dissabte, 20 d’octubre de 2012

Arthur Schopenhauer, “Sobre la llibertat de la voluntat”


Feia temps que em venia de gust llegar tot un clàssic de la filosofia contemporània, el que no m’esperava era que, rellegint-lo de nou, em sortissin dubtes que no en tenia durant la meva època d’estudiant de filosofia.

Potser, durant aquests anys, el meu sentit crític ha anat evolucionant  i ara, amb l’experiència d’uns quants anys per endavant, veig les coses una mica diferents.
Per començar, em sembla un text antic, molt del segle XIX. I no és que nosaltres, les persones nascudes abans dels anys 70 del segle passat no siguem “homes i dones”  amb un pensament molt del segle XIX (al meu parer), és que el tema i el seu tractament han quedat una mica desfasats.
Una altra consideració que haig de fer fa referència al pròleg, escrit per l’ex ministre de cultura Gabilondo, és qu no m'ha satisfet. Una altra decepció, ho sento. No m’ho esperava.
La llibertat, un terme tant usat com malinterpretat, ha de contenir també la capacitat de cdecidir, és a dir, la possibilitat de la llibertat d’elecció i d’ús de la mateixa llibertat,la qual cosa, en sí mateixa, no deixa de ser una autolimitació lliure de la pròpia llibertat d’elecció, per tant, aquest concepte, vist així, neix amb una contradicció anul·latòria, que vindria a dir que, en realitat, la llibertat no existeix ontològicament, perquè la seva naturalesa és limitadora i contradictòria en ella mateixa.
Schopenhauer diu que “acceptar-se es suportar-se i no adaptar-se”, perquè deixa implícit una concepció moral de la realitat, una certa religiositat. Jo no veig gens clar, perquè assumeix un cert sentit de culpabilitat i de resignació. En aquesta ocasió també la llibertat queda limitada.
Sempre he estat de la opinió que la llibertat és un transcurs, millor dit, transcorre com el temps i les persones només la podem utilitzar segons la nostra voluntat i fins i tot podem intentar mesurar-la en funció de certs paràmetres de comparació. Per tant, la llibertat l’hem entès com un tot convertit en la seva pròpia negació. La llibertat de decidir o anul·la la decisió, però sí que limita a la mateixa llibertat, perquè el concepte supera la pròpia naturalesa de la llibertat, perquè hi ha llibertat quan no ha coherció. En aquest sentit, el principi de “raó suficient” estableix la seva capacitat per ella mateixa, com a mínim a un nivell suficient, la qual cosa no impedeix la limitació de la pròpia llibertat. La raó és conseqüència necessària d’un pensament ben construït, la llibertat no pot ser un motiu d’aquesta, ni tampoc una conseqüència. No crec tampoc en què l’autoconsciència tingui a veure amb el coneixement de l’ésser i amb la voluntat de ser-ho. Quan preval  l’autoritat i no la raó?, com diu Malebranche, “la llibertat és tot un misteri”. Estic d’acord. L’ésser humà per sobre de l’intel·lecte, però què és l’ésser humà fora del pensament i la capacitat de reaonar? Un animal?