dilluns, 27 de juliol de 2009

Paolo Giordano, "La soledad de los numeros primos"

Encara no la trobareu en català, però val molt la pena llegir-la. Ha estat un encert haver llegit aquest llibre. És especial i diferent. Vaig començar encantat amb el que, en aparença, semblava un llibre de contes, però no, és una història magnífica que té, però, un final desigual que no m’ha acabat d’agradar, però en el seu conjunt m’ha semblat un extraordinari autor novell amb molt de futur en el món de les lletres. El llibre me l’he llegit en un dia. Passa bé, malgrat la curiositat de la narració. Els personatges són fantàstics, en el sentit més general de la paraula. És dura, però també irònica, és, simplement, sorprenent.
La redacció de Giordano té molta sensibilitat. Llàstima que el nivell, altíssim, dels dos primers capítols no es mantingui durant tota l’obra. És, en general, un llibre fresc, que convida a la reflexió, al patiment. M’ha agradat molt. És un repte pel seu estil, d’aquells que si t’agrada t’enganxes i si tens la mala sort de no connectar, suposo que es deu convertir en una lectura feixuga. De veritat que val la pena. Aquest llibre ha guanyat el principal premi de literatura a Itàlia, l’Strega de l’edició de 2008, i l’ha guanyat amb la seva primera novel·la i només amb 26 anys. Això promet!!!.