Michel de Montaigne, “Assaigs. Llibre primer"

És curiós que anys després d’haver estudiat a Montaigne hagi hagut d’esperar uns quants anys per tenir els seus assaigs a casa. De fet, sempre he cregut tenir-los en la versió d'Edicions 62 en tapa verda, però ara no sé on són. I ha estat el regal d'un gran amic meu qui me'ls ha fet arribar de nou a casa.

No és que sigui una lectura especialment divertida, però sí de reflexió, la qual cosa pot arribar a ser sinònim. És qüestió de gustos, com quasi tot a la vida.

Tot i ser un text antic, encara podem trobar gestos d’actualitat, però el que més anima a la seva lectura, és aquesta capacitat que van tenir aquests savis del Renaixement per encarar la realitat, i en el seu cas, per una escriptura del tot més sincera. Us el recomano, de moment he acabat el primer volum i em queden dos més.

Maylis de Kerangal, “Reparar a los vivos”

Una lectura difícil, estranya, diferent. M’ha costat molt entendre els signes de puntuació, el fraseig, la construcció de cada paràgraf. En un principi he sentit un cert rebuig que s’ha anat calmant a mesura que, lentament, passaven les pàgines. Després he entès moltes coses del llibre que al principi no em lligaven. El títol, per posar un exemple. En fi, una experiència literària de difícil etiquetatge.

Henning Mankell, “Arenas Movedizas”

No sóc lector de novel·les negres, així que he passat de puntetes per aquest gènere literari. Henning Mankell és un dels seus escriptors més coneguts, però aquesta novel·la seva no té res a veure amb cap de les  seves trames policíaques.

Té un to autobiogràfic serè. Una narració tranquil·la i sense estridències. Relliga els capítols sobre temes aparentment banals i et porta, com una marea invisible, fins el final.

És un llibre de records, ficticis o no, això cadascú ho haurà d’esbrinar, on s’aprenen coses que crec, difícilment, surten als llibres d’història o de ciència. Una bona lectura. Però no espereu pistoles, assassinats ni més sang que la que posa l’autor en narrar la seva vida, que és ben poca, per no dir gens. 

Milena Busquets Tusquets, “También esto pasará"

Es sap greu començar aquest comentari sobre una autora a qui no conec personalment, i del qual, segurament algun dia, potser, m’hauré d’empenedir. No l'he sabut trobar la gràcia. Té un estil amb el que no he conectat. 

Dec ser un molt mal lector quan tothom diu el contrari d’aquesta novel·la. I no és que dubti de mi, però em sembla just donar-li una oportunitat perquè qui la llegeixi tingui el seu propi criteri literari. No m’ha agradat i desagradat, ha estat una lectura lineal que no ha aportat tensió, passió, argumentació, etc., a la seva història. Ho sento molt si estic equivocat, el tems ho dirà

Minette Walters, "La forma de la serpiente"

Em serà difícil escriure una ressenya  sobre aquesta novel·la sense explicar allò que no m’ha agradat. En conjunt funciona força bé. Els personatges estan molt ben definits i treballats i són creïbles. La història, tot i ser una mica forçada, també funciona, però no puc deixar de pensar en les interferències constants del text. Fragments que acaben cansant perquè no aporten res a la història i una estratègia feixuga i avorrida, presentada en forma de cartes i manuscrits, que t’obliguen a agafar aire intentant que el moment passi el més ràpidament possible. No és una mala lectura, però acaba per convertir-se en una estructura  complexa i feixuga. Ara, després d’això, només cal que corroboreu vosaltres si el que us he dit coincideix o no amb la vostra visió personal  de la novel·la.

Almudena Grandes, "Melena tiene nombre de tango"

Aquesta ha estat la meva lectura de finals d'agost. Una novel·la llarga, molt llarga, que sorprèn per la seva qualitat estilística, però ... m'han sobrat les  tres quartes parts del llibre. No dic que no sigui una bona lectura, però crec que no calien tantes planes. En resum, compleix estrictament una de les regles de la comunicació: començar bé, fer el nus de la novel·la i si no diu o aporta res no passa res, i acabar bé. I això és el què passa. Comença molt bé, s'enrotlla molt i molt, i acaba, de sobte, molt bé.

Maite Pagazaurtundúa, “El viudo sensible y otros secretros”

Un llibre de contes, més aviat d'històries. Puc dir que tècnicament és impecable. Frases ordenades, clares, ben puntuades, amb un llenguatge ric i aparentment senzill, històries ben construïdes, de ràpida lectura, amb uns personatges coherents i creïbles que es tanquen amb una contra lectura final que li dóna un plus de reflexió i empatia amb el lector, però a part de tot això, que no és poc, m’ha semblat una lectura sense ànima. No sé ben bé com resumir-ho en poques paraules: li falta cos, presència, feeling.