Haruki Murakami, “Sauce ciego, mujer dormida”

Es tracta d’un llibre de relats. Alguns de força mal gust, però en general són entretinguts i amens. N’he trobat d’alguns que m’han semblat molt bons i d’altres, en canvi, dolents. Crec que la traducció no ha ajudat gens. No us puc dir més

Claude Lefort, “La inquietud de la política”

L’obra de Claude Lefort (1924-2010) és una de les assignatures que tinc pendent. Deixeble de Maurice Merleau Ponty i proper al pensament d’autors com Maquiavel, Tocqueville i Arendt, la seva biografia intel·lectual està caracteritza per la reivindicació de la política.

Confrontat amb Sartre i les postures del comunisme oficial, però també amb Castoriadis, amb qui havia fundat el grup Socialisme ou Barbàrie, examina les seves contribucions més importants: com el poder, el totalitarisme, els drets humans o la democràcia i ens ajuden a repensar la difícil conjuntura política contemporània. Una bona reflexió per al món en què vivim.

Pascal Quignard, “Sobre la idea de una comunidad de solitarios”

No coneixia a l’autor ni la seva faceta d’assagista, i la veritat és que no desprèn la força motivadora que m’esperava. No va ser precisament el títol el què em va cridat l’atenció. És d’una lectura clara i alhora esponjosa, intentaré explicar-me: es llegeix molt bé i té una narració molt rodona, amb molt de cos, sense deixar-se res pel camí. És erudita, però també un tant inconsistent. És difícil d’explicar, és com si et mengessis un núvol de sucre enorme: al final et queda l’efímer pal, uns dits enganxifosos i la sensació d’haver perdut el temps. 

Michel Houellebecq, “En presencia de Schopenhauer”

Aquest petit assaig m’ha sorprès per la seva qualitat i claredat. No és gens pendant i té bon ritme argumental. Si hagués de fer algun paral·lelisme diria que és una novel·la de reflexió que no aspira a la filosofia, tot i que es passeja amb claredat per ella, però ho fa des d’una perspectiva diferent, no t’imbueix sinó que t’acosta, es deixa veure sense ensenyar-t’ho tot, és com un passeig, una aproximació interessant, però, a allò que va escriure Schopenhauer i que en aquest petit llibret l'autor intenta recollir amb èxit amb un format que, certament, m’ha agradat.

Fernando Aramburu, “Patria”

M’ha sorprès gratament, tot i que en començar a llegir-la no m’acabava d’agradar. És una novel·la extensa, però molt lleugera de lectura. Els personatges estan treballats de forma admirable i la història, complicada estructuralment, s’explica sense problemes  i avança amb impetuositat amb cada pàgina.

El tema, per cert, difícil, està tractat amb molt de respecte i exquisidesa, i no crec que sigui irrespectuosa amb ningú. Us agradarà. Una novel·la especial que us farà reflexionar i veure les coses des d’una altra perspectiva. Fantàstica!

Paul Auster, “Vaig creure que el meu pare era Déu”

Feia dies que mirava aquesta edició a les llibreries, però no em decidia a comprar-lo perquè ben bé: no estava escrit per Paul Auster.

Un cop llegit haig de dir que m’ha agradat molt. És un llibre amè, divertit, que convida a la reflexió i dibuixa una mirada molt personal i íntima de les vivències de moltes persones que viuen o vivien als EEUU. És llarg, però és tant entretingut que us passaran les pàgines volant.

Julio Cortazar, “Rayuela”

He volgut acabar l’any “lector” amb una relectura d’una obra mestra del segle XX. Literatura amb majúscules. D’altres temps. Crec haver tingut la mateixa sensació de satisfacció que quan la vaig llegir per primera vegada (no diré quan, je je), una gran novel·la. 

En aquesta ocasió he detectat un parell d’incorrecions nefastes: una equivocació en l’ordre dels capítols que et porta a un bucle (sort de la guia de les primeres pàgines) i una errada d’impremta injustificable. Tot i així, no es desmereix en absolut. L'edició que he escollit és una d'especial per celebrar el 50 aniversari. Un capritx.