diumenge, 10 de desembre de 2017

Fernando García Pañeda, “Kismet”



Aquests dies de mini vacances han donat per molt. Vull acabar l'any rellegint "Rayuela", però ara això no ve al cas.
Poques vegades em passa el què us explicaré en la lectura d’una novel·la. Té unes primeres pàgines excel·lents però després el ritme, la prosa, la imaginació decau i es converteix en una sort de muntanya russa. És una llàstima que els personatges no acabin de funcionar. L’argument no està ben tractat, tot i que la història està molt bé.  Hi ha moltes pàgines mudes plenes de paraules que, simplement, l’autor es podia haver estalviat, i el final ... un acabament sense to, però eficaçment resolutori i sorprenent. És una novel·la entretinguda, sens dubte, però li faltava una mica de maduresa a l’obra de l’avorriment.

Andreu Carranza, “Anjub”



No puc dir que no costi entrar en aquesta història, però un cop fet l’esforç de llenguatge l’obra funciona perfectament i t’endinses sense adonar-te’n. Una bona prosa i un bon ritme fan d’aquesta novel·la un magnífic exemple de cohesió i bona literatura.

dissabte, 25 de novembre de 2017

Jacques Attali, “La vida eterna”

Aquesta novel·la publicada l’any 1989, és una barreja entre ciència ficció, novel·la històrica, policíaca, política, d’amor, religiosa, iniciàtica i fins i tot epopeica, però en cap d’aquests gèneres literaris m’he sentit a gust, més aviat, al contrari. Tot i que no arriba a les tres-centes pàgines m’ha semblat llarga i, en ocasions, avorrida.

No és que estigui mal escrita, és que no he aconseguit cap dels objectius que, provablement, el seu autor volia aconseguir. A part d’alguna errada tipogràfica de l’impressor, a l’edició que ha acabat a es meves mans he descobert que la pròpia fotografia de la portada ja conté un dels problemes de la seva redacció. M’explicaré: surt una lluna que pretén ser plena, però que no ho és, i és aquest, al meu parer un dels motius pels quals no m’ha acabat d’agradar: la impaciència. 

dilluns, 13 de novembre de 2017

Antonio Tabucchi, “Tristano muere”



Una novel·la apassionat i alhora confusa. No és de fàcil lectura, més aviat és complexa i, perquè no, de caire experimental, però val la pena passejar-se dins de les seves pàgines i sortir a respirar, de tant en tant, quan et quedis sense aire i t’hagis perdut. Intensitat, desconcert, confusió ... Apassionant.

divendres, 3 de novembre de 2017

Faïza Guène, “Mañana será otro día”


Novel·la fresca i en ocasions irreverent, té un ritme ràpid i és de tot menys “convencional”. Irònica i molt crítica amb la realitat que descriu. Un gran talent com a escriptora tot i haver-la escrit amb només divuit anys d’edat. Crec que us agradarà i us atraparà des de la primera línia.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

José Saramago, “Les intermitències de la mort”


No m’he sentit còmode amb la seva lectura. No és que no m’hagi agradat, perquè m’ha agradat, jo crec que ha estat la traducció, en ocasions forçada. La puntuació tampoc ajuda gens, amb aquesta estranya característica de combinar comes i punts quan no toca. També he trobat alguna errada d’impressió, per ser sincer, només una.


Ja sé que és una novel·la amb uns quants anyets a sobre, però i què? Considero que és una bona i entretinguda lectura que convida a la reflexió. Espero que us agradi.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Álvaro Pombo, “Luzmila”

Álvaro Pombo té un punt d’irreverència que m’agrada. Aquesta petita novel·la que no arriba a les cent pàgines, és un compendi d’idees subtils, a vegades amb un estil desordenat i poc vestit, però altrament simbòlic i ple d’ironies. Pombo és un narrador anàrquic, és un creador, un somniador de mons.