divendres, 31 de desembre de 2010

Umberto Eco, "El cementiri de Praga"

Acabar l’any amb un mestre de les lletres és, en sí mateix, un gran què. Abans de comentar la novel·la, això sí, sense explicar l’argument, m’agradaria comentar algunes coses que ajudaran a entendre el què explicaré després.
La primera qüestió a comentar és que hom espera una obra mestra d’un autor com Eco. Després de trenta anys d’experiència, s’espera la superació del Pèndol de Foucault o fins i tot de la divertida obra de Baudolino, però no un llibre amb un conglomerats de tipus de lletres que no facilita gens la lectura, ni tampoc una cavalleria de paraules, de gran violència de contingut, que semblen, en un principi, del tot gratuïtes, tampoc la traducció, primer dubte que se’m va venir pel cap, ajuda gaire, o això em quan vaig començar a llegir, després ve l’estil, complicat i dur i la trama, plena d’aparents inconsistències que posen, tot plegat, en perill la continuïtat de la seva lectura. Hom confia en Eco, però també tot té un límit!.
La segona qüestió es troba en la història mateixa. No calia anar-se’n al segle XIX per fer una crítica dels Estats, per què ha triat una època tan llunyana?. També aquí esperava més valentia d’un erudit com Eco.
La tercera qüestió és el ritme. Trontolla, rellisca, s’alenteix, s’enfosqueix ... I el llenguatge. Quina manera d’escriure!, a vegades sembla que vomita paraules sense pensar en la seva construcció, és com si fes una escriptura automàtica i no pensés en la literatura ni en els lectors i lectores. Aquí és quan es comença a plantejar una pregunta: serà una trampa d’Eco?, com és possible que cometi errors de principiant?, aleshores neix el dubte i et planteges que això no és possible venint d’Eco, però passen les planes i la tensió van minvant, el to es va calmant, la història es va complicant i ... Carai!, què difícil m’ho ha posat per poder gaudir d ela seva lectura.
No us diré res més. Ni us explicaré, com he dit abans, l’argument. No he sabut entendre’l bé, potser perquè quan s’espera massa s’acaba per no arribar a les expectatives imaginades. En fi, que tingueu una bona nit de Cap d’Any i que sigueu molt feliços.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Washington Irving, “Vida del Almirante Don Cristóbal Colón”

No us ho creureu, però és una meravella de llibre. Aquesta és una edició esgotada que es pot trobar en llibreries de segona mà. L’edició que us comento és de 1978, editada pel Col·legi Universitari, Edicions Istmo, col·lecció Mundus Novus 1. És un llibre extens, de quasi bé 900 pàgines i on trobem varis estudis i dos llibres del mateix autor. Aquest és un clàssic indispensable per conèixer (amb certa perspectiva) la vida de Colom (destriant, això sí, els tòpics generals de les noves investigacions i la mirada d’un home del segle XIX amant de l’Espanya decadent de finals de segle).
Molt recomanable i d’un lectura àgil i agradable.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Cristòfol Colom, "Diari d'abord"

La lectura del diari del primer viatge de Colom no és una lectura gaire agradable, sobretot si està transcrita de la mateixa manera en què va escriure la seva història. El més interessant d’aquest llibret, una edició descatal·logada publicada per “Cambio 16” l’any 1991, en la seva col·lecció “Història 16”, són els comentaris que fa Luís Arranz a la introducció (una mica més d’una tercera part del total de les pàgines del llibre).
Si teniu la oportunitat de llegir-lo, i us agrada recuperar una porció de la vida del “desconegut” Colom, descobridor d’Amèrica als europeus del finals del segle XV, crec que tindreu una lectura entretinguda i professional en ella.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Federico Andahazi, "El conqueridor"

L’autor d’aquest llibre, un desconegut per a mi, va néixer a Buenos Aires el 1963 i amb aquesta novel•la va guanyar un Premi Planeta que es publicà l’any 1997.
L’argument del llibre és ben curiós i de seguida em cridà l’atenció. Narra les peripècies d’un nou azteca que arribà a Europa abans de Colon. La història està molt bé, però una mica pobre en el seu desenvolupament. Es llegeix amb molta facilitat i crec que és adequada per a tots els públics (per entendre’ns, a partir de 13 anys si es té una certa maduresa com a lector/a). És entretingut i no et cansa gens. És un llibre agradable i diferent.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Ricardo Piglia, "Blanco nocturno"

L’argentí Ricardo Piglia, venerat escriptor argentí de novel•les policíaques, ha publicat, darrerament, aquest últim triller. Segurament, fruit de la meva poca experiència com a lector de novel•les policíaques, haig de dir que no he estès a la crítica. És un llibre a més d’una velocitat, la història està molt ben treballada, els personatges funcionen però ... se m’ha fet del tot avorrida. Ho sento, no m’ha agradat. No tinc elements per explicar el perquè. M’ha semblat una trama poc psicològica, sense ambientació suficient per a crear la tensió necessària per tenir-te enganxat al llibre. És una lectura lenta, amb una parsimònia quasi desesperant (potser ara exagero!). No li he sabut trobar cap dels al•licients de la novel•la policíaca que m’esperava. En tot cas, la crítica l’ha deixat molt bé, i no seré jo qui deixi de recomenar-lo.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Hernán Rivera Letelier, "L'art de la resurrecció"

Aquest premi Alfaguara de novel•la 2010 ha estat una nova decepció. No és que no m’hagi agradat, és que és una novel•la amb possibilitats però que neix com cansada, no sé, li falta ritme, més personatges, no estenc com li poden haver donat un premi, però vaja, no sóc cap expert. La història podria ser més aprofitable, però és el que és. A més a més, a vegades, cosa incomprensible, confon les persones del verb. Si algú es vol entretenir, però sense demanar-li massa a l’assumpte, aquest pot ser un llibre d’entreteniment una mica peculiar. El llibre, que tampoc vull dir que sigui un desastre, el que passa és que no cobreix les expectatives de les crítiques literàries, toca temes que estan bé, però vaja, no puc dir res més del llibre.

dimecres, 25 d’agost de 2010

Charles C. Mann, "1491. Una història de les amèriques abans de Colom"

L’editorial Taurus ha publicat una obra “no científica” sobre com i qui vivien al continent americà abans de que arribés Colom. Té un contingut revelador i trenca amb anys d’història “oficial”. La veritat és que està molt documentat i dic que no és científica perquè no es tracta de cap investigador. Està escrit de manera molt divulgativa i m’ha semblant molt interessant. He trobat a faltar més concrecions amb Sudamèrica i crec que s’ha escrit amb clau molt noradmericana, però està bé i és molt amè. M’esperava, però , alguna concreció al voltant de 1492, però hi ha molt poques i són molt imprecises. Tot i això ha estat una lectura interessant i amena.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Clara Sánchez, "Lo que esconde su nombre"

No recordo com arribà aquest flamant Premi Nadal 2010 a casa. De ben segur que va ser un regal. Abans de res he de dir que el títol és del tot atraient i que la crítica l’ha deixat molt bé, però, vés per on, a mi no m’ha agradat gaire. L’argument és simple i poc original, la redacció tampoc es mereix gaire qualificatius en positiu, el desenvolupament de la trama és, en ocasions, poc creïble i no té ritme. Molts dels passatges t’apropen a la desorientació. En fi, que si el voleu triar com a llibre per passar una estona no és dels que més us recomanaria.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Irvin D. Yalom, "El dia que Nietzsche plorà"

Més enllà de l’encert del títol de la novel•la, crec que ha estat una bona lectura. Li he trobat un cert perill: anar dirigit a homes entre 37 i 48 anys amb algun símptoma de la crisi dels quaranta. Dit això, m’ha semblat una narració més que correcta i a part d’agradar-me, m’ha sorprès. Reconec que les darreres planes són del tot inesperades. Tot el llibre està a cavall entre la filosofia i la psicologia, però no es fa gens pesat. Ara bé, els diàlegs no estan a l’alçada del propi filòsof, però això era molt d’esperar i per tant no hi ha hagut cap mena de decepció. Potser dir que el paper de les dones és secundari i també mesquí, però això pot ser comprensible en l’entorn de l’època i la manera de pensar del propi Nietzsche.
Van fer una pel•lícula basant-se en aquesta novel•la. No l’he vista, la veritat, no em va cridar l’atenció, tot i ser un dels autors que més he estudiat quan anava a la universitat, però això no té res a veure amb el llibre. Espero que us agradi tant com a mi m’ha agradat.

dijous, 8 de juliol de 2010

Penelope Fitzgerald, "La llibreria"

Aquesta novel•la finalista del “Booker Prize” està molt ben editada per l’editorial Impendimenta. És un llibre ben escrit però fluix en la seva trama i és una llàstima, perquè realment té un potencial literari enorme. Es deixa llegir bé, però és una història que camina coixa. Alguns dels seus personatges són del tot increïbles, en el sentit de no ser reals, i la història, encantadora, no pren la força que es mereix. Tot i així, es pot convertir en una lectura entretinguda.

dimecres, 23 de juny de 2010

Joseph Smith, "El llop"

En la meva contínua cerca d’autor novells, he trobat una altra petita joia. Aquesta novel·leta és magnífica. Sembla mentida que un llop doni per a tant. Està realment molt bé. De nou: tot un descobriment!. És molt més que un viatge d’un llop, és com si fossis el mateix llop. Sents les seves amargors, la seva gana, les seves pors, el seu orgull, la seva excitació, olores el paisatge, veus amb el seus propis ulls. Us encantarà!

dijous, 10 de juny de 2010

Daniel Blanchard, "Crisi de paraules"

El llibret que us vull comentar és molt interessant. Potser l’excusa del llibre és el menys important. M’han cridat l’atenció la reflexió al voltant d’alguns conceptes molt moderns que ja es discutien durant el Maig del 68 francès, potser no amb tota la contundència amb que ho veig jo ara, però temes com les societats del capitalisme burocràtic, la política de la contemplació, els traficants de somnis (referint-se a l’esquerra europea), el model de política màquina, la noció de realitat pressuposta sobre la realitat percebuda (com ens passa ara), la pràctica de la política del desig contra la política de la concreció, la invasió de la dreta dels conceptes clàssics de l’esquerra i els seus argumentaris, són temes de plena actualitat i preocupació (com a mínim personal).
Són moltes les reflexions que fan d’aquest llibret un document molt interessant. També m’ha cridat l’atenció el recull (no apareixen al text però s’intueixen) de paraules “extenuades”, com ara: revolució, obrer, llibertat, solidaritat, comunisme, progrés, consciència de classe, que han perdut tot el seu significat originari de tan malgastar-les i pervertir-les (aquest ha estat un dels altres triomfs de la dreta), i un concepte terrible i de terrible actualitat: negar-se a veure. Però també té manifesta un cert sentit còmic, amb un cert sentit desesperat, el que anomenen la política hortera.
Des de l’esquerra ens hem passat mitja vida dient que el consum pel consum és dolent, i en canvi ara el consum sembla la única sortida a la crisi. Vivim en una societat amb escassos llaços socials, però amb fort discurs d’aparent contingut social, però el que importen per a mesurar el grau de “sociabilitat” són les polítiques econòmiques, i aquestes són clarament regressives i antisocials.
El llibre, situat en el marc intel•lectual del 68, parla de coses molt actuals, com que la gent està exclosa de la direcció de la seva pròpia vida (només cal mirar als parlaments d’avui en dia). Un llibre que acaba per obrir-te petites portes i que convida a escapar d’aquest món, però em pregunto, si aconseguim escapar-nos-en a on anar?.

dijous, 27 de maig de 2010

Roberto Bolaño, "El Tercer Reich"

Llegir a Bolaño sempre és una aventura i un plaer. En aquesta ocasió l’Editorial Anagrama ha recuperar aquest llibre inèdit, que no deixa a ningú indiferent. Anagrama no ha fet una curosa impressió d’aquest llibre, alguns marges de plana estan mal impresos, amb alguna lletra o part esborrada. A part d’això, tot correcte!. Si algú es pensa que és una història de la Segona Guerra Mundial o de nazis que se n’oblidi, no té res a veure, és simplement un joc. La qualitat literària d’aquest llibre està garantida, ara bé, els darrer capítols de la novel•la no estan a l’alçada que ens té acostumats Bolaño, crec que el falta una repassada, però vaja, està molt ben escrit i segur que als i les “forofos” de l’autor no els importarà massa.

dimecres, 26 de maig de 2010

Charles J. Merill, "Colom. 500 anys enganyats. Per què s'amaga l'origen català del descobridor d'Amèrica

La veritat és que em sembla que poc importa que Colom hagi estat català, portuguès, italià, basc, gallec o suís, el que més m’ha interessat és com la història es pot modificar si és que hi ha una intencionalitat clara al darrera. No puc dir que m’agradaria pensar que Colom era català, però no m’ha acabat de convèncer, com tampoc m’ha convençut mai la versió oficial. El llibre és força interessant. A vegades sembla una novel•la tipus “culebrón”, tot un enrenou i un embolic de noms, parents i relacions personals. Aprens molts història de Catalunya i d’Espanya i de política. A veure si a vosaltres us convenç!

dilluns, 17 de maig de 2010

Flann O’Brien, “En Nadar-dos-pájaros”

L'editorial Nórdica Libros ha publicat tot un clàssic i a més a més amb una edició força ben cuidada. El llibre és un compendi de literatura en majúscules. Té de tot: és irònic, pervers, crític, filosòfic, poètic, dramàtic, surrealista, teatral. Vaja!, tota una novel•la. Ara bé, no és de lectura fàcil, diguem que no és un “best seller”, però en canvi amaga una de les millors literatures del segle XX. Ànims!, segur que us deixarà un agradable gust de neurones.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Dang Thuy Tram, "Ahir vaig somiar amb la pau"

Aquest és el diari d’una jove metgessa vietnamita Durant els atacs de l’exèrcit noradmericà al Vietnam. El diari comprèn els anys que van des de 1968 a 1970, quan la van matar.
Aquest és un llibre testimonial, sense cap pretensió literària, afortunadament. Un pèl cursi i des del meu punt de vista molt poc ambiciós en el contingut, vull dir que no explica gaire cosa. No sé si és perquè es tracta d’una traducció feta per un soldat nordamericà o bé perquè ja era així, que és el que vull pensar. En tot cas, el millor és la introducció i els comentaris a peu de pàgina. Hi ha una versió de butxaca, molt econòmica.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Ron Currie, "Déu ha mort"

Amb aquesta lapidària frase Nietzsche va aconseguir despertar les més profundes passió. El jove autor d’aquesta novel•la de difícil classificació va aconseguir atreure la meva atenció, i el primer relat del llibre promet, però després es converteix en una gran decepció. Sembla que darrerament no trio bé els autors en el meu afany de descobrir noves literatures, noves formes de narració, però tot i així, l’experiment, que apuntava molt alt, no ha funcionat. Ja passa amb els experiments, uns tenen èxit i els altres no. En conjunt es un conglomerat sense aparent cohesió, amb falta de continguts real, molt superficial i amb una anàlisi molt pobre del que podria haver estat un món sense déu a la seva novel•la. És de molt fàcil lectura, però no espereu res més que un conjunt de narracions ocurrents que no et duen a enlloc. En ocasions és surrealista i no sé si tenia la intenció de ser-ho.

dissabte, 17 d’abril de 2010

Carlos Malamud, “El Estado en crisis. Història contemporània d’Amèrica Llatina”, vol. IV (1920-1950)

Carlos Malamud és professor titular d’Història d’Amèrica de la UNED i investigador principal de l’Àrea d’Amèrica Llatina del “Reial Institut Elcano d’Estudis Internacionals i Estratègics.

Aquest és un llibre d’història, una síntesi de la història, social, política i econòmica dels països llatinoamericans, i potser per això, és queda curt, per la seva labor de síntesi.
Com tot autor, deixa, des del seu subjectivisme, petjada, en algunes ocasions contradictòries, quan diu que se li ha donat massa importància al paper desenvolupat pels EEUU durant aquesta època,però després ho sembla confirmar amb els fets. També té un cert biaix alhora d’interpretar el paper de cadascuns dels actors en els diferents territoris que no m’acaba d’agradar. En tot cas, el llibre reuneix una sèrie d’elements que es podrien considerar “innovadors” respecte a la conseqüència de la crisi del 29, però després passa molt per sobre en determinats punts sensibles, igualant, per exemple, les dictadures feixistes amb els moviments revolucionaris d’esquerres o incitant, no sé si de manera premeditada, a confondre populisme amb l’esquerra fent que Somoza, per posar un exemple, es posi a la mateixa alçada que Sandino, o tractant la democràcia formal, encara que fos practicada des del més absolut autoritarisme, com un avenç social i econòmic. No sé, en tot cas és una opinió sobre un panorama i una realitat molt complicada com és la que representen els països sudamericans.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Antonio Tabucchi, "El tiempo enveceje deprisa"

Anagrama acaba de treure (març 2010) la darrera composició de Tabucchi. És una llàstima que una editorial amb el seu prestigi faci coses que potser, fa uns anys, no haguessin passat, de fet només les he vist en editorials amb pocs recursos i ara, cada cop més, ho veig en les editorials que volen estalviar-se alguns diners a base de malversar la seva qualitat. En aquesta ocasió he trobat errades importants, com verbs mal conjugats, faltes d’ortografia i signes de puntuació sense obrir o sense tancar. Si la crisi ha de servir per això en el món editorial, anem realment malament, i ja no parlem del paper, cada cop de més baixa qualitat. Però dit això, Tabucchi sempre ha semblat un escriptor excel•lent i compromès. No és que em caigui bé políticament, de fet és un dels autors més perseguits per Berlusconi i el seu govern ultra dretà, per ser un intel•lectual que diu les coses tal com les veu i les predica, i és clar, això, d’un autor de la seva talla, molesta.
El llibre en qüestió és un petit llibre de relats o contes, amb frases veritablement precioses i històries marcades per un alt contingut de realitat. El seu llenguatge és el de sempre, ben elaborat, harmoniós i senzill. Una magnífica oportunitat per passar-t’ho bé llengint-lo.

dilluns, 5 d’abril de 2010

Sam Savage, "El lamento del perezoso"

No he trobat cap traducció del llibre, per tant, no puc donar-vos cap referència en català. En aquesta ocasió, i suposo que fruit del bon gust que em va deixar el seu primer llibre “Firmin”, ha estat una mica decepcionant. No dic que no estigui ben escrit, té moments sublims, amb un alt contingut irònic, molt divertit, però que acaba cansant perquè és com una espiral que es va repetint. Li falta la força la sorpresa, la frescor d’un argument. No té ritme. Més enllà de la primera meitat. Tot i així és una lectura diferent, de fàcil redacció i d’estructura senzilla. És amè, però no puc dir-vos res més. Crec que arriba amb el rebuf del seu primer llibre, però ja no tinc clar que no li pugui fer mal per a un tercer. A mi em costarà llegir-lo, perquè aquest, sincerament, m’ha decepcionat. N’esperava més. Però vaja, aquestes coses passen. Si voleu entretenir-vos amb una nova forma de redacció, i això sí, riure de tant en tant amb les seves ocurrències: endavant!.

diumenge, 21 de març de 2010

Ildefonso Falcones, “La mà de Fàtima”

La segona novel•la històrica de l’autor ha aconseguit tornar a ser un “bestseller”. Quina enveja!. En aquesta ocasió ha recuperat la mateixa fórmula que a “La catedral del Mar”, però amb una redacció més acurada que li dóna una mica més de qualitat estilística. És un llibre molt entretingut, ple d’aventures i desventures, amb un final inimaginable i amb un ritme constant que t’arriba a enganxar. Cap al mig perd una mica, sembla com si estigués casant, però després, unes cent cinquanta planes més enllà, es torna a recuperar, potser amb més intensitat. Us ho passareu bé, malgrat les quasi mil pàgines i el pes del llibre. La versió catalana la trobareu a l’editorial Rosa dels Vents.
VVAA, Associació d’Arxivers de Catalunya, Manual d’arxivística i gestió documental.-

Aquest és, sens dubte, un excel•lent manual d’arxivística. He tingut la oportunitat de posar-lo en pràctica i és, realment, efectiu. Per a qui us dediqueu al desconegut món de l’arxivística és un llibre imprescindible, i si sou dels que us agrada, i de tant en tant us acosteu pel món dels arxius, veureu com ha evolucionat, en pocs anys, la ciència arxivística.
Els temes són diversos i de plena actualitat, i tenen una redacció concisa i simple que els fa molt planers i entenedors, malgrat la complexitat tècnica de la majoria d’ells.
És un manual complet, que tracta de tot el que fa referència al món dels arxius. Si us agrada, no us el podeu perdre, i a més a més té un preu molt ajustat.

diumenge, 28 de febrer de 2010

Ramon Alberch i Fugueras, "Els arxius, entre la memòria històrica i la societat del coneixement"

A en Ramon Alberch el vaig conéixer fa més de 15 anys, quan era el director de l'Arxiu Municipal de Girona i jo era un aspirant a arxiver que em deixava els matins dels dissabtes fent practiques a l'arxiu històric d'Olot, gràcies a la bona voluntat del seu responsable (en Matas). Des d'aleshores ha tingut un trajecte professional envejable i jo m'he dedicat a altres coses, mirant de reull aquest mundet tan engrescador. En Ramon Alberch ha estat cofundador i president de l'Associació d'Arxivers de Catalunya (AAC), director de l'Institut Municipal d'Història de Barcelona i consultor d'arxivística de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). És l'arxiver en cap de l'Ajuntament de Barcelona, president de l'ONG Arxivers sense Fronteres i president de la Secció d'Arxius Municipals del Consell Internacional d'Arxius. Té publicades més de 20 obres sobre història i arxivística i ha estat director de col·leccions com "Els barris de Barcelona" i la "Gran Enciclopèdia de Barcelona, a part de ponent en nombrosos congressos i jornades nacionals i internacionals.

El llibre que us presento és aparentment senzill: "Els arxius, entre la memòria històrica i la societat del coneixement", però té l'aspiració de convertir-se en un manual, i de fet ho és. Presenta un compendi de les teories arxivístiques més modernes i revolucionàries sobre la possibilotat d'explotació dels arxius en el món educatiu (a tots els nivells), la utilització dels arxius en un marc democràtic o estratègies de màrqueting, comunicació i qualitat.

Certament està molt ben escrit. És clar, concís i molt amè. Encara que no sigueu del món arxivístic, biblioteconomia, documentalista, informàtica, periodista, jurista o administratiu, és un bon entreteniment i segur que us acostarà a aquest món tan desconegut com són els arxius, i us treurà del cap tòpics sobre la professió que res tenen a veure amb la realitat d'avui en dia.

dijous, 18 de febrer de 2010

Paul Auster, "Invisible"

“Invisible” és una novel•la de diferents velocitats i amb una trama temporal no ben resolta. És, en algunes ocasions, desordenada, no caòtica, perquè seria exagerat, però sí que desequilibrada. L´ús de la tercera persona i la segona omniscient no l’ajuda gaire, al contrari, crec que són les responsables d’aquesta inconnexió temporal i les que fan de la narració un embolic que no et deixa saber ni on ni quan has passat d’un moment a l’altre. El que fa que la història, en ella mateix, sembli no estar ben construïda i fa que el relat i l’argument sigui intranscendent, al més pur estil dels curtmetratges sense gaires pretensions més que narrar un espai o una sensació. Malgrat això, és una novel•la entretinguda. Molt morbosa i amb una descriptiva capacitat de manifestar una moralitat molt particular. Es deixa llegir.
Potser he estat massa crític, però a vegades hom espera coses que no hi són en els llibres.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Antonio Baylos Grau, "Sindicalisme i dret sindical"

Aquesta publicació editada per l’Editorial Bomarzo és la traducció al català de l’edició espanyola, que porta ja quatre edicions.
Antonio Baylos és catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de Castella-La Manxa (http://baylos.blogspot.com/ o podeu clicar l’enllaç a la dreta del meu bloc). Si voleu una extensa i profunda informació sobre la seva obra i el seu personatge només heu d’anar al web d’en José Luís López Bulla (http://lopezbulla.blogspot.com/) . Jo només parlaré una mica del llibre, que tampoc és gaire extens (92 pàgines), el que no vol dir que no sigui important.
Com diu el propi autor “aquest llibre està concebut com a instrument de transmissió de coneixements bàsics de la regulació normativa que al nostre país ordena el sistema sindical”, això vol dir que és un llibre pràctic, amb poques cites a la doctrina i amb poques sentències (que és el que fa que et vinguin aquelles ganes de dormir insuportables, com a mínim a mi). És, més aviat, una guia dels camins que hom vulgui recórrer i per això s’acompanya d’una important recopilació bibliogràfica, d’articles i comentaris que poden donar llum, als nostres neguits jurisprudencials. És un llibre adreçat a sindicalistes, també a qui es mou pel món del treball, i el que més sobta de tot és que no avorreix en absolut.
És un llibre extens de contingut. De gran concentració de sabers, perquè parla de moltes coses i amb un sentit de la simplicitat quasi inaudit en aquesta professió. Parla de la llibertat sindical, de la representació dels treballadors i treballadores a l’empresa i de les relacions de conflicte. Tot de manera esquemàtica i concisa i amb apreciacions molt interessants.

El llibre ha estat possible gràcies a la Unió Europea, la Generalitat de Catalunya i l’Escola de Formació Sindical de CCOO de Catalunya.

dimecres, 27 de gener de 2010

Äsa Larsson, "Aurora boreal"

Suposo que el cognom Larson deu ser com una mena de "Pujol" a Catalunya o "Gonzalez" a Espanya. No sóc lector de novel·la negra i aquesta ha estat una de les primeres aproximacions. Em vaig deixar guiar per la crítica i els comentaris d'altres lectors i lectores, però "Aurora boreal",un cop llegida, no m'ha acabat de convencre. No m'ha entretingut la història, i els diàlegs, en molts casos, m'han arribat a avorrir. Però és una apreciació personal de qui, segur, no ha sabut veure el seu valor. Si voleu provar ...