dimecres, 19 de desembre de 2007

Cornelius Castoriadis, "Una societat a la deriva"

Haig de fer una "confessió": encara no m'he llegit aquest llibre, però des de que un gran amic meu me'l va ressenyar l'he estat buscant per poder-lo llegir. A això se li afegeix la dificultat de trobar el moment per poder-lo gaudir. Amb les vacances de Nadal ja no tinc excusa!. Precisament perquè estic impacient en començar-ho no m'he estat d'escriure una mica d'ell basant-me en els comentaris savis del meu amic i una mica de documentació que he anat buscant per aquí i per allà.
Aquest llibre és un recopilatori de l'ideari filosòfic i polític de Castoriadis que, pel que sembla, està escrit en un to desanfandat i poc pendant, on analitza allò que ha passat des de 1974 fins 1997.

En Cornelius, i no el tutejo perquè sigui un gran conegut meu, ha estat un home curiós i molt actiu: un pensador polifacètic, polític, economista, psicòanalista (encara que això no sé si ajuda gaire) i filòsof. Va defensar un projecte d'autonomia a nivell individual i social que té a veure amb la llibertat i no amb el malestés individualisme actual (ho hauré d'acabar de comprovar quan llegeixi el llibre). Va teoritzar eternament sobre la veritat i el seu sentit en la nostra societat i del complex perquè de la vida.


El llibre tracta sobre l'estat actual de la Democràcia (l'he volgut escriure en majúscula per a intentar emfatitzar-la com a subjecte amb nom propi) i com s'aconsegueix la cohesió de les diferents societats del nostre món. El llibre, que com ja es veu sembla prou interessant, es pregunta contínuament sobre les possibilitats d'exericir la llibertat en un món caracteritzat per la destrucció i la simplificació, la descomposició dels rols de direcció i dels valors positius, la retirada de la població de l'esfera política, etc.


Prometo que quan l'hagi acabat de llegir penjaré un comentari sobre el que m'ha semblat. Estic desitjant començar a llegir ...!

dilluns, 10 de desembre de 2007

Noemí Klein: La doctrina del shock
Aquest és un llibre que enganxa, un d'aquells que a més a més de cridar l'atenció et fa plantejar coses. Suposo que com tot a la vida, no tot el que està escrit te l'has de creure al peu de la lletra, però si més no, és una visió diferent, o una visió que volta per les tertúlies més mundanes i que ara trobem en format de llibre d'investigació. Noemí Klein és una autora valenta i singular. És provable que darrera d’aquest llibre hagi una mica de tot, vull dir sentiments d’aquells fàcilment qüestionables, però tot i així, crec que és un bon camp de visió, si més no diferent, amb una altra perspectiva, de la nostra història més recent (des de Pinochet a l’11-M). Dona el contrapunt al que una bona part de la societat actual està disposada a escoltar i per aquest motiu fa parlar a les comunitats civils que mai són escoltades pel nou ordre mundial: una nova forma de capitalisme en mans de grans estructures empresarials i governamentals.
L’argument és prou contundent: totes les crisis (econòmiques, socials, polítiques i mediambientals) són utilitzades per introduir reformes dirigides a desmantellar l’actual Estat del Benestar.
Milton Friedman, premi Nobel d’esconomia, serà l’ideòleg de tot aquest entramat. És del tot impecable, si t’ho creus tot, la investigació que fa Klein sobre les trajectòries polítiques i professionals, vincles d’amistat, realcions personals, etc. que fa d’actors determinants en el panorama econòmic, polític i social del nostre món.
La teràpia de “shock” es nodreix d’estratègies de màrqueting, porpaganda i falsificacions per demostrar que el mercat lliure és la única via per escapar-se de la decadència econòmica i de la pobresa massiva. Creant el caos es pot ocnstruir un salvador (ja sigui el Banc Mundial Europeu, un Govern totalitarista o el que sigui).
El llibre té un doble avantatge: incita a pensar i sobretot a reaccionar.

Mario Diament ha fet un curtmetratge sobre el llibre, una mena de complement, que us adjunto perquè el pogueu veure:

diumenge, 4 de novembre de 2007

"El viaje del loco Tafur", de Mario Mendoza

Mario Mendoza va néixer a Bogotà l'any 1964 i amb aquest llibre va guanyar el premi de Biblioteca Breu de l'edició de 2002.
Es tracta de la darrera entrega d'una trilogia dedicada a la bogeria i el mal en la nostra societat on l'autor reflexiona sobre el costat més obscur de l'ésser humà, per cert, amb un cert regust a Poe i a Sábato. La novel·la ens parla de les pors més íntimes, de la bogeria, de la destrucció, d'aquelles pors més inconfessables i incontrolables de les persones, però també de l'amistat sincera, de la voluntat de superació, de la mort ...

Tafur, el protagonista, reconstrueix la seva vida des de la pressó perquè pensa que reconstruint-la podrà esbrinar què ha fet per arribat allà on és. Ens va introduint en el seu món més íntim, des de la seva infantesa, en una família ben normal i acomodada, passant pels suburbis de la ciutat de Bogotà, Orient Mitjà, etc.

És de lectura ràpida, agradable i amb un llenguatge acurat. No és una gran novel·la, però et fa passar una molt bona estona. Des del meu punt de vista és un autor que encara li falta madurar com a literat, però em sembla molt que serà un d'aquells que acabaran deixant petjada en les lletres sudamericanes.

Per acabar una anècdota: a l'Amèrica Llatina es pot trobar amb un altre títol ("Relato de un asesino") que pot provocar la confussió dels lectors en pensar-se que es tracta d'una nova novel·la de l'autor. Jo em quedo amb el títol original ("El viaje del loco Tafur"), em sembla molt més atractiu. No he pogut trobar cap versió en català. Crec que no està traduït.


Si el llegiu que us ho passeu bé!

dijous, 18 d’octubre de 2007

Blas de Otero, tot un clàssic

Expresión y reunión és una antologia feta pel propi poeta l'any 1969. Des de 1964 la censura franquista no va permetre cap publicació seva a Espanya. Aquesta ontologia que conté textos inèdits d'aquella època pre-democràtica, és un bon exemple de tots els seus treballs i ens situa molt bé en tot el seu univers .

Reconec que sempre ha estat un dels meus poetes preferits en llengua espanyola, per la seva escriptura compromesa, per la seva sinceritat, per la seva humanitat i, com no, per la seva musicalitat.

No és difícil presentar a un clàssic, el que és difícil es rellegir-lo sense ensopegar amb la mateixa màgia de quan el vas llegir per primera vegada. Tot un preludi de música, reflexió i denúncia.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

El sindicalisme internacional i la globalització dels drets socials


Les reflexions d'aquest número de Gaceta Sindical volen obrir-se al nou espai sindical inaugurat amb la CES, la CIOLS i ara la CSI.

Es tracta d'un estudi sobre la globalització de l'economia i les seves conseqüències des del punt de vista de diferents actors que donen una visió concreta del context en que es mou el treball avui en dia: des de la força del preu del treball a la necessitat de la universalització dels drets socials i la democràcia.

Aquest és un llibre quasi imprescindible per a sindicalistes, sobretot aquells que són membres de comitès d'empresa europeus. Hi trobarem reflexions de Guy Ryder, Emilio Gabaglio, Reiner Hoffman, Manuel Castells o Javier Doz, d'entre altres.
Us animo a llegir-lo!


Tribuna: les darreres 100 portades


Els meus amics de la FSAP m'el van fer arribar. Ja són 200 números de la publicació de la FSAP!.


Tribuna es va crear com a una eina per enfortir el sindicalisme general a les administracions públiques i en ella trobem aquelles notícies que díficilment podrem trobar en altres mitjans de comunicació.


Aquest número coincideix amb l'entrada en vigor de l'Estatut de l'empleat públic, després de 27 anys d'existència. Ara ens cal un Estatut propi per a Catalunya. I en això estem!.

divendres, 12 d’octubre de 2007

John Boyle, "El noi del pijama de ratlles"


Tot i que es considera una novel·la adreçada a adolescents, la seva fàcil i ràpida lectura amaga molt més del que pot intuir-se d’ella. No es tracta d’una gran novel·la, des del punt de vista de la literatura, però té la facultat d’anar progressant, amb un llenguatge molt senzill, cap a la final de la novel·la mantenint un estat de tensió propi d’un triller. Té l’avantatge de ser perfectament recomanable per a lectors i lectores a partir de tretze anys, això sí, amb una certa maduresa per a la lectura, es llegeix en un tres i no res, i a més a més t'acaba deixant un cert regust agre-dolç que provoca la reflexió sobre una etapa de la nostra història contemporània que té a veure amb la pròpia condició humana.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Peter Sloterdijk, un xerraire selecte


Vaig començar a interessar-me per Sloterdijk arran d’un article peridístic. Tot seguit vaig comprar algunes de les seves obres: la trilogia de les “Esferes”, “L’estranyament del món” i “Experiments amb un mateix” i la veritat és que m’he dut una gran decepció. Qui semblava el nou pensador del s.XXI s’havia convertir en un encantador de serps. I he pogut comprovar que no he estat la única persona que s’ha sentit així, fins i tot, m’han comentat que qui l’ha entrevistat s’ha dut la mateixa impressió. Aquest miratge filosòfic s’amaga sota un aparent discurs de certa profunditat, però en realitat no és més que un gran reinterpretador amb profunds coneixements d’història de la filosofia. Utilitza desviacions de Nietzsche i d’altres autors per enlluernar-nos amb arguments vestits d’aparent modernitat en temes tan actuals com la globalització i les vesteix amb un llenguatge i una atmosfera mística que li dóna un cert aire encissador. De les seves lectures he pogut destil·lar un 5% del seu contingut i creieu-me, un dels seus llibres té més de 900 planes.

Honoré de Balzac, "La recerca de l'absolut"


La lectura d’un text clàssic guarda sovint el gust d’una bona lectura. Lluny de poder-se considerar com a un tractat metafísic, aquesta novel·la compta amb una meticulositat descriptiva personal i amb una acurada i lúcida tècnica narrativa que la situa a l’alçada dels grans escriptors, aquells que mai no passen de moda, aquells que tornaries a llegir qualsevol dia.
És la història de la família Claës. Intriga, amor, ciència, valentia i tenacitat on el paper de la dona i de la filla dels Claës esdevenen personatges capaços d’anar més enllà del propi personatge central. En un univers tancat i aparentment llunyà al nostre, és simplement sorprenent el talent i la tenacitat en la recerca de l’absolut, però és encara més admirable el paper de la filla gran i de la mare, que enlluernen amb forta intensitat el desenvolupament de la novel·la.