dijous, 10 de juny de 2010

Daniel Blanchard, "Crisi de paraules"

El llibret que us vull comentar és molt interessant. Potser l’excusa del llibre és el menys important. M’han cridat l’atenció la reflexió al voltant d’alguns conceptes molt moderns que ja es discutien durant el Maig del 68 francès, potser no amb tota la contundència amb que ho veig jo ara, però temes com les societats del capitalisme burocràtic, la política de la contemplació, els traficants de somnis (referint-se a l’esquerra europea), el model de política màquina, la noció de realitat pressuposta sobre la realitat percebuda (com ens passa ara), la pràctica de la política del desig contra la política de la concreció, la invasió de la dreta dels conceptes clàssics de l’esquerra i els seus argumentaris, són temes de plena actualitat i preocupació (com a mínim personal).
Són moltes les reflexions que fan d’aquest llibret un document molt interessant. També m’ha cridat l’atenció el recull (no apareixen al text però s’intueixen) de paraules “extenuades”, com ara: revolució, obrer, llibertat, solidaritat, comunisme, progrés, consciència de classe, que han perdut tot el seu significat originari de tan malgastar-les i pervertir-les (aquest ha estat un dels altres triomfs de la dreta), i un concepte terrible i de terrible actualitat: negar-se a veure. Però també té manifesta un cert sentit còmic, amb un cert sentit desesperat, el que anomenen la política hortera.
Des de l’esquerra ens hem passat mitja vida dient que el consum pel consum és dolent, i en canvi ara el consum sembla la única sortida a la crisi. Vivim en una societat amb escassos llaços socials, però amb fort discurs d’aparent contingut social, però el que importen per a mesurar el grau de “sociabilitat” són les polítiques econòmiques, i aquestes són clarament regressives i antisocials.
El llibre, situat en el marc intel•lectual del 68, parla de coses molt actuals, com que la gent està exclosa de la direcció de la seva pròpia vida (només cal mirar als parlaments d’avui en dia). Un llibre que acaba per obrir-te petites portes i que convida a escapar d’aquest món, però em pregunto, si aconseguim escapar-nos-en a on anar?.