Feia temps que em venia de gust llegar tot un clàssic de
la filosofia contemporània, el que no m’esperava era que, rellegint-lo de nou,
em sortissin dubtes que no en tenia durant la meva època d’estudiant de filosofia.
Potser, durant aquests anys, el meu sentit crític ha anat
evolucionant i ara, amb l’experiència
d’uns quants anys per endavant, veig les coses una mica diferents.
Per començar, em sembla un text antic, molt del segle XIX.
I no és que nosaltres, les persones nascudes abans dels anys 70 del segle
passat no siguem “homes i dones” amb un
pensament molt del segle XIX (al meu parer), és que el tema i el seu tractament
han quedat una mica desfasats.
Una altra consideració que haig de fer fa referència al
pròleg, escrit per l’ex ministre de cultura Gabilondo, és qu no m'ha satisfet. Una altra decepció, ho
sento. No m’ho esperava.
La llibertat, un terme tant usat com malinterpretat, ha
de contenir també la capacitat de cdecidir, és a dir, la possibilitat de la
llibertat d’elecció i d’ús de la mateixa llibertat,la qual cosa, en sí mateixa,
no deixa de ser una autolimitació lliure de la pròpia llibertat d’elecció, per
tant, aquest concepte, vist així, neix amb una contradicció anul·latòria, que
vindria a dir que, en realitat, la llibertat no existeix ontològicament, perquè
la seva naturalesa és limitadora i contradictòria en ella mateixa.
Schopenhauer diu que “acceptar-se es suportar-se i no
adaptar-se”, perquè deixa implícit una concepció moral de la realitat, una
certa religiositat. Jo no veig gens clar, perquè assumeix un cert sentit de
culpabilitat i de resignació. En aquesta ocasió també la llibertat queda
limitada.
Sempre he estat de la opinió que la llibertat és un
transcurs, millor dit, transcorre com el temps i les persones només la podem
utilitzar segons la nostra voluntat i fins i tot podem intentar mesurar-la en
funció de certs paràmetres de comparació. Per tant, la llibertat l’hem entès
com un tot convertit en la seva pròpia negació. La llibertat de decidir o
anul·la la decisió, però sí que limita a la mateixa llibertat, perquè el
concepte supera la pròpia naturalesa de la llibertat, perquè hi ha llibertat
quan no ha coherció. En aquest sentit, el principi de “raó suficient” estableix
la seva capacitat per ella mateixa, com a mínim a un nivell suficient, la qual
cosa no impedeix la limitació de la pròpia llibertat. La raó és conseqüència
necessària d’un pensament ben construït, la llibertat no pot ser un motiu
d’aquesta, ni tampoc una conseqüència. No crec tampoc en què l’autoconsciència
tingui a veure amb el coneixement de l’ésser i amb la voluntat de ser-ho. Quan
preval l’autoritat i no la raó?, com diu
Malebranche, “la llibertat és tot un misteri”. Estic d’acord. L’ésser humà per
sobre de l’intel·lecte, però què és l’ésser humà fora del pensament i la
capacitat de reaonar? Un animal?
