Eduardo Mendoza, “El laberinto de las aceitunas”

Mendoza és un autor de culte. Com tots els escriptors, passen per moments de qualitat literària diferents i en aquesta ocasió el llibre és una meravella. És divertit, ocurrent, ràpid de llegir, inusual i sorprenent. Té una gran qualitat literària i està molt ben construït. Què més li podem demanar a una novel·la?. Si voleu passar unes hores gaudint d’una bona lectura durant el proper pont (qui en faci) crec que aquest llibre serà una bona elecció.

Paul Auster, "La noche del Oráculo"

Què és pot dir d'aquest escriptor que no s'hagi dit abans? La veritat, no m'interessa. Aquest ha estat un llibre a l'alçada d'un gran escriptor. Aquest home escriu tan bé que sembla mentida. Complex en la trama, però senzill en la narració, rodó en els personatges i fins i tot innovador en l'aposta pels comentaris a peu de plana. M'ha agradat i molt! Si teniu ocasió de llegir-lo, crec que no us decepcionarà. Hi ha una versió de butxaca molt econòmic. 

Joan Soler, “La preservació dels documents electrònics”

Tot i que es tracta d’un document una “mica antic” (2008), continua essent un llibre de plena actualitat. No només per l’interessant tracte que se li fa a la documentació electrònica i els conceptes que empra, i l’enfocament arxivístic que en fa, sinó perquè, a més a més, té dos virtuts a tenir en compte: la primera, explicar amb una aparent senzillesa conceptes complexos; la segona: trobar-te amb un petit tresor: un resum exhaustiu i complet, una guia, es podria dir, amb gran claredat erudita i una redacció senzilla que només es pot fer des del coneixement i la reflexió. En fi, una eina de treball indispensable per qui es vulgui endinsar en el món de la documentació electrònica o l’administració.

Arthur Schopenhauer, “Sobre la llibertat de la voluntat”

Feia temps que em venia de gust llegar tot un clàssic de la filosofia contemporània, el que no m’esperava era que, rellegint-lo de nou, em sortissin dubtes que no en tenia durant la meva època d’estudiant de filosofia.

Potser, durant aquests anys, el meu sentit crític ha anat evolucionant  i ara, amb l’experiència d’uns quants anys per endavant, veig les coses una mica diferents.

Per començar, em sembla un text antic, molt del segle XIX. I no és que nosaltres, les persones nascudes abans dels anys 70 del segle passat no siguem “homes i dones”  amb un pensament molt del segle XIX (al meu parer), és que el tema i el seu tractament han quedat una mica desfasats.

Una altra consideració que haig de fer fa referència al pròleg, escrit per l’ex ministre de cultura Gabilondo, és qu no m'ha satisfet. Una altra decepció, ho sento. No m’ho esperava.

La llibertat, un terme tant usat com malinterpretat, ha de contenir també la capacitat de cdecidir, és a dir, la possibilitat de la llibertat d’elecció i d’ús de la mateixa llibertat,la qual cosa, en sí mateixa, no deixa de ser una autolimitació lliure de la pròpia llibertat d’elecció, per tant, aquest concepte, vist així, neix amb una contradicció anul·latòria, que vindria a dir que, en realitat, la llibertat no existeix ontològicament, perquè la seva naturalesa és limitadora i contradictòria en ella mateixa.

Schopenhauer diu que “acceptar-se es suportar-se i no adaptar-se”, perquè deixa implícit una concepció moral de la realitat, una certa religiositat. Jo no veig gens clar, perquè assumeix un cert sentit de culpabilitat i de resignació. En aquesta ocasió també la llibertat queda limitada.

Sempre he estat de la opinió que la llibertat és un transcurs, millor dit, transcorre com el temps i les persones només la podem utilitzar segons la nostra voluntat i fins i tot podem intentar mesurar-la en funció de certs paràmetres de comparació. Per tant, la llibertat l’hem entès com un tot convertit en la seva pròpia negació. La llibertat de decidir o anul·la la decisió, però sí que limita a la mateixa llibertat, perquè el concepte supera la pròpia naturalesa de la llibertat, perquè hi ha llibertat quan no ha coherció. En aquest sentit, el principi de “raó suficient” estableix la seva capacitat per ella mateixa, com a mínim a un nivell suficient, la qual cosa no impedeix la limitació de la pròpia llibertat. La raó és conseqüència necessària d’un pensament ben construït, la llibertat no pot ser un motiu d’aquesta, ni tampoc una conseqüència. No crec tampoc en què l’autoconsciència tingui a veure amb el coneixement de l’ésser i amb la voluntat de ser-ho. Quan preval  l’autoritat i no la raó?, com diu Malebranche, “la llibertat és tot un misteri”. Estic d’acord. L’ésser humà per sobre de l’intel·lecte, però què és l’ésser humà fora del pensament i la capacitat de reaonar? Un animal?

José Luís Ibáñez, “Nadie debería matar en otoño”

Quan la Glòria em va fer arribar el llibre que havia escrit el seu home em vaig quedar una mica sorprès (bona editorial, bona enquadernació i bona publicació). Vaig pensar: això és seriós. No és el tipus de literatura que acostumo a llegir, però a mi m’agrada buscar i la vaig encetar amb impaciència (haig de dir que el llibre me’l va dedicar el propi autor). És una novel·la difícil de catalogar. Està a cavall entre la novel·la policíaca, la novel·la històrica i la d’investigació. Està molt ben ambientada i els seus personatges són creïbles i molt ben definits. La seva lectura és amena i està ben escrita. La història funciona molt bé, així que si algú té ganes de passar una bona estona en la Barcelona dels anys 30 aquí té una bona referència bibliogràfica

Jonas Jonasson, "El abuelo que saltó por la ventana y se largó"

Un immillorable imitador de Paasilinna (de fet el propi personatge central el cita). Una història trepidant, divertidíssima, ràpida, increïble, encantadora. Aquest primer llibre de Jonasson es llegeix amb la rapidesa d’un llamp. Té quasi de tot. De lectura agradable. És un llibre que enganxa des de la primera plana. Una lectura, sens dubte, inovidable. Només espero que escrigui un segon llibre i que aquest tingui el mateix nivell que el primer, o més.

Héctor Abad Faciolince, "El olvido que seremos"

Aquest  és un llibre molt ordenat, molt ben escrit, lineal, però està tan ben escrit que quan comences a llegir-lo t’omples d’alegria i quan vas passant les pàgines trobes que és massa pla. És un relat molt ben construït però una mica avorrit. Té contingut social, amb una certa crítica política, però no entra, ni s’acosta, als problemes que es viuen a Medellin. No és una lectura apassionada. Es queda a mig camí entre la biografia i la literatura, però no és ni una cosa ni l’altre. Tècnicament i sobretot gramaticalment m’ha semblat meravellosa, molt ben escrita.