Aquest és d’aquests llibres que jo, a vegades, anomeno “efímer”. Efímer, perquè vol ser divertit i no ho és, més aviat, pretén ser graciós; efímer, perquè no explica res i ho vol explicar tot; efímer, perquè eleva l’anècdota a categoria de text narratiu; efímer, perquè quan ha passat una estona (petita), s’ha acabat el llibre.
En fi: un llibre efímer.
James Joyce, “Ulises”
Qui digui que “Ulises” és una novel·la de fàcil lectura, menteix. Durant aquests dies de Setmana Santa he recuperat la lectura idealitzada de la que s’ha considerat l’obra mestra de Joyce i ha estat demolidor. Res no en queda del delit i la passió de la primera lectura, res no en queda de la sorpresa i dels perquès, res no en queda del riure fàcil, de l’entesa irònica, de l’avantguarda literària, res.
“Ulises” s’ha de llegir de jove, amb la passió del qui descobreix un tresor.
Reconec que en ocasions (i això és quasi una blasfema pels amants de la novel·la), he hagut de comptar fins a deu per no abandonar-la en el lloc escollit dins la meva biblioteca, segurament, d’allà on no hauria d’haver sortit. Dos volums, quasi mil pàgines, un penya-segat gramatical que se’t va ennuegant ben endins, com si algú et posés pals a les rodes en cada petit avenç.
I he pensat: el record és meravellós, no cal malversar les hores passades, ja en un temps llunyà, pretèrit, remot i inaccessible de la joventut. Perquè hi ha lectures que més val que es quedin com les vaig deixar el primer dia: amb un bon regust de boca i amb la sensació d’haver entrat en la història de la literatura per la porta gran, sense complexos.
Ara també em pregunto si realment vaig entendre “Ulises”, si estava simplement obligat a entendre’l i a llegir-lo, com quan un dia em vaig disposar a llegir el Quixot i vaig arribar a la conclusió que avui ningú no publicaria un llibre com aquell.
La propera vegada que em plantegi una relectura, m'ho pensaré dos cops, o potser tres.
