No totes
les mirades veuen i senten el mateix un cop han vist, han tastat i han viscut
per experiències similars. Aquests exercici demolidor, traumàtic, arrossegador dels
sentiments barrejats amb paraules podria ser ben comú si els transportéssim a d’altres
indrets i cultures del planeta. En
aquest cas, penso, ens sobta per la imatge recreada i per la contundència de la
proximitat en el temps, però en tot cas, serveix perfectament per a la reflexió
sobre com les persones i els estats resolen sovint de forma violenta els seus
problemes i relacions amb les persones, i com aquestes reaccionen sumant
esforços amb l’estat o fugint i lamentant i, perquè no, contraatacant per
defensar el petit espai que encara l’anomenada autoritat els deixa, que moltes
vegades només és un record, un pensament, una traïció a la condició d’ésser
humà. Esfereïdor relat que hom vol creure sincer, malgrat l’intent de la
perpètua gota de tinta per desprestigiar-se a ella mateixa amb cada pas que
sembla fer en nom de la humanitat que no cal ni vol ser representada ni
anomenada en nom de res ni de ningú.
