dimensió negativa en un relat ple de crítiques al cientificisme positivista actual, la destrucció dels ídols moderns, la crítica a la idealisme metafísic i la defensa de la llibertat en una administració holística de l’ésser humà, una multidimensionalitat mot adient als temps actuals,  paradigmes de la realitat que encara no hem sabut gestionar adequadament.

Irene Vallejo, “L’infinit dins d'un jonc"

És cert que no es tracta d’una novel·la, si més no,  no és una novel·la “normal”, més aviat és un compendi de sabers, a vegades, al meu parer, amb un tint solipsista i amb tendència a caure en la contemplació. És aquesta una crítica? No, necessàriament. 

La idea del relat és quasi poètica, el títol, molt encertat i quan passa això el meu cervell s’obre d’esperances que, en aquest cas, no he sabut trobar. M’he acostat, és cert, perquè llegir, normalment, és un plaer. És extens, té molta informació i molt ben treballada i ordenada, però ... Que sigueu vosaltres qui n’opineu.