No soc, ni he estat mai, seguidor de Javier Marías. Fa un munt d’anys que no compro ni llegeixo determinats memoràndums polítics que s’agenollen davant del bon pagador, si és que ja no són els mateixos. La qüestió és que en aquests dies de confinament, i després descartar una novel·la que no sé com va aconseguir el mèrit de ser publicada i de que el seu autor sigui un escriptor de meritori reconeixement, vaig començar a fullejar aquests articles periodístics, columnes d’un diari amb molt de poder mediàtic, i apa, fins el final.
La veritat és que m’he trobat amb un personatge curiós, amb un ús de la raó quasi pretesament inspirada en la fal·làcia del saber, precisament no anecdòticament contradictori, a vegades volgudament rebuscat i amb intencionalitat de “pòdium” i aparentment ètic en l’obrar. No m’ha quedar clar, però com és. M’ha fet desconfiar.
