Margaret Atwood, “L’any del diluvi”

Estava pensant en la literatura fantàstica, més aviat en literatura de ciència ficció i un amic meu em va regalar aquest llibre. Una novel·la esplèndida. Estranya per algú com jo que no acostuma a llegir-ne d’aquest gènere. L’he trobat diferent. Reconec que al principi em va costar entrar en la història, no em trobava còmode, però després, sense adonar-me he anant endinsant-me i tot i que difícilment tornaré a llegir-ne cap (qui sap?), m’ha agradat.

Sé que l’Atwood és una gran novel·lista. La traducció al català m’ha costat. Els noms de les coses, les ficcions de lloc, persones i animals m’han despistat força. Crec que ha estat el no m’ha agradat de la novel·la, però  també us diré que m’ha sorprès i en positiu. Un bona lectura, sens dubte.

Jón Kalman Stefánsson, "Entre cielo y tierra"

La novel·la comença amb una càrrega lírica inqüestionable. Encoratjador, vaig pensar. Tota una sort. Però després el relat comença a tornar-se aspre i la història es desfà i perd l’encant de les primeres pàgines. Es torna irreal. Impossible. Perquè l’argument i els personatges es deshumanitzen. Poc després de que passi això la novel·la torna a agafar vida pròpia de manera inconnexa amb la idea inicial i així succeeix en dos ocasions més i fins el final. Capa la meitat del llibre apareix una narració diferent que perdurarà durant tota la història. Al meu parer crec que és una novel·la que amb calçador està formada per tres contes diferents que l’autor va aprofitar per lligar una història que no lliga, més que el paisatge, el personatge principal, que l’inici és un de secundari i tot i que està ben escrit, m’ha deixat una certa decepció en acabar-lo de llegir. Com sempre, tot és subjectiu.

Arto Paasilinna, "L'any de la llebre"

Tot i ser un llibre public el 1975, la traducció al castellà no s’ha fet fins novembre de 2011. L’obra ha estat premiada a Finlandia, d’on és Arto Paasilinna, a Itàlia i a França. Suposo que l’humor català i el finlandés no tenen gaire a veure, s’ha venut com un llibre entranyable i còmic, divertit. No sé què dir. El llibre és molt entretingut. La història és molt poc creïble, encara que manifesti que està inspirada en un fet real. Suposo que la traducció, com en altres ocasions, no deixa implicar-te en el joc de paraules que a vegades s’intueix. Tot i així és un llibre interessant, de lectura ràpida i molt amena. Li acabes agafant estima. És una bona lectura d’hivern. Ràpida i senzilla.

Vicente Serrano, "La herida de Spinoza"

Què dir d’aquest assaig. Difícil elecció la meva. Però va … m’atreveixo. El millor de l’edició del llibre és la introducció (amb alguna objecció) i cap al final de llibre, i això que és un assaig guanyador del XXXIX Premi Anagrama d’Assaig, amb un jurat compost per persones de molt vàlua intel·lectual. Això pot sonar molt malament, però la veritat és que no ho entenc.

Com deia, la introducció em va animar molt, però després decau estrepitosament com en una falla submarina i acaba sota la influència d’uns corrents marítims que el porten a dir coses tan simples com inconsistents. Si era un assaig dedicat a qui no està acostumat a llegir filosofia crec que ha de ser un fracàs per necessitat, i si ho llegeix algú que merament li agrada una mica, és una decepció, perquè el llibre apunta, però no fa diana mai.

En aquests casos, com que no em considero expert, és millor que sigueu vosaltres qui opineu després d’haver-lo llegit.

Silvia Avallone, "De acero"

Aquesta és una novel·la densa. D’ambient dens i opressiu. D’un ambient descarat. Té una dinàmica desigual, amb parts realment excepcionals, però insuficients per donar-li la força suficient al conjunt. La història, que comença bé, acaba per no aguantar-se. Les cent darreres pàgines són dubtoses, poc reals i amb un estil d’escriptura diferent. Crec que és una obra molt ambiciosa que li falta l’aixopluc de la experiència i de la serenitat. És entretinguda, no diré que no, però en massa ocasions fa aigües. L’argument trontolla o canvia de sentit i de continguts, els personatges principals apareixen, a vegades, com a secundaris, i no s’acaba d’entendre bé la història en general. Té tocs de genialitat, no ho negaré, però és una mena de tot on es vol explicar moltes coses sense arribar a explicar-ne cap. És de fàcil lectura i a vegades aconsegueix deixar-te un regust desagradable, suposo que volgut. Entreté.

VV.AA, "Sindicalisme, treball i democràcia"

Sens dubte, “Gaceta Sindical” s’ha superat en la profunditat i contingut del seu debat. El número necessita d’una lectura atenta i reflexiva per poder entendre l’abast i la complexitat dels temes que, amb valentia i rigor, encara en les més de tres-centes planes que conté.

La revista aborda el paper vertebrador del sindicalisme, de la mà de la defensa de la democràcia en referència al valor del treball i les contradiccions i els reptes que té avui la nostra societat, i més en un moment en què la societat i el món del treball estan canviant, i canvien, de manera tan radical.

La primera lectura, sobre el paper del sindicalisme en la nostra societat, ens acompanya als debats següents: sobre la UE i els països emergents i un llarg etcètera fins arribar a la percepció social dels sindicats. En fi, molts temes i molt complexos que s’entrellacen. Crec que és una de les lectures més interessants que m’han caigut a les mans (és un dir) darrerament.

Giorgio Agamben, "Desnudez"

Inexplicablement, una lectura intranscendent i buida. Suposo que Agamben déu tenir els seus seguidors, però resulta del tot impressionant com es pot escriure tant sense dir res i quan ho diu, ho fa sobre temes irreals i de poca o nul·la actualitat. No m’agrada veure com es fa un mal ús de la filosofia. No són temps de “filosofades” diran alguns, i amb aquest autor tindran raó. Al seu favor haig de dir que és un bon escriptor de relats, un novel·lant. És una llàstima que no aprofiti aquest talent per fer verdadera filosofia. En fi, el món és així. No sé si us quedaran ganes de llegir-lo, però per si de cas, el trobareu a Anagrama.