dimarts, 8 d’agost de 2017

Rabih Alameddine, “La mujer de papel”


El títol prometia. Una bona portada. Una bona ressenya. Una bona editorial, però ...

El personatge principal no acaba de funcionar i, des de la meva opinió, l’autor no ha sabut entrar en la psicologia de la dona que ens pretén descobrir.
La història, a més a més, és molt lineal , amb poca trama, o jo no l’he sabut trobar. Té moments magnífics, però tant pocs!.

En fi. Potser vosaltres la trobareu diferent i us agradarà.

dijous, 3 d’agost de 2017

Luís Sepúlveda, “El fin de la historia”



He tingut una experiència estranya amb la seva lectura. M’ha costat entrar en el tema. Els personatges m’han semblat poc treballats i la història una mica confusa. Més que la història, la línia argumental. També és veritat que no he tingut més remei que comparar-la amb una altra novel·la seva “Un viejo que leía novel·les de amor”, que em va semblar fantàstica, i és clar, hom espera sempre una cosa igual o millor, però vaja. Tot i que no s’acosta, des del meu punt de vista, al nivell literari que m’hagués agradat, no és una mala novel·la, i per tant, una bona opció de lectura per aquest estiu.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Ernesto Cardenal, “La Revolución Perdida”


He llegit amb entusiasme aquest recull de memòries, més que una novel·la en sí. Des de la primera pàgina m’he avocat sense treva i, tot sabent el final, m’ha entristit el relat de les 600 pàgines carregades de simplicitat.


Vaig poder estar a Nicaragua l’any 1989 (ja fa uns anys), i vaig viure algunes de les coses que Cardenal explica en aquest llibre. També vaig conèixer a algun dels personatges que hi surten. Per a mi va ser una experiència desigual, molt confortant i exemplar, amb totes les contradiccions que suscita una mentalitat occidental que pregunta, opina i intenta analitzar, però en tot cas: un viatge inovidable.
Opino que el relat és just i es mereix l’etiqueta de “real”. Això ho podran saber qui hagin estat a Nicaragua, i com ja he comentat en altres ocasions, a vegades, el verdader enemic (no el contrincant) el tenim a casa.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Leonardo Padura, “Aquello estaba deseando ocurrir”


Ha estat un lectura especial, començant per la primera pàgina, en aquest cas no blanca, sinó plena de paraules dedicades que m’han fet molta il·lusió. El sentir de la lectura sempre és perillós, tot i que em centraré, com sempre, en el contingut literari de l’obra de l’autor, d’altra banda un nou descobriment literari per a mi.

És una novel·la de contes, tots ells diferents i plens d’intensitat literària. Potser el que més m’ha agradat, des d’un punt de vista estrictament novel·lesc, ha estat el conte que porta per títol La muerte feliz de Alborada Almanza, però també m’han agradat molt alguns altres, tot i que la meva intenció com a lector no ha estat el de trobar un significat impossible per cada conte.
He sentit nostàlgia de L’Havana, és cert, però també dels meus trenta anys, perquè no dir-ho. Tot plegat una experiència deliciosa que m’ha fet créixer un nou somriure a cada pas que feia, recordant el passat més proper i resseguint les línies de cada pàgina i tot això, i molt més, li dec a la persona, que sempre voldré entendre com amiga, que em va regalar aquest llibre, quan, sense saber-ho, feia mesos que m’havia regalat la fortalesa del seu somriure i la tendresa de les seves paraules.

Només sol·licito, si puc, que s’enamori de Cuba, com ho vaig fer jo. I gràcies, mil i una gràcies!, perquè una bona lectura és tan bon regal com un somriure.

dilluns, 3 de juliol de 2017

Julio Cortazar, “Nicaragua tan violentamente dulce”


He llegit amb nostàlgia l’excel·lent exposició de Cortazar sobre la revolució nicaragüenc i el seu llegat d’urgència. Ningú no es pensava en aquells temps que el pitjor dels enemics el tenien a casa, i no en qualsevol persona, sinó en un dels seus guerrillers més emblemàtics, avui, president de Nicaragua gràcies a les forces polítiques que va combatre en el seu dia.


Fora d’idealismes de joventut, ha estat una llàstima que el pes de la història, per no dir que el pes del pur capitalisme, hagi fagocitat de nou el impuls d’un poble, avui, de nou, prestat a la força de la més bruta de les estratègies del món.

diumenge, 25 de juny de 2017

Pablo Martín Sánchez “El anarquista que se llamaba como yo”




Malgrat ser una novel·la llarga, de més de 600 pàgines, és entretinguda i es sosté molt bé en el temps. És també un relat creïble i d’agradable lectura, de bon ritme i amb una bona ambientació. En general m’ho he passat molt bé llegint-la. Sens dubte una bona lectura d’estiu.

dilluns, 15 de maig de 2017

Natalia Ginzburg, "La ciudad y la casa"


Aquesta ha estat la seva darrera novel·la. No puc dir que no m'hagi agradat, però no he trobat diferències d'estil entre les cartes dels seus protagonistes. És una novel·la de ritme lent, de narració quasi arítmica i amb estil difícil de suggerir, quasi sense estil, més aviat dit. Tot i així, amaga una força misteriosa que et fa empènyer a llegir-la. A veure què n'opineu vosaltres.