Jean Echenoz, “Correr”

Una magnífica novel·la carregada d’una fina ironia, de gran moviment i estil peculiar. Una bellíssima aportació a l’esforç humà i a l’anomenat running en un temps històric de complex equilibri polític. Fascinant. Una història exemplar.

Armando Lucas Correa, “La niña alemana”

He quedat molt satisfet amb la lectura d’aquesta novel·la. La història està molt ben buscada i, en general, els personatges i tota la trama funcionen perfectament. Es llegeix en un tres i no res i t’enganxa des del primer moment. 

Emmanuelle Pirote, “Hoy aún estamos vivos”

Després d’haver llegit la contraportada m’ha decebut. No he aconseguit veure el què altres sembla que sí. L’argument no és gaire creïble i els personatges no estan ben construïts, potser el de la nena és el més treballat i l’únic que té entitat suficient. L’argument, d’altra banda, m’ha resultat  inconsistent. Però no em feu gaire cas, perquè ha guanyat molts premis i deu ser per alguna cosa que ara per ara no acabo de veure.

Antonio Soler, “Apóstoles y asesinos”

Una meravella de novel·la, a cavall entre el periodisme d’investigació i el relat policíac. Està molt ben estructurada i en ocasions té unes figures retòriques increïbles. La història està molt ben documentada i és molt realista. Un dels millors llibres que m’han passat per les mans en els darrers anys. Del tot recomanable. Un magnífic regal de part d’un molt bon amic.

Rabih Alameddine, “La mujer de papel”

El títol prometia. Una bona portada. Una bona ressenya. Una bona editorial, però ...

El personatge principal no acaba de funcionar i, des de la meva opinió, l’autor no ha sabut entrar en la psicologia de la dona que ens pretén descobrir.

La història, a més a més, és molt lineal , amb poca trama, o jo no l’he sabut trobar. Té moments magnífics, però tant pocs!.

En fi. Potser vosaltres la trobareu diferent i us agradarà.

Luís Sepúlveda, “El fin de la historia”

He tingut una experiència estranya amb la seva lectura. M’ha costat entrar en el tema. Els personatges m’han semblat poc treballats i la història una mica confusa. Més que la història, la línia argumental. També és veritat que no he tingut més remei que comparar-la amb una altra novel·la seva “Un viejo que leía novel·les de amor”, que em va semblar fantàstica, i és clar, hom espera sempre una cosa igual o millor, però vaja. Tot i que no s’acosta, des del meu punt de vista, al nivell literari que m’hagués agradat, no és una mala novel·la, i per tant, una bona opció de lectura per aquest estiu.

Ernesto Cardenal, “La Revolución Perdida”

He llegit amb entusiasme aquest recull de memòries, més que una novel·la en sí. Des de la primera pàgina m’he avocat sense treva i, tot sabent el final, m’ha entristit el relat de les 600 pàgines carregades de simplicitat.

Vaig poder estar a Nicaragua l’any 1989 (ja fa uns anys), i vaig viure algunes de les coses que Cardenal explica en aquest llibre. També vaig conèixer a algun dels personatges que hi surten. Per a mi va ser una experiència desigual, molt confortant i exemplar, amb totes les contradiccions que suscita una mentalitat occidental que pregunta, opina i intenta analitzar, però en tot cas: un viatge inovidable.

Opino que el relat és just i es mereix l’etiqueta de “real”. Això ho podran saber qui hagin estat a Nicaragua, i com ja he comentat en altres ocasions, a vegades, el verdader enemic (no el contrincant) el tenim a casa.