Joyce Carol Oates, “Mágico, sombrío, impenetrable”

Vaig començar amb moltes ganes a llegir-lo. Expectant, atent, esperant aquell punt de lectura que quan et trobes immers és difícil d’explicar i encara més de sortir-ne (allò que es diu: enganxar-se), però no sé què em passa que, darrerament, no trobo cap relat que m’atrapi i només començo a veure continues línies de lletres convertides en paraules que em diuen ben poc, i ja començo a pensar que estic deixant de ser un bon lector, tot i que m’esforço. Sé que sempre he defensat no escriure sobre llibres que no m’han agradat, però el resultat d’aquest bloc seria ben trist si traís una mica del meu esperit crític, per aquesta raó mai penso que la meva opinió sigui definitiva, ni molt menys, i també per això, intento convidar-vos a contradir-me en les meves conclusions a les lectures que m’han passat per davant. D’altra forma, aquest bloc no tindria més de dos o tres entrades per any, qüestió que tampoc no em preocupa gens. Així que, un altre cop més, us convido a que us endinseu en aquest món màgic del màrqueting, que fa de la literatura un negoci, i em contradieu llegint-lo i “enganxant-vos-hi” com a mi fa temps que no em passa.

Michel de Montaigne, “Assaigs”, volum 2

Parlar d’un clàssic com aquest és força complicat. És evident que des del punt de vista sociològic, Montaigne està a anys llums de la nostra societat, però salvant les distàncies que donen els anys, per no dir: segles, hi ha reflexions que encara es poden considerar properes, i la veritat és que això fa que pensar sobre la nostra evolució com a societat i com a persones. Un bon entreteniment per les vacances. Encara em resta el volum 3.

Amy Tan, “El club de la bona estrella”

Un llibre difícil de comentar. Pla, ben escrit i sense sorpreses. No hi ha tensions, ni històries fantàstiques. És un dibuix de costums on es recreen diferents maneres de pensar entre generacions d’una mateixa família. Té, però, una estructura senzilla i una narrativa fresca i viva, amb ambients i personatges ben aconseguits. Una bona lectura d’estiu.

Ricardo Menéndez Salmón, “El Sistema”

És probable que no sigui un bon lector de ciència ficció. Si us sóc sincer, m’ha suposat un esforç considerable acabar la novel·la, tot i haver estat premiada pel premi Seix Barral de biblioteca breu 2016 i ser un autor amb un recorregut literari impressionant. Pel meu gust, l’inici és com pujar una muntanya amb un desnivell de més d’un 8%, cap al final la cosa millora.

La trama, no us sabria dir, és com que sembla una cosa i després és una altra. Jo no he sabut veure, ni he trobat una novel·la, com diuen les crítiques, d’una gran ambició intel·lectual i literària (a sobre, l’autor va estudiar filosofia en el seu moment, així que tinc tots els números per estar equivocat), i encara menys dins l’estela dels grans novel·listes europeus, etc. En fi, no ho he sabut trobar. Vosaltres decidireu si tinc o no raó.

Dolores Guerra López, "Legado social de los españoles en Cuba"

Fa pocs mesos vaig tenir l’oportunitat de parlar amb l’autora d’aquest estudi, tot un pou de saviesa . Ara us presento un dels seus treballs, centrat en la immigració espanyola a Cuba i l’estudi de les diferents organitzacions que s’hi van instal·lar a l’illa per ajudar a totes aquelles persones que ho van necessitar en el seu moment, i l’evolució d’aquestes institucions al llarg del temps.

És un estudi rigorós, però molt amè, molt ben escrit i documentat, on hi trobareu també, al capítol 2, la Societat  de Beneficència Naturals de Catalunya, de 1842, el “casal català” més antic del món. Està editat pel "Grupo de Comunicación Galícia en el Mundo, SL", dins la col·lecció: "Crónicas de la Emigración".

Fernando Rueda, “Las alcantarillas del poder”

És evident que un llibre d’aquestes característiques crida l'atenció, però s’ha de ser innocent.  Es tracta d’un recull de 100 operacions dels serveis secrets espanyols que, a hores d’ara, no fan mal a ningú i que, en tot cas, provoquen el somriure de la persona que llegeix. La veritat és que el relat ha estat entretingut, i et deixa amb aquella idea de “que no s’estarà investigant i com, en l’actualitat!.

Humberto Vinueza, “Obra cierta”

Es tracta d’una antologia del poeta equatorià, nascut a Cuayaquil l’any 1942, premi de poesia José Lezana Lima, de la Casa de las Américas, 2012.

El més interessant d’aquest ampli recull de poemes és l’evolució de l’autor, més enllà de si agrada o no la seva forma d’escriure. Per ser un llibre de poesia és força extens, quasi 400 pàgines.  Un trajecte per la seva vida com a poeta.