dimarts, 26 d’abril de 2016

Jonathan Franzen, “Pureza”


Crec que serà la segona, o com a molt la tercera ocasió, en què hauré d’escriure sobre una novel·la amb moltes expectatives que no s’han cobert.

A mesura que llegia, i us puc garantir que he posat molt paciència, se m’anava fent més difícil, feixuga i, perquè no dir-ho, amb un punt aberrant. Quasi set-centes pàgines interminables, amb un ritme paralitzant, com si hagués caminat quilòmetres i quilòmetres sobre la sorra del desert. No sé quina és la opinió dels altres lectors, però us puc dir que aquesta novel·la no té allò que hom espera que hauria de tenir.
Els personatges, sovint caòtics, no són gaire creïbles. La història narrada és inconnexa, poc premeditada i molt superficial. La trama és un cosit continu de petites vivències que no aporten res a l’argument. En fi, ja no us diré més què m’ha semblat. Només espero estar del tot equivocat i que Jonathan Franzen em perdoni.