dilluns, 13 de novembre de 2017

Antonio Tabucchi, “Tristano muere”



Una novel·la apassionat i alhora confusa. No és de fàcil lectura, més aviat és complexa i, perquè no, de caire experimental, però val la pena passejar-se dins de les seves pàgines i sortir a respirar, de tant en tant, quan et quedis sense aire i t’hagis perdut. Intensitat, desconcert, confusió ... Apassionant.

divendres, 3 de novembre de 2017

Faïza Guène, “Mañana sera otro día”


Novel·la fresca i en ocasions irreverent, té un ritme ràpid i és de tot menys “convencional”. Irònica i molt crítica amb la realitat que descriu. Un gran talent com a escriptora tot i haver-la escrit amb només divuit anys d’edat. Crec que us agradarà i us atraparà des de la primera línia.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

José Saramago, “Les intermitències de la mort”


No m’he sentit còmode amb la seva lectura. No és que no m’hagi agradat, perquè m’ha agradat, jo crec que ha estat la traducció, en ocasions forçada. La puntuació tampoc ajuda gens, amb aquesta estranya característica de combinar comes i punts quan no toca. També he trobat alguna errada d’impressió, per ser sincer, només una.


Ja sé que és una novel·la amb uns quants anyets a sobre, però i què? Considero que és una bona i entretinguda lectura que convida a la reflexió. Espero que us agradi.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Álvaro Pombo, “Luzmila”

Álvaro Pombo té un punt d’irreverència que m’agrada. Aquesta petita novel·la que no arriba a les cent pàgines, és un compendi d’idees subtils, a vegades amb un estil desordenat i poc vestit, però altrament simbòlic i ple d’ironies. Pombo és un narrador anàrquic, és un creador, un somniador de mons.

divendres, 29 de setembre de 2017

Estel Solé, “Si no puc volar”

Una novel·la amb bon ritme, una història creïble i molt ben desenvolupada, de lectura fàcil i entretinguda. M’ha agradat força. Divertida i fresca. Amb personatges molt creïbles Tot un encert per passar una bona estona llegint-la. El títol, si s’ha de criticar alguna cosa, no està gaire encertat, però vaja, és quelcom secundari.

dilluns, 25 de setembre de 2017

Lutz Seiler, “Kruso”



Vaig començar la seva lectura amb moltes expectatives (a la solapa deia: “es mereix comparar-se amb “La muntanya màgica” de Thomas Mann”?, i apa!, vinga  a buscar similituds. 
La qüestió és que la novel·la és extensa i desigual, en ocasions de difícil lectura, i no sé pas si és per la traducció o perquè, simplement, no funciona en la seva totalitat. Hi ha moments molt bons i d’altres en que no saps com agafar-los, de fet hi ha moments que perds el fil de la història i d’altres que no entens perquè hi són. En general ha estat entretinguda, però, no busqueu a en Thomas Mann perquè, al meu parer, no el trobareu enlloc. 

divendres, 1 de setembre de 2017

Jean Echenoz, “Correr”


Una magnífica novel·la carregada d’una fina ironia, de gran moviment i estil peculiar. Una bellíssima aportació a l’esforç humà i a l’anomenat running en un temps històric de complex equilibri polític. Fascinant. Una història exemplar.