Arto Paasilinna, “Delicioso suicidio en grupo"

Paasalinna té una particular forma d’entendre el món i una redacció inspirada i lúcida. Aquesta novel·la té moments d’inqüestionable valor literari i humà, i també alguns “pegots” que no es corresponen amb el valor global de l’obra.

El relat és intens, irònic i convida a la reflexió. La seva lectura és amable, gens desagradable i molt divertida. Per a mi, des de “L’Any de la llebre”, ha estat un descobriment al que penso seguir llegint (n’ha publicat una trentena de llibres).

Com que no m’agrada relatar els arguments dels llibres, us convido, com sempre, a que el disfruteu.

Susana Tamaro, "Para siempre"

M’ha agradat. Una novel·la equilibrada. Trist, en ocasions. Però ben construïda. Amb detalls magnífics i oblits inexplicables, però com en tota bona redacció, crec que perdonables amb escreix.

Convida a una lectura pausada, reflexiva  i profunda. No hi ha desequilibris ni continuïtats avorrides. Us ho passareu bé llegint-la.

David Grossman, "Deliri"

Vaig dubtar alhora d’agafar-lo com a lectura, i vaig dubtar quan el vaig començar a llegar. És una novel·la que necessita concentració i estar molt atent a cada frase,  a cada paràgraf. No vull dir que en altres lectures això no sigui important, en aquesta si no ho fas és fàcil perdre’t. No es pot llegir amb rapidesa, necessita el seu temps.

El tema principal de la novel·la és la gelosia, però una gelosia malaltissa, fins el punt d’arribar a l’absurditat. L’ambient s’omple de tensió. Et fa sentir claustrofòbia. Alguna vegada m’he sentit incòmode.  Crec que té una càrrega de violència oculta que et fa sentir angoixa.  Un llibre interessant. Jo no m’ho he passat bé llegint-lo, però reconec que està molt ben escrit.

Auör Ava Ólafsdóttir, “Rosa cándida”

No sé què tenen els autors finlandesos que són una meravella. A part de la gran qualitat literària de la novel·la que us proposo per a comentar, la història en sí és pulcra, divertida, sentimental, responsable, molt amable amb les persones, d’una certa mística. Vaja, tot un encant de narració.  Crec que us agradarà molt. A mi, com veieu, m’ha encantat. No us explicaré res sobre els personatges. Qualsevol informació que trobareu al respecte no us donarà ni una pista sobre la seva qualitat literària ni l’encert del context. Llegiu-la, divertiu-vos  i ja veureu com quan us falti poc per acabar-la us en penedireu d’haver-la començat. Simplement, voldreu que la història segueixi i segueixi.

Margaret Atwood, “L’any del diluvi”

Estava pensant en la literatura fantàstica, més aviat en literatura de ciència ficció i un amic meu em va regalar aquest llibre. Una novel·la esplèndida. Estranya per algú com jo que no acostuma a llegir-ne d’aquest gènere. L’he trobat diferent. Reconec que al principi em va costar entrar en la història, no em trobava còmode, però després, sense adonar-me he anant endinsant-me i tot i que difícilment tornaré a llegir-ne cap (qui sap?), m’ha agradat.

Sé que l’Atwood és una gran novel·lista. La traducció al català m’ha costat. Els noms de les coses, les ficcions de lloc, persones i animals m’han despistat força. Crec que ha estat el no m’ha agradat de la novel·la, però  també us diré que m’ha sorprès i en positiu. Un bona lectura, sens dubte.

Jón Kalman Stefánsson, "Entre cielo y tierra"

La novel·la comença amb una càrrega lírica inqüestionable. Encoratjador, vaig pensar. Tota una sort. Però després el relat comença a tornar-se aspre i la història es desfà i perd l’encant de les primeres pàgines. Es torna irreal. Impossible. Perquè l’argument i els personatges es deshumanitzen. Poc després de que passi això la novel·la torna a agafar vida pròpia de manera inconnexa amb la idea inicial i així succeeix en dos ocasions més i fins el final. Capa la meitat del llibre apareix una narració diferent que perdurarà durant tota la història. Al meu parer crec que és una novel·la que amb calçador està formada per tres contes diferents que l’autor va aprofitar per lligar una història que no lliga, més que el paisatge, el personatge principal, que l’inici és un de secundari i tot i que està ben escrit, m’ha deixat una certa decepció en acabar-lo de llegir. Com sempre, tot és subjectiu.

Arto Paasilinna, "L'any de la llebre"

Tot i ser un llibre public el 1975, la traducció al castellà no s’ha fet fins novembre de 2011. L’obra ha estat premiada a Finlandia, d’on és Arto Paasilinna, a Itàlia i a França. Suposo que l’humor català i el finlandés no tenen gaire a veure, s’ha venut com un llibre entranyable i còmic, divertit. No sé què dir. El llibre és molt entretingut. La història és molt poc creïble, encara que manifesti que està inspirada en un fet real. Suposo que la traducció, com en altres ocasions, no deixa implicar-te en el joc de paraules que a vegades s’intueix. Tot i així és un llibre interessant, de lectura ràpida i molt amena. Li acabes agafant estima. És una bona lectura d’hivern. Ràpida i senzilla.