dissabte, 10 de desembre de 2016

James Joyce, “Ulises”

Després de molts anys, he tornar a llegir a Joyce, recuperant la traducció de Josep M. Valverde qui va ser professor meu a la Universitat de Barcelona, un erudit amable i molt proper als seus alumnes que, per desgràcia, ja fa anys que va deixar aquest món grotesc i meravellós. Per cert, traducció que va merèixer el Premi Nacional de Traducció de l’any 1976.
Quan em vaig decidir a fer una relectura, tenia el record, potser nostàlgic, dels  meus vint anys. Recordo els riures, la passió per la seva lectura, la seva frescor, la seva transgressió, però ara, amb una quants anys més a sobre no puc dir que l’hagi entès. El meu cervell s’ha eixugat i ha arribat a la conclusió que és un dels llibres més difícils que mai no he tingut a les mans. I no han valgut esquemes ni reflexions. He tornat a riure i he tornat a sorprendre’m, però suposo que no l’he llegit com quan ho vaig fer la primera vegada, suposo que aleshores tampoc el vaig entendre, tot i que segurament ho pensava. 
En definitiva, una lectura de grans dimensions, molt reflexiva, carregada de secrets, cantonades imprecises, duplicitats, jocs i un miler més de coses que cadascú ha d’anar descobrint pàgina rere pàgina.

Endavant! Llegiu-lo! Emborratxeu-vos de la seva lectura! Però no defalliu!