Arthur Schopenhauer, “Sobre la llibertat de la voluntat”

Feia temps que em venia de gust llegar tot un clàssic de la filosofia contemporània, el que no m’esperava era que, rellegint-lo de nou, em sortissin dubtes que no en tenia durant la meva època d’estudiant de filosofia.

Potser, durant aquests anys, el meu sentit crític ha anat evolucionant  i ara, amb l’experiència d’uns quants anys per endavant, veig les coses una mica diferents.

Per començar, em sembla un text antic, molt del segle XIX. I no és que nosaltres, les persones nascudes abans dels anys 70 del segle passat no siguem “homes i dones”  amb un pensament molt del segle XIX (al meu parer), és que el tema i el seu tractament han quedat una mica desfasats.

Una altra consideració que haig de fer fa referència al pròleg, escrit per l’ex ministre de cultura Gabilondo, és qu no m'ha satisfet. Una altra decepció, ho sento. No m’ho esperava.

La llibertat, un terme tant usat com malinterpretat, ha de contenir també la capacitat de cdecidir, és a dir, la possibilitat de la llibertat d’elecció i d’ús de la mateixa llibertat,la qual cosa, en sí mateixa, no deixa de ser una autolimitació lliure de la pròpia llibertat d’elecció, per tant, aquest concepte, vist així, neix amb una contradicció anul·latòria, que vindria a dir que, en realitat, la llibertat no existeix ontològicament, perquè la seva naturalesa és limitadora i contradictòria en ella mateixa.

Schopenhauer diu que “acceptar-se es suportar-se i no adaptar-se”, perquè deixa implícit una concepció moral de la realitat, una certa religiositat. Jo no veig gens clar, perquè assumeix un cert sentit de culpabilitat i de resignació. En aquesta ocasió també la llibertat queda limitada.

Sempre he estat de la opinió que la llibertat és un transcurs, millor dit, transcorre com el temps i les persones només la podem utilitzar segons la nostra voluntat i fins i tot podem intentar mesurar-la en funció de certs paràmetres de comparació. Per tant, la llibertat l’hem entès com un tot convertit en la seva pròpia negació. La llibertat de decidir o anul·la la decisió, però sí que limita a la mateixa llibertat, perquè el concepte supera la pròpia naturalesa de la llibertat, perquè hi ha llibertat quan no ha coherció. En aquest sentit, el principi de “raó suficient” estableix la seva capacitat per ella mateixa, com a mínim a un nivell suficient, la qual cosa no impedeix la limitació de la pròpia llibertat. La raó és conseqüència necessària d’un pensament ben construït, la llibertat no pot ser un motiu d’aquesta, ni tampoc una conseqüència. No crec tampoc en què l’autoconsciència tingui a veure amb el coneixement de l’ésser i amb la voluntat de ser-ho. Quan preval  l’autoritat i no la raó?, com diu Malebranche, “la llibertat és tot un misteri”. Estic d’acord. L’ésser humà per sobre de l’intel·lecte, però què és l’ésser humà fora del pensament i la capacitat de reaonar? Un animal?

José Luís Ibáñez, “Nadie debería matar en otoño”

Quan la Glòria em va fer arribar el llibre que havia escrit el seu home em vaig quedar una mica sorprès (bona editorial, bona enquadernació i bona publicació). Vaig pensar: això és seriós. No és el tipus de literatura que acostumo a llegir, però a mi m’agrada buscar i la vaig encetar amb impaciència (haig de dir que el llibre me’l va dedicar el propi autor). És una novel·la difícil de catalogar. Està a cavall entre la novel·la policíaca, la novel·la històrica i la d’investigació. Està molt ben ambientada i els seus personatges són creïbles i molt ben definits. La seva lectura és amena i està ben escrita. La història funciona molt bé, així que si algú té ganes de passar una bona estona en la Barcelona dels anys 30 aquí té una bona referència bibliogràfica

Jonas Jonasson, "El abuelo que saltó por la ventana y se largó"

Un immillorable imitador de Paasilinna (de fet el propi personatge central el cita). Una història trepidant, divertidíssima, ràpida, increïble, encantadora. Aquest primer llibre de Jonasson es llegeix amb la rapidesa d’un llamp. Té quasi de tot. De lectura agradable. És un llibre que enganxa des de la primera plana. Una lectura, sens dubte, inovidable. Només espero que escrigui un segon llibre i que aquest tingui el mateix nivell que el primer, o més.

Héctor Abad Faciolince, "El olvido que seremos"

Aquest  és un llibre molt ordenat, molt ben escrit, lineal, però està tan ben escrit que quan comences a llegir-lo t’omples d’alegria i quan vas passant les pàgines trobes que és massa pla. És un relat molt ben construït però una mica avorrit. Té contingut social, amb una certa crítica política, però no entra, ni s’acosta, als problemes que es viuen a Medellin. No és una lectura apassionada. Es queda a mig camí entre la biografia i la literatura, però no és ni una cosa ni l’altre. Tècnicament i sobretot gramaticalment m’ha semblat meravellosa, molt ben escrita.

Principis i requeriments funcionals per a documents en entorns d’oficina digital

La guia número 10, la darrera de les tres edicions abans comentades, està dedicada a donar directrius per detectar i resoldre necessitats documentals, a més de proporcionar una sèrie de requeriments estàndard de gestió de documents pel programari dels sistemes de negoci. El mòdul ajuda a les organitzacions a identificar i gestionar de forma adequada les evidències documentals de les activitats dels sistemes de negoci.

Les tres guies (8, 9 i 10) són eines valuoses per a la gestió de documents digitals. Les tres requereixen una atenció suficient per part del lector.

Principis i requeriments funcionals per a documents en entorns d’oficina digital

“La bona gestió dels documents i la informació és fonamental per al bon funcionament de les organitzacions, perquè facilita les seves activitats de negoci i serveix per a base per a la prestació eficient dels seus serveis”

El mòdul 09 estableix els principis necessaris i requeriments funcionals per als sistemes de gestió digitals amb l’objectiu de descriure processos i requeriments per identificar i gestionar documents en sistemes de gestió de documents digitals; definir condicions per a les funcionalitats de gestió de documents per tal que s’incloguin en les especificacions de disseny en el moment de muntar, actualitzar o encarregar programari de sistemes de gestió de documents digitals; influir en eles requeriments funcionals de gestió de documents en el moment de triar sistemes de gestió de documents digitals disponibles en el mercat i revisar les funcionalitats de gestió de documents o avaluar el  seu compliment per part dels sistemes de gestió de documents digitals.

És un mòdul excel·lent que requereix una lectura atenta,  més aviat, un estudi pausat per  poder aprofitar tot el seu contingut.

Principis i requeriments funcionals per a documents en entorns d’oficina digital

La col·lecció “Textos” de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya acaba de publicar una interessant guia dividida en tres mòduls, dels quals us presento el primer (presentació general i declaració de principis).

La intenció d’aquestes guies, o manuals tècnics, és la de promocionar, com es diu en el pròleg: “una millor gestió de documents a les organitzacions, donant suport a les necessitats corporatives i incrementant la rendibilitat de les activitats corporatives”. Tot un repte, sens dubte que pretén aconseguir un bon govern mitjançant la gestió de documents.

Aquest primer mòdul, introductori, de fàcil i entenedora lectura (conté un glossari de termes emprats), m’ha semblat fonamental i molt aclaridor.  Cal dir, però , que es tracta d’una traducció de l’anglès del Consell Internacional d’Arxius (2008). Indispensable.