Jón Kalman Stefánsson, "Entre cielo y tierra"

La novel·la comença amb una càrrega lírica inqüestionable. Encoratjador, vaig pensar. Tota una sort. Però després el relat comença a tornar-se aspre i la història es desfà i perd l’encant de les primeres pàgines. Es torna irreal. Impossible. Perquè l’argument i els personatges es deshumanitzen. Poc després de que passi això la novel·la torna a agafar vida pròpia de manera inconnexa amb la idea inicial i així succeeix en dos ocasions més i fins el final. Capa la meitat del llibre apareix una narració diferent que perdurarà durant tota la història. Al meu parer crec que és una novel·la que amb calçador està formada per tres contes diferents que l’autor va aprofitar per lligar una història que no lliga, més que el paisatge, el personatge principal, que l’inici és un de secundari i tot i que està ben escrit, m’ha deixat una certa decepció en acabar-lo de llegir. Com sempre, tot és subjectiu.

Arto Paasilinna, "L'any de la llebre"

Tot i ser un llibre public el 1975, la traducció al castellà no s’ha fet fins novembre de 2011. L’obra ha estat premiada a Finlandia, d’on és Arto Paasilinna, a Itàlia i a França. Suposo que l’humor català i el finlandés no tenen gaire a veure, s’ha venut com un llibre entranyable i còmic, divertit. No sé què dir. El llibre és molt entretingut. La història és molt poc creïble, encara que manifesti que està inspirada en un fet real. Suposo que la traducció, com en altres ocasions, no deixa implicar-te en el joc de paraules que a vegades s’intueix. Tot i així és un llibre interessant, de lectura ràpida i molt amena. Li acabes agafant estima. És una bona lectura d’hivern. Ràpida i senzilla.

Vicente Serrano, "La herida de Spinoza"

Què dir d’aquest assaig. Difícil elecció la meva. Però va … m’atreveixo. El millor de l’edició del llibre és la introducció (amb alguna objecció) i cap al final de llibre, i això que és un assaig guanyador del XXXIX Premi Anagrama d’Assaig, amb un jurat compost per persones de molt vàlua intel·lectual. Això pot sonar molt malament, però la veritat és que no ho entenc.

Com deia, la introducció em va animar molt, però després decau estrepitosament com en una falla submarina i acaba sota la influència d’uns corrents marítims que el porten a dir coses tan simples com inconsistents. Si era un assaig dedicat a qui no està acostumat a llegir filosofia crec que ha de ser un fracàs per necessitat, i si ho llegeix algú que merament li agrada una mica, és una decepció, perquè el llibre apunta, però no fa diana mai.

En aquests casos, com que no em considero expert, és millor que sigueu vosaltres qui opineu després d’haver-lo llegit.

Silvia Avallone, "De acero"

Aquesta és una novel·la densa. D’ambient dens i opressiu. D’un ambient descarat. Té una dinàmica desigual, amb parts realment excepcionals, però insuficients per donar-li la força suficient al conjunt. La història, que comença bé, acaba per no aguantar-se. Les cent darreres pàgines són dubtoses, poc reals i amb un estil d’escriptura diferent. Crec que és una obra molt ambiciosa que li falta l’aixopluc de la experiència i de la serenitat. És entretinguda, no diré que no, però en massa ocasions fa aigües. L’argument trontolla o canvia de sentit i de continguts, els personatges principals apareixen, a vegades, com a secundaris, i no s’acaba d’entendre bé la història en general. Té tocs de genialitat, no ho negaré, però és una mena de tot on es vol explicar moltes coses sense arribar a explicar-ne cap. És de fàcil lectura i a vegades aconsegueix deixar-te un regust desagradable, suposo que volgut. Entreté.

VV.AA, "Sindicalisme, treball i democràcia"

Sens dubte, “Gaceta Sindical” s’ha superat en la profunditat i contingut del seu debat. El número necessita d’una lectura atenta i reflexiva per poder entendre l’abast i la complexitat dels temes que, amb valentia i rigor, encara en les més de tres-centes planes que conté.

La revista aborda el paper vertebrador del sindicalisme, de la mà de la defensa de la democràcia en referència al valor del treball i les contradiccions i els reptes que té avui la nostra societat, i més en un moment en què la societat i el món del treball estan canviant, i canvien, de manera tan radical.

La primera lectura, sobre el paper del sindicalisme en la nostra societat, ens acompanya als debats següents: sobre la UE i els països emergents i un llarg etcètera fins arribar a la percepció social dels sindicats. En fi, molts temes i molt complexos que s’entrellacen. Crec que és una de les lectures més interessants que m’han caigut a les mans (és un dir) darrerament.

Giorgio Agamben, "Desnudez"

Inexplicablement, una lectura intranscendent i buida. Suposo que Agamben déu tenir els seus seguidors, però resulta del tot impressionant com es pot escriure tant sense dir res i quan ho diu, ho fa sobre temes irreals i de poca o nul·la actualitat. No m’agrada veure com es fa un mal ús de la filosofia. No són temps de “filosofades” diran alguns, i amb aquest autor tindran raó. Al seu favor haig de dir que és un bon escriptor de relats, un novel·lant. És una llàstima que no aprofiti aquest talent per fer verdadera filosofia. En fi, el món és així. No sé si us quedaran ganes de llegir-lo, però per si de cas, el trobareu a Anagrama.

Laurent Binet, "HHhH"

La lectura d’aquesta novel·la té les seves dificultats: a cavall entre la ficció, la novel·la històrica, un assaig, ...

La primera cosa que haig de dir és que la portada de la versió en castellà (no diré l’editorial, però aviat s’entendrà) és del tot inadequada. La prova és que les altres edicions europees cap, però és que cap, apareix cap menció específica ni cap dibuix a les SS nazis. Però dit això, anem al grà.

Té un relat agosarat, diferent. Hi ha moments de gran tensions i d’altres de més avorrits, a vegades se surt del tema, possiblement més del necessari, però en conjunt és una bona novel·la, amb passatges realment genials i d’un nivell literari molt més que acceptable. La cosa va de l’expectació del principi, que decau cap al mig del relat, al creixent impuls del final. M’ho he passat molt bé i m’he angoixat de valent. No sé compartiu aquesta opinió.

Sofi Oksanen, "Purga"

Perplex. Amb un gust agredolç. Així m’ha deixat aquesta prometedora novel·la. S’ha quedat a mig camí, com si hagués perdut força, millor dit, com si de tant en tant perdés força i després la recuperés. Una mena de “coito interruptus” literari. Des del meu punt de vista, una novel·la que té tots els arguments per a ser genial, s’ha quedat en una bona lectura. Per això, crec, que sóc tan crític amb ella.

Els capítols estan ben pensats, i també els personatges, però no funciona el paral·lelisme històric dels dos personatges, tampoc s’entén la història de la protagonista jove, perquè en aquesta novel·la hi ha dos protagonistes. No ataca directament al tema que, aparentment era el principal, l’esclavitud sexual de les dones, defuig de manera incomprensible d’ell. La història acaba per convertir-se en inversemblant. És, en ocasions, irrespectuosa, va directament a la sensibilitat del lector i li fa una pessigada, però després se’n va i ja no torna. En ocasions és massa descriptiva, sobretot al principi, després abandona aquesta forma d’escriure i es converteix en una novel·la aparentment històrica. Introdueix elements polítics, però no els desenvolupa. No puc dir que no hagi estat una lectura interessant, però m’ha deixat un cert regust de decepció. Tot i així, aquesta és, evidentment, una valoració personal, i per això us convido a llegir-la perquè sigueu vosaltres qui opineu amb coneixement de causa.

Mark Haddon, "El curiós incident del gos a mitjanit"

Aquesta primera novel·la de Mark Haddon té moltes virtuts. Potser el primer encert és el d’haver triat com a personatge central un adolescent autista. La segona és que amb un fet aparentment innocent pugui recrear i descriure una societat actual, amb tots els seus problemes, i la tercera és que ho fa amb un llenguatge molt assequible. En conjunt es pot dir que és una novel·la per a tots els públics, tot i que amaga en el seu interior missatges molt profunds, només cal desxifrar-los. Té una redacció curiosa, molt moderna potser, en tot cas diferent i àgil, molt àgil i el seu protagonista és del tot un encert. Espero que us agradi, si no l’heu llegit.

Kressmann Taylor, "Adreça desconeguda"

Aquest petit llibret, de molt fàcil i ràpida lectura, ens ensenya com el nazisme va transformar a les persones i com la política pot arribar a enverinar-ho tot, fins i tot als amics més íntims. Crec que és una lectura molt recomanable (fins i tot a partir dels 13 o 14 anys), però també és un motiu de reflexió en els moments en què vivim. El trobareu, sense dificultats, en català.

Michel Onfray, "Política del rebelde. Tratado de resistencia e insumisión"

Una de les qüestions que més m’ha agradat d’aquest llibre, més enllà del seu contingut, el qual comparteixo en quasi tot (malgrat que també en discrepo d’algunes afirmacions), ha estat la capacitat que et dona per reflexionar, per fer-te preguntes i fer rutllar una mica aquest cap mandrós de les hores d’estiu. L’obra m’ha agradat molt, tot algunes discrepàncies.

El filòsof francès, d’esquerres, posa molt bé el dit a la nafra i escriu un llibre, més que de rebel·lió, de plena actualitat (no veig gaire rebel·lió a les espanyes ni a Catalunya –començo a sentir-me indignat de tant parsimònia-).

Contra la barbàrie intel·lectual, què hem de fer?. Si algú vol aprofitar aquest dies d’estiu per pensar una mica, aquest és un llibre del tot recomanable. No usa un llenguatge carregat ni complicat, és clar, ben estructurat i de fàcil lectura. Sens dubte una bona lectura davant dels temps que vivim.

Juli Zeh, "El mètode"

Juli Zeh és una prestigiosa i jove novel·lista alemanya d’èxit. La comparació d’aquesta novel·la amb Orwell crec que és del tot desafortunada, et genera unes expectatives que no es compleixen. La història, utòpicament fantàstica, no acaba d’explicar la intenció de l’autora. Els diàlegs són ràpids i intensos, amb una càrrega ideològica de profunditat. La història no acaba de ser del tot creïble, però està ben construïda i es llegeix molt bé. Crec que és un bon entreteniment per llegir durant aquest estiu. M’ha agradat. Potser no ha estat una gran lectura, però això depèn dels gustos i en aquest cas val la pena arriscar-se.

Stanislaw Lem, "Solaris"

Puc dir-vos que, a part de les novel·les de joventut de Juls Verne, no he llegit cap altre novel·la de ciència ficció. Pels qui sou amants d’aquest gènere us semblarà, pot ser, una aberració, però és així,no ha estat mai un tipus de novel·la que m’hagi cridat massa l’atenció.

La qüestió és que em va venir ganes de provar i vaig escollir aquesta novel·la del polac Lem per dos o tres motius secundaris: primer de tot perquè és un clàssic; segon, perquè és la primera traducció feta directament de la llengua original en què va ser escrita; en tercer lloc perquè en tenia bones referències i també perquè l’edició que he triat (la de la fotografia), és acurada i de qualitat, a més a més (i això sí que és una veritable tonteria), el disseny de la portada és ben bonic. Així doncs vaig començar la lectura atentament. Us haig de dir que continuo pensant que les novel·les de ciència ficció no són gaire atractives i aquesta, precisament, és una mica complicada de llegir. Té punt que t’acosten a la iconografia “marciana” dels anys 60 del segle passat; la redacció és, en ocasions, pesada; els personatges, i això que n’hi ha pocs!, tenen diàlegs més propers al dadaisme que a qualsevol altre tipus de gènere literari. En fi, que en el seu conjunt està bé, però que, des del meu punt de vista, literàriament li falta molt. Fins i tot, si heu vist la pel·lícula (jo crec que no l’he vist, i la buscaré), no sé si us ajudarà gaire a entendre-la. El final és allò de: podia haver triat qualsevol plana del llibre per donar-lo per acabat. No m’ha solucionat res. En fi, m’he distret, no diré que no, però s’ha d’anar preparat per a la seva lectura. L’estiu pot ser un bon moment per a introduir-se en ella. Salut!.

David Foenkinos, "La delicadesa"

Aquesta peculiar novel·la francesa se li diu també la dels 10 premis. És peculiar per la seva tendresa i per la seva lectura clara i dinàmica, però sobretot perquè el secret de la seva lectura es troba en el seu missatge, no sé si és delicadesa, però sí esperança. No és una història desconeguda, però està molt ben tractada. Un tema banal i un relat extraordinàriament ben escrit. Tot un encert. Si voleu una lectura simpàtica i íntima, de fàcil lectura i de personatges propers, aquesta és, sens dubte, una lectura recomanada

per l’estiu.

Michele Murgia, "La acabadora"

Amb aquesta novel·la Murgia va guanyar el més prestigiós dels premis de literatura italiana, el "Campiello" de 2010.

Abans de res us haig de dir que m'ha agradat molt, tot i que el final és una mica precipitat i predecible. És una narració magnífica, que va construint, de manera esplèndida, una història carregada de dogmes i sensacions, sentiments i paissatges amb una intensitat que et fa molt dificil deixar de llegir. T'enganxa fins a la darrera pàgina i quan s'ha acabat, com passa amb la bona literatura, t'ha sabut a poc, voldries més i et deixa amb la intenció d'apropar-te a una biblioteca o un llibreria per poder gaudir d'una altra novel·la seva.

Elena Poniatowska, "Leonora"

“Leonora” és una magnífica novel·la. Està molt ben escrita i té un ritme excel·lent de lectura. En acabar de llegir-lo m’ha deixat un molt gust de boca. M’ha agradat (es nota). És un llibre ple de vida, de passions, de crítica política, de sentiments. És capaç de narrar la tensió d’un època convulsa de la nostra història recent a través de la mirada d’una pintora surrealista i també escriptora, Leonora Carrington, de forta personalitat i creativitat vital.

VVAA, "Represión, derechos humanos, memoria y archivos: una perspectiva latinoamericana".

La Fundació 1 de Mayo repassa, a través de diferents autors quina ha estat la trajectòria política social als països de llatinoamèrica durant les darreres tres dècades i el paper que exerceixen els arxius en la recuperació de la memòria històrica, incloent Espanya. M’ha semblat una lectura interessant, tot i que en alguna ocasió no he pogut deixat de mostrar la meva insatisfacció o malestar amb algunes de les opinions, sobretot pel que fa al tractament arxivístic dels papers de Salamanca (no és una història, des del punt de vista arxivístic, política, és una història conceptual i tècnica, de criteris i de valors). Si algú té interès en repassar la història d’aquesta països crec que trobarà una bona companyia en aquest recull d’articles.

J, Tébar, J. Fernández Mota i Nàdia VAró, "TOPCAT, 1963-1977. L'antifranquisme català davant el Tribunal de Orden Público"

Poques vegades es té l’oportunitat de conèixer d’una manera tan senzilla el què va representar una de les institucions més obscures de la repressió franquista: el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP.

Les activitats del TOP són ben conegudes. Actuava com a eina de repressió contra la ciutadania en general i contra qualsevol manifestació de llibertats.

Aquest petit llibret impulsat per la Fundació Cipriano García, Arxiu Històric de CCOO, el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació (del darrer tripartit) i el Memorial Democràtic (anul·lat pel govern d’en Mas), és una perfecta aproximació al què va representar aquesta institució repressora. Trobareu. D’una manera pedagògica i senzilla, informació relativa a la seva activitat i al final de tot una relació alfabètica de totes les persones que a Catalunya van passar pel tribunal franquista.

Espero també que us agradi tant com m’ha agradat a mi.

José Fernando Mota, "Mis manos, mi capital"

Els treballadors de la construcció, les CCOO i l’organització de la protesta a la Gran Barcelona (1964-1978).

Aquest treball d’investigació és producte d’una part del fons de l’Arxiu Històric de Comissions Obreres de Catalunya.
El llibre no és només la història vehicular que explica l’evolució dels moviments socials al voltant dels treballadors de la construcció a Catalunya és, també, la història del moviment obrer català i també de la construcció d’una nova organització social, potent i activa, que són les CCOO durant la segona meitat del segle passat.

Com diu el propi director de l’Arxiu Històric de CCOO (AHCO), Javier Tébar, aquest arxiu conté “patrimoni d’un gran valor històric i també d’una enorme riquesa des del punt de vista informatiu i cultural”.

Amb la col·lecció de l’AHCO “Materials d’història d’arxiu” es presenta una de les iniciatives sobre el món del treball, amb la inclusió de les recerques sobre el moviment social a Catalunya durant l’etapa del franquisme.

És un llibre amè i proper, que pels qui vulgueu conèixer el nostre passat recent, de ben segur que us serà d’utilitat. La col·lecció ha estat editada per l’editorial “Germania”. Si teniu algun dubte o no el trobeu, us podeu adreçar al mateix arxiu de CCOO on us atendran en totes aquelles qüestions que considereu, inclòs com i on trobar aquest llibre.

Janne Teller, "Nada"

Com descriure aquesta novel·la?. La seva pretensió inicial era la d’adreçar-se a un públic adolescent per intentar demostrar no sé quina consciencia sobre la realitat, però crec que a l’autora se li va anar de les mans. M’explicaré. És d’una violència inusitada, colpidora, inexplicable, segurament poc creïble, molt dura i sobretot ineficient, que projecta una conclusió injusta, un premi absurd que no es correspon al que s’espera, una porta estúpida d’una moral estranya que et dur cap al no res, sobre uns valors negatius, contradictoris, que posen massa emotivitat, massa càrrega ètica en unes actituds contràries a allò que hom espera transmetre d’una societat evolucionada. És una novel·la gens innocent, d’una extremada tensió, d’absurda violència. Convida a la reflexió, suposo que en tots els sentits possible, però jo no seria partidari de deixar-lo llegir a cap adolescent, per més madur que sigui. Tot una descoberta que no us deixarà impassibles.
Pel que he llegit sembla que ha estat un llibre polèmic, fins i tot censurat. Potser, per si sol, una atracció suficient per llegir-lo. Està ben escrit, encara que en ocasions l’argument trontolla. Vosaltres direu!.

Jenn Díaz, "Belfondo"

La jove Jenn Díaz ens ha regalat la seva primera novel·la (que jo conegui): Belfondo. La trobareu en castellà i en català. La primera impressió que m’ha produït ha estat d’una grata sorpresa. És cert que la vaig buscar influenciat per un amic d’Oh! Books. Volia saber si el que m’havia explicat era cert. No estat una decepció, en absolut!. Té una narrativa segura, madura, intel·ligent. A vegades costa de llegir una mica per l’ús especial que fa dels signes de puntuació, que de fet ajuden a que la seva literatura sigui com és, perquè sí, parlem de literatura i si aquesta jove literata és capaç d’escriure avui amb aquesta qualitat, no sé què serà capaç de fer d’aquí a quinze o més anys. Només hi ha una cosa que us haig de dir, perquè tampoc no em digueu que he estat massa subjectiu, i és que l’esquema del primer relat, sobretot la seva música, la seva tonada, la seva armadura (parlant en termes musicals) es repeteix constantment, potser, potser, potser és la única cosa que m’ha sobtat entre la qualitat de la seva prosa. Pert cert, els noms dels personatges són del tot especials. Això pot agradar més o menys. No ho sé. La història?. Bé. Molt bé. Un final diferent. M’havia esperat un relat més social i un final més “social”, però això és de “formació professional” o de “deformació professional” (com es vulgui llegir). El text no ho necessita. En tot cas, si aneu a la llibreria i demaneu per Jenn Díaz, de ben segur que encertareu en l’elecció i a més a més no és un llibre car, ni molt menys, i de pas, li donareu una alegria a l’autora i també al meu amic. Si voleu fer un bon regal per Sant Jordi, aquesta és una bona elecció.

Tony Judt, "Algo va mal"

Efectivament, alguna cosa va malament, perquè si un llibre carregat d’obvietats, narrat des de la perspectiva d’un nord-americà, amb idees entre que cavalquen entre la socialdemocràcia i el conservadurisme, és catalogat com a esquerrà i progressista, és, en definitiva, un senyal de que les coses no van bé.
I no és, en aquesta ocasió, que es tracti d’un mal llibre, és, simplement, una obra que no aporta res, que vol ser innovadora però que només narra allò que, més o menys, tothom sap (si més no qui té interès en llegir coses com aquestes).
Potser era demanar-li massa, però a mi m’ha resultat avorrit i molt narratiu.

Ricardo Piglia, "Respiració artificial"

A vegades em pregunto si val la pena escriure una opinió sobre un llibre del qual t’has dut una decepció. De fet, hi ha llibres que llegeixo que no en faig cap comentari i això ajusta una mica la balança sobre el què m’ha agradat i el què no. El cas de Piglia, aquest conegut escriptor argentí no ha estat diferent. Reconec que la novel·la té parts que estan realment bé, però en conjunt, són tan poques!, el que em fa sempre arribar a la mateixa pregunta: cal publicar tants títols?, no seria millor publicar-ne menys però de més qualitat. Segurament la resposta es troba en la dinàmica erràtica de les editorials en publicar a veure si apareix, inesperadament o no, un best seller que els faci guanyar molts de diners, però aquesta política, al meu entendre, té els seus riscos i pot arribar a posar en perill la vida dels llibres i del tot el món que creix al seu voltant. Passa una mica com la música. Abans s’editava un LP (pels més antics) o un CD, pels una mica més moderns, i només t’agradaven dos, o com a molt, tres cançons. Amb els llibres passa el mateix, s’editen milers, però de bons n’hi ha molt pocs. Bé, tornant al llibre de Piglia. La història de “Respiració artificial” és una mica caòtica. Els personatges són, a vegades, una mica superflus i poc elaborats, però té moments, sobretot després de la meitat del llibre, que són realment excepcionals. Ajuda a la lectura llegir-lo en poc temps. Si l’hagués de recomanar m’ho pensaria dos cops i, realment, sap greu.

Stéphane Hessel, "Indigneu-vos"

La veritat és que no he acabat d’entendre l’enorme èxit d’aquesta mena de manifest. No és que no m’hagi agradat el que diu, però tampoc no diu gran cosa. És més, t’obre unes expectatives que no es compleixen. Sospito que estem davant d’una gran empresa de marquèting, la qual, tot s’ha de dir, ha funcionat a la perfecció. El llibret es llegeix en un no res i per les seves dimensions tampoc no és gens barat (al voltant dels sis euros). És una lectura amable. Us animo a que la busqueu per internet (no entro en el tipus de pàgina on la trobareu).

Cormac McCarthy, "La carretera"

La lectura d’aquesta novel·la no et deixa cap cabuda a l’optimisme. Literàriament (no sé si fruit de la traducció) és més que qüestionable, però el que segurament importa d’ella no és la qualitat literària, sinó el seu missatge. Es de ràpida lectura. És una obra curta que t’enganxa des de les primeres pàgines.
Jo no he vist la pel·lícula, i la veritat, després de llegir la novel·la no m’han quedat ganes de veure-la. Si em pregunteu com acaba. Dons bé, dins de tot, no acaba malament.

Roberto Bolaño, "La pista de gel"

Poca cosa puc dir d’aquest autor que no s’hagi dit abans. Una tècnica de narració acurada, pulcre, amb una gran ironia, amb personatges molt humans, en alguns casos estrambòtics. Tot un món que Bolaño sabia molt bé escriure en cadascun dels seus llibres. En aquesta ocasió ens endinsa en una mena de novel·la negre sense l’esperit de les novel·les negres. Existeix el tema, la investigació, però no l’emfasi argumental d’aquest tipus de narració. Quatre ambients, quatre cantonades d’una pista de gel pública d’ús privat. Crec que en tot cas, la mort és una excusa per escriure. La única crítica possible és com lliga les quatre cantonades, els quatre punts de vista.
És una novel·la àgil, divertida i molt entretinguda. Excel·lent per una lectura ràpida. Us encantarà. Espero.

Mario Vargas Llosa, "El somni del celta"

Feia molts anys que no llegia a Vargas Llosa. Aquesta és una novel·la complexa, extensa, molt ben escrita, que em fa recordar una manera d’escriure que costa de trobar, potser també perquè m’han vingut records de fa de més de quinze anys enrere. La veritat és que, en el seu conjunt, m’ha agradat, però no puc dir que m’hagi semblat un a relat excepcional. La història, previsible i molt ben construïda, té un regust que m’ha sorprès en relació a l’autor, però és una bona història, funciona molt bé des de la primera pàgina. Es nota que és una obra d’un professional. Us animo a llegir-la. Crec que us agradarà

Roberto Bolaño, "El secreto del mal"

Es tracta d’un petit compendi de contes, alguns de més fortuna que d’altres, però que en general segueixen la tònica d’aquest excel·lent escriptor. La única pega que li he trobat és que m’ha semblat massa curt d’extensió, però vaja. Un plaer de lectura, amb alguna sorpresa d’estil que m’ha fet pensar sobre la qualitat suposada d’alguns dels seus relats, però ... res a dir. Una molt bona lectura d’un autor ja clàssic.