D’ençà que vaig començar a llegir el llibre “Una societat a la deriva”, vaig començar a adonar-me d’algunes coses: l’edat de l’atur el fa, a estones, una mica arrogant, cosa comprensible; la segona: en algun moment, a part d’algunes contradiccions en el seu discurs, que no comentaré, ratlla una mica la línia d’un discurs reaccionari; la tercera: diu coses molt interessants i amb molt de sentit comú. En aquesta direcció voldria deixar escrit algunes consideracions que poden ajudar a situar a l’autor en un moment històric i social com el nostre.
Lluitar per a viure millor o per a consumir més?. Respondre a aquesta qüestió d’una manera o una altra ens situa entre les urpes d’aquesta societat on vivim.
En aquesta ocasió, perquè sé com són les interpretacions de lectures com aquestes, he preferit oferir-vos petits extractes, petites mostres, perquè en tingueu alguns exemples del que ens arriba a dir. N’he tret uns quants dels més interessants (que us vagi bé!):
Res no es farà, res no s’obtindrà si no s’entén clarament que la impostura “liberal” no és la única forma d’impostura, que el carreró sense sortida “liberal” no és l’única carreró sense sortida al qual hem de témer per la humanitat del demà. Amb aquesta lapidària afirmació ens obre la porta al món i ens obliga a reflexionar sobre les oportunitats i bonances dels sistemes socials coneguts fins ara. No té desperdici.
La utopia és quelcom que no té lloc i que no pot tenir-lo, per això es diu utopia. Aristòtil deia passar de la potència (el que encara no és però que pot arribar a ser, a l’acte –allò que ja és-).
Hem de difondre la idea evident de que tots els discursos que de manera quotidiana inunden els diaris, la ràdio, la televisió, tenen una importància quasi nul·la i que les preocupacions de la gent són l’únic assumpte important. Ens cal reflexionar sobre el paper que juguen els mitjans de comunicació en la propia alienació dels individus i també saber al servei de qui treballen.
Ésser assalariat és la condició pràcticament general en la societat capitalista moderna; ja no és una situació de classe. Consideració de la consciencia de classe social és avui un dels paràmetres més comprometedors i difícils que té l'esquerra d'aquest país.
L’educació no pot ser una altra cosa que un assumpte públic en sentit ampli. Una mostra sobre la perpetuïtat d'una reivindicació social.
Estar en minoria no vol dir estar aïllat (...). És possible que tot el que digui o escrigui no interessi a ningú. També és possible que no es tinguin ganes d’escoltar i de fer l’esforç que reclama un discurs que crida a la reflexió crítica, a la responsabilitat i al rebuig a la negligència. Aquesta és una de les mancances principals dels individus davant la democràcia actual: dibuixar una ratlla invisible que diu si no estàs amb mi està en contra meu. El meu espai personal és meu i no el puc compartir, per això la política no interessa, la construcció d'un model, la implicació personal no interessa, etc.
L’ensenyament no és un ofici com els altres, no és un ofici per “guanyar-se la vida”. Ensenyar, sobretot als més menuts, és ensenyar a estimar el fet d’aprendre i per fer-ho cal estimar l’ensenyança i també estimar a la mainada. Res no es pot transmetre si no tenim aquestes dues virtuts i si un mateix no és capaç d’inspirar estima. La reflexió sobre com construïm les societats actuals també passa per fer una mirada no discreta al que estem fent en l'actualitat quan defensem determinats models educatius.
L’elecció exigeix ser capaç d’orientar-se i tenir una jerarquia de valors. Els valors són fonamentals per a la cohesió social.
Cal saviesa i cal voluntat. També prudència. Tres elements que difícilment trobem.
El laïcisme no és un valor perdut, és més important ara que mai. Pertany als fonaments de la democràcia i és un dels garants de l’autonomia individual. La lluita per la laïcitat de la nostra societat no és un capritx. Casdascú pot fer d'ell mateix el que vulgui, però en l'esfera púramnet personal.
Lluitar per a viure millor o per a consumir més?. Respondre a aquesta qüestió d’una manera o una altra ens situa entre les urpes d’aquesta societat on vivim.
En aquesta ocasió, perquè sé com són les interpretacions de lectures com aquestes, he preferit oferir-vos petits extractes, petites mostres, perquè en tingueu alguns exemples del que ens arriba a dir. N’he tret uns quants dels més interessants (que us vagi bé!):
Res no es farà, res no s’obtindrà si no s’entén clarament que la impostura “liberal” no és la única forma d’impostura, que el carreró sense sortida “liberal” no és l’única carreró sense sortida al qual hem de témer per la humanitat del demà. Amb aquesta lapidària afirmació ens obre la porta al món i ens obliga a reflexionar sobre les oportunitats i bonances dels sistemes socials coneguts fins ara. No té desperdici.
La utopia és quelcom que no té lloc i que no pot tenir-lo, per això es diu utopia. Aristòtil deia passar de la potència (el que encara no és però que pot arribar a ser, a l’acte –allò que ja és-).
Hem de difondre la idea evident de que tots els discursos que de manera quotidiana inunden els diaris, la ràdio, la televisió, tenen una importància quasi nul·la i que les preocupacions de la gent són l’únic assumpte important. Ens cal reflexionar sobre el paper que juguen els mitjans de comunicació en la propia alienació dels individus i també saber al servei de qui treballen.
Ésser assalariat és la condició pràcticament general en la societat capitalista moderna; ja no és una situació de classe. Consideració de la consciencia de classe social és avui un dels paràmetres més comprometedors i difícils que té l'esquerra d'aquest país.
L’educació no pot ser una altra cosa que un assumpte públic en sentit ampli. Una mostra sobre la perpetuïtat d'una reivindicació social.
Estar en minoria no vol dir estar aïllat (...). És possible que tot el que digui o escrigui no interessi a ningú. També és possible que no es tinguin ganes d’escoltar i de fer l’esforç que reclama un discurs que crida a la reflexió crítica, a la responsabilitat i al rebuig a la negligència. Aquesta és una de les mancances principals dels individus davant la democràcia actual: dibuixar una ratlla invisible que diu si no estàs amb mi està en contra meu. El meu espai personal és meu i no el puc compartir, per això la política no interessa, la construcció d'un model, la implicació personal no interessa, etc.
L’ensenyament no és un ofici com els altres, no és un ofici per “guanyar-se la vida”. Ensenyar, sobretot als més menuts, és ensenyar a estimar el fet d’aprendre i per fer-ho cal estimar l’ensenyança i també estimar a la mainada. Res no es pot transmetre si no tenim aquestes dues virtuts i si un mateix no és capaç d’inspirar estima. La reflexió sobre com construïm les societats actuals també passa per fer una mirada no discreta al que estem fent en l'actualitat quan defensem determinats models educatius.
L’elecció exigeix ser capaç d’orientar-se i tenir una jerarquia de valors. Els valors són fonamentals per a la cohesió social.
Cal saviesa i cal voluntat. També prudència. Tres elements que difícilment trobem.
El laïcisme no és un valor perdut, és més important ara que mai. Pertany als fonaments de la democràcia i és un dels garants de l’autonomia individual. La lluita per la laïcitat de la nostra societat no és un capritx. Casdascú pot fer d'ell mateix el que vulgui, però en l'esfera púramnet personal.
L’ecologia és subversiva perquè qüestiona l’imaginari capitalista que domina el planeta (...), l’ecologia és essencialment política. Però no pot jugar ni estancar-se en ella mateixa. Ha de saber mirar més enllà. A la natura no li interessa l'ecologia, és a nosaltres. Si el món que coneixemt s'acaba sorgirà un altre, el perill està en nosaltres, que podem desaparéixer com a especie, però el món continarà existint, fins i tot quan nosaltres ja no hi siguem en ell.
No es pot reformar ni conservar un sistema social si no es considera el tot: no es pot moure una peça d’aquest mecanisme immensament complex sense tenir en compte les repercussions en altres parts del sistema. Els nostres polítics ni s'han adonat. No tenen cap problema en fer-nos promeses sense valorar les repercussions que tindran en el sistema.
Hem de tornar el sentit al fet de treballar, de produir, de crear ... Està clar que el treball és inútil en sí i que normalment no aporta felicitat, però el valor del treball s'ha perdut, s'ha perdut l'ofici i s'ha perdut la classe social. El sindicalisme ha de ser capaça de motivar la recuperació d'aquest sentit del treball, de la procucció, de la creació.
Trobareu aquest llibre a Katz discusiones (ISBN: 84-609-8361-7 –tapa dura- i 987-1283-05-9 –en rústic).
