Eduardo Sívori, “Soldati City”

És estrany trobar-se amb un poeta amb la profunditat i maduresa de Sívori. De lectura càlida i reflexiva, molt social. Amb un equilibri màgic entre la serenor i la música de les paraules que construïdes amb fermesa, des del coneixement i la distància, omplen cada racó de la lectura deixant aquell regust harmònic i profund dels qui saben escriure, perquè transmeten, amb una aparent senzillesa, l’estructura del seu propi univers i t'el regalen amb la generositat d’un infant que no busca res a canvi. Un veritable plaer. Un veritable descobriment.

Però Soldati City és molt més que un recull de poemes, és un cant a l’amistat, un retorn als orígens i un immens somriure al temps present. M’ha impressionat. Ho haig de dir, amb la sinceritat del qui llegeix per plaer i amb l’esperança de poder conservar un bri del seu talent entre les meves intenses amistats.

María O’Donnell, "Born"

La història periodística d’aquest llibre és molt interessant. Nou mesos de segrest, seixanta milions de dòlars i quaranta anys d’història d’un dels episodis més interessants de l’Argentina de mitjans des anys setanta del segle passat.

Es tracta d’un treball periodístic molt ben escrit, sense cap pretensió literària, la qual cosa és d’agrair. Un triller argentí, desconegut i inquietant, que posa de manifests els interessos polítics i econòmics dels diferents actors que hi van intervenir durant quatre dècades. Sens dubte una lectura entretinguda i reveladora.

Jonathan Franzen, “Pureza”

Crec que serà la segona, o com a molt la tercera ocasió, en què hauré d’escriure sobre una novel·la amb moltes expectatives que no s’han cobert.

A mesura que llegia, i us puc garantir que he posat molt paciència, se m’anava fent més difícil, feixuga i, perquè no dir-ho, amb un punt aberrant. Quasi set-centes pàgines interminables, amb un ritme paralitzant, com si hagués caminat quilòmetres i quilòmetres sobre la sorra del desert. No sé quina és la opinió dels altres lectors, però us puc dir que aquesta novel·la no té allò que hom espera que hauria de tenir.

Els personatges, sovint caòtics, no són gaire creïbles. La història narrada és inconnexa, poc premeditada i molt superficial. La trama és un cosit continu de petites vivències que no aporten res a l’argument. En fi, ja no us diré més què m’ha semblat. Només espero estar del tot equivocat i que Jonathan Franzen em perdoni.

Matías González, “El último libro”

Premi llatinoamericà de novel·la “Alba narrativa” de 2014. Un llibre barroc, insuls, d’aquest autor argentí que ha merescut un notable reconeixement literari a Mèxic, Xile, Argentina i Espanya, però la veritat és que no sé ben bé per què, per aquesta raó, si el podeu trobar, i crec que sí, en alguna edició espanyola, perquè la que jo tinc és cubana, jutgeu vosaltres mateixos.

José Antonio Piqueras, "La esclavitud espanyola en América Latina y el Caribe"

D’aquest important i complet estudi, del que es poden aprendre moltes coses, en faré esment a la seva introducció, com a forma d’entrada a allò que ens trobarem en ell:

En un lugar destacado del Puerto de Barcelona (...), se levanta el monumento a Antonio López y López, primer marqués de Comilas, importante hombre de negocios cuya fortuna inicial se debía al tráfico il·legal de africanos con la isla de Cuba.

La família Vidal-Quadras ejerció el comercio en Santiago de Cuba y ningún intercambio le resultó ajeno (...).

Lluís Guillermo Perinat, diplomático y (...) parlamentario y senador por Alianza Popular y luego por el PP (Senado, Congreso y Europarlamento), Marqués de Campo Real, es bisnieto por lado paterno de Tomás Terry, dueño de los ingenios Carácas y Teresa en Cienfuegos, Cuba, con unos 400 esclavos en 1878.

Alicia y Esther Koplowitz (...), hijas de Esther Romero de Juseu y Armenteros, una aristòcrata cubana que les legó el derecho a los títulos de marquesa de Casa Peñalver, de Campoflorido, de Real Socorro y de Bellavista (...).

Los apellidos Cárdenas, Peñalver, Calvo de la Puerta, Sotolono, Arango y Lombillo (...), unidos a la gran propiedad esclavista en Cuba.

El maravilloso Parque Güell debe su creación a un encargo de Eusebi Güell, dueño de una considerable fortuna por su matrimonio con la hija del marqués de Comillas (...) y por su padre, Joan Güell i Ferrer, industrial textil, primer conde de Güell, cuya fortuna inicial había sido amasada en Cuba durante los años en que se didicó a la trata de esclavos.

Josep Xifré, primer presidente de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, rico gracias a la trata de esclavos.

Pablo Epalza, futuro fundador del  Banco de Bilbao, amasó partede su fortuna en el negocio de la trata.

María de Borbón, quien en compañía de su segundo esposo, el Duque de Riánsares, practico la trata de forma asidua a mediados del siglo XIX.

Nicolás de Peñalver, alcalde de Madrid de varias ocasiones (...); Leopoldo O’Donnell, conde de Lucena y de Tetuán (...); Cánovas del Castillo ...

En fi, un estudi que segur que no deixarà indiferent a ningú.

PD: el subratllat és de l’autor de l’estudi.

Yannick Grannec, “La diosa de las pequeñas victorias”

Aquesta novel·la ha estat la guanyadora del Premi de Llibreters Francesos 2015, i no sé per què.

A mi m’ha semblat d’una redacció sòbria, extensa, molt extensa. El millor: la ressenya, enganyosa alhora i confosa, confosa perquè no té ni idea del què està parlant, com tampoc no té ni idea l’autora del què està parlant quan utilitza el terme de “documentalista” quan en realitat voldria definir, com a molt, a una investigadora, i no pas una “arxivera” com deixa entreveure. Però a part d’aquesta petita circumstància que no deixa de ser important, el llibre és ... 

M’estimo més que ho digueu vosaltres, perquè no puc ser jo la única persona equivoca en valorar-la.

Yanis Varoufaquis, El Minotauro global

Aquest és un llibre d’economia. Millor dit, un llibre sobre la història de l’economia. Un llibre que havia d’explicar coses d’actualitat i que només explica una seqüència cronològica de fets que tots nosaltres ja en sabem. Això m'ha provocat una petita decepció, perquè m’esperava una anàlisi lúcida i provocadora de la situació actual de l’economia a nivell mundial, però no, ha estat una recopilació de frases tipus “mira que maco que sóc i quant en sé” que no ha despertat més que un sentiment seudopsicològic sobre la personalitat de Varoufaquis i les seves característiques predominants, no gaire positiu. Tot i així, per posar-vos a refrescar la memòria o els coneixements més generals sobre l’economia de la qual tant es parla ara, està bé. No en demaneu més.

.