Antonio Gamoneda, "Cecilia"

Quan he acabat de llegir aquest llibre de poemes m’ha vingut un dubte al cap: què dir d’ell?. Després d’uns moments de reflexió, no gaire extensos, he decidit no escriure gaire, millor dit: gens. Ni el per què del llibre, ni d’on ve ... res. Només una cosa: es pot llegir i veure com una rosella, però compte, que si la toquem massa ja ho sabeu, queda mústia i si la deixem massa temps sense mirar queda esmorteïda i pansida.

Antonio Gamoneda, "Llibre del fred"

Gamoneda és un poeta asturià nascut a Oviedo l’any 1931. Gamoneda és reconegut com a un dels grans poetes espanyols de la modernitat, i amb aquest llibret, amb el que va guanyar el Premi Europa 1993, ens presenta una reflexió molt íntima sobre la mort, l’amor i la superació.
Si voleu podeu trobar-lo en versió web a l’enllaç hhttp://amediavoz.com/gamoneda.htm.
Aquest és un llibre de poemes que s’ha de llegir a poc a poc, degustant cada vers com si fos el darrer vers del món, la darrera gota d’una beguda dolça i penetrant. És un escriptor en castellà.
No sé si us agradarà la poesia, però us convido a provar-la.

Jürgen Habermas, "Consciència moral i acció comunicativa"

Habermas no és un filòsof fàcil, però tampoc no té un llenguatge complicat, la seva dificultat rau, més aviat, en entendre els conceptes que fa servir per a construir els seus arguments.
En aquest recull d’assaigs (quatre en realitat), intenta fonamentar una visió de l’ètica com un espectre universal i normatiu capaç de deslliurar-se de l’escepticisme, que segons ell, regna a la nostra societat actual. El concepte clau que fa servir és el de la regulació de la comunitat, com a ideal comunicatiu, que estigui lliure de qualsevol coerció d’interessos particulars. Així, la moral individual és una mera abstracció i confereix a la moral una profunda capacitat de reconstrucció.
Segons les seves teories, l’univers moral relativitzat forma móns estranys capaços de crear un discurs de llibertat il·lustrada que ens porta al terror. Com a contraposició a aquesta “universalitat” defensa una comunitat on els individus comparteixen un sentit de la vida, que és precisament el que dóna lloc a la moral i a la política en tota la seva extensió.
Habermas confia en l’estratègia de l’ètica del discurs, el qual representa una forma de comunicació que provoca una acció com a garantia d’una voluntat comuna que dóna satisfacció a tots els interessos dels individus.
El llibre és un compromís amb la democràcia i amb la vigència i necessitat del compliment de les normes ètiques. És molt interessant, potser la més fàcil i aclaridora és la darrera part que li dóna títol al llibre, que es tracta d'una contribució a la divisió del treball plantejat des del desenvolupament d'una ètica discursiva.

Si teniu temps per a la reflexió, ja ho sabeu ...