Michel de Montaigne, “Assaigs III”

Acabo l’any amb el darrer dels llibres d’assaig de Montaigne. La veritat és que ha estat un dels més complets i curiosament, salvant les distàncies, actual. Perquè ja se sap, la humanitat ha avançat molt en moltes coses, però la raça humana molt poc en unes altres.

Només em resta dir-vos que aquest any ha estat un any de moltes lectures. Moltes d’elles no us les he comentat perquè si han estat molt nefastes no m’entretinc a fer-ne la petita crítica, tot i que a vegades n’he fet de negatives, per què no?.

Us desitjo un 2017 excel·lent i que ens permeti superar tots els entrebancs d’aquest any que li queden ja pocs dies.

James Joyce, “Ulises”

Després de molts anys, he tornar a llegir a Joyce, recuperant la traducció de Josep M. Valverde qui va ser professor meu a la Universitat de Barcelona, un erudit amable i molt proper als seus alumnes que, per desgràcia, ja fa anys que va deixar aquest món grotesc i meravellós. Per cert, traducció que va merèixer el Premi Nacional de Traducció de l’any 1976.

Quan em vaig decidir a fer una relectura, tenia el record, potser nostàlgic, dels  meus vint anys. Recordo els riures, la passió per la seva lectura, la seva frescor, la seva transgressió, però ara, amb una quants anys més a sobre no puc dir que l’hagi entès. El meu cervell s’ha eixugat i ha arribat a la conclusió que és un dels llibres més difícils que mai no he tingut a les mans. I no han valgut esquemes ni reflexions. He tornat a riure i he tornat a sorprendre’m, però suposo que no l’he llegit com quan ho vaig fer la primera vegada, suposo que aleshores tampoc el vaig entendre, tot i que segurament ho pensava. 

En definitiva, una lectura de grans dimensions, molt reflexiva, carregada de secrets, cantonades imprecises, duplicitats, jocs i un miler més de coses que cadascú ha d’anar descobrint pàgina rere pàgina.

Endavant! Llegiu-lo! Emborratxeu-vos de la seva lectura! Però no defalliu!

Jaume Cabré, “Les veus de Pamano”

Carregada d’humor, d’història, i de tots els ingredient necessaris per fer-la una gran novel·la, malgrat la seva extensió.  La veritat és que m’ha agradat i molt. Com a curiositat, i que s’ho faci mirar l’editorial, tenia una errada d’impressió i/o correcció en una pàgina. Si us voleu entretenir,  la trobarue abans d’arribar a la pàgina 80. A part d’això, és una història fabulosa, molt ben construïda, amb personatges molt creïbles i amb una conducció de la narració precisa i dinàmica. Magnífica.

Joan Perucho, “Les històries naturals”

Tot un compendi naturalista. Escrita amb cura i amb l’estil humanista de Perucho, és una novel·la del tot singular, no només per la temàtica, sinó per tot el què l’acompanya. S’ha de llegir, això sí, com es fa amb els clàssics, amb calma i tranquil·litat, gaudint de cada frase i de cada dibuix de les seves paraules. Crec que us agradarà.

Paul Auster, “Leviatán”

Tot i ser una de les seves novel·les premiades, no és la que més m’hagi agradat de les que he llegit. És una història amb una estructura senzilla, però un tant estranya. És molt lineal, però és també “pretèrita”, en el sentit de que narra una realitat passada des d’un punt de partida del present. Una entretinguda història que no us deixarà indiferents.

Asa Larsson, “Aurora boreal”

Ara ja tinc clar que aquest no és el meu gènere preferit. M’ha costat molt endinsar-me en la història. No m’ha semblat versemblant, al contrari, molt forçada. Li he trobat poc sentit al relat i a la forma d’escriure’l. En fi, m’he donat una nova oportunitat. Potser algú de vosaltres li ha encantat i li ve a gust explicar-m’ho.

Julio Llamazares, “Escenas de cine mudo”

Què m’ha semblat? La veritat és que m’ha semblat un relat fluix, sense tensió, cap emoció i molt repetitiu. Una aventura que ha volgut ser allò que no ha estat capaç de ser. En general no l’he trobat gaire sentit, tot i que alguns dels paisatges que relata tímidament els conec. Em sap greu, però és tot el què puc dir. No entenc les crítiques en positiu.