Nuccio Ordine, “La utilitat de l’inútil”

Aquest petit tresor de paraules conté, a part del manifest lúcid i serè, un breu assaig d’Abraham Flexner sobre la utilitat dels coneixements inútils.

És una edició senzilla, però molt aconseguida, com totes les de la col·lecció Quaderns Crema. En aquesta ocasió, la lectura ha estat un plaer i ha provocat un compendi de reflexions interessants que, en la mesura que pugui, aplicaré o faré servir (no com a plagi, sinó com a pretext per a explicar alguna cosa més). Em quedo, per exemple, amb la idea de que els peixos no són conscients del medi (l’aigua) on viuen, extrapolant es poden explicar moltes històries per a fer pensar.

El manifest està molt ben guarnit de filosofia, molt escaient, amb fragments i autors molt ben triats. De gran finesa, diria.

És un llibret petit, de poc més de 160 pàgines, però enriquidores. Molt apropiades per aquests primers dies de l’any que ha de venir en un no res.

Javier Cercas, “El impostor”

És difícil trobar un relat on la pretensió no és la de presentar-se a un mateix i no deixar de fer-ho. És una novel·la de múltiples pretensions, sobretot molt egocèntrica, tant que al principi pensava que un bon títol hagés estat, per exemple, alguna cosa que comencés per “dice”.

La qüestió és que no m’ha semblat una bona novel·la. El relat es mou en la fina línia de la mala educació i l’aparença de l’objectivitat. És, en ocasions, jutge, quan diu que no ho pretén, i també quan fa servir una multitud esgarrifosa de prejudicis.

Sé de gent que està encantada amb la novel·la. Jo, sincerament, m’he sentit, fins i tot en ocasions, molest per alguns comentaris.

Potser, per aquesta contradicció entre allò que “diu” la gent i la meva forma d’entendre la literatura, és convenient que sigueu vosaltres qui opineu sobre ella.

Eduardo Mendoza, “El enredo de la bolsa y la vida”

Amb aquesta divertida novel·la he passat molt bones estones. Necessitava llegir alguna cosa semblant. Fresca, irònica, satírica, directa, ..., en fi, tot allò que l’Eduardo Mendoza ens té acostumats. Una veritable faula de la vida, que només ell sap interpretar amb tanta lucidesa i encert, que fa tot el seu relat creïble i real, com la vida mateixa. 

Si voleu riure una estona, aquesta és la lectura que necessiteu.

Ib Michael, “Principe”

Aquesta novel·la m’ha semblat desigual, com les ones tranquil·les quan repiquen contra la platja. Un anar i venir que, a vegades, m’ha fet perdre el fil de la història i perdre els paral·lelismes, sovint inconnexos, entre personatges, perquè sembla que tenen molta presa d’explicar-se per sí sols. La part final es precipita contra la pròpia història que ha volgut narrar.

És possible que de la meva esperança, la meva expectativa, hagi nascut una certa decepció, la qual, espero, no us passi a vosaltres si la llegiu.

Eduard Carbonell i Robert Sala, “Encara no som humans”

Aquest és un assaig molt senzill on exposen, amb molt claredat, el que els autors consideren una actitud de descomunicació entre la realitat del mon i la ciència actuals, tot defensat la socialització de la tècnica i del progrés científic com a única via de solució a les nostres mancances. Un relat de fàcil lectura i entretingut, que ens serveix per situar-nos en aquesta esfera dels quasihumans.

Leonardo Boff, “El águila y la gallina. Una metàfora de la condición humana”

Aquest curt relat sobre la condició de l’ésser humà, pretén explicar dos de les dimensions fonamentals de la nostra existència (allò que som en realitat i allò que fem, el desig i la limitació). Ho fa des de la senzillesa, potser massa i tot. He trobat contradiccions inexplicables i arguments inconsistents.

Laetitia Colombani, “La trenza”

Un exquisida novel·la. Molt equilibrada. Inusual. Al principi vaig pensar que no m’agradaria, però ha estat una grata sorpresa. Des de les primeres pàgines és capaç d’envoltar-te de misteri i senzillesa, però amb una força narrativa inesperada. Descobreixes tres històries paral·leles que convergeixen en un mateix motiu de forma natural. Magnífica.

Henning Mankel, “El hombre de la dinamita”

Un bon relat i una bona història. La novel·la situa molt bé la vida dels miners suecs a principis de segle. El fil argumental sorprèn per l’aparent normalitat del relat. No és un llibre de passions, però és, crec jo, molt humà. Una bona lectura per aquest cap de setmana. Salut!

Frank Schätzing, “El quinto día”

Bé, no sé ni com començar. Resum: decebedor. Un llibre de 1175 pàgines al que li sobren unes mil. La història podria estar més ben treballada, perquè el plantejament no està malament, tot i que la novel·la no resolt cap dels problemes que planteja. La majoria dels personatges són, simplement, increïbles i el ritme del relat és ... egocèntric, pompós, ple de bombolles d’aire, inconclús, ditiràmbic, inconsistent, és a dir, pura verborrea. I el final, per posar un adjectiu: patètic.

Si he fet aquest comentari és perquè no perdeu el temps en posar-vos a llegir aquest “monstre” d’incontinència.

Svetlana Aleksiévich, “El fin del Homo sovieticus”

No totes les mirades veuen i senten el mateix un cop han vist, han tastat i han viscut per experiències similars. Aquests exercici demolidor, traumàtic, arrossegador dels sentiments barrejats amb paraules podria ser ben comú si els transportéssim a d’altres indrets i cultures del planeta.  En aquest cas, penso, ens sobta per la imatge recreada i per la contundència de la proximitat en el temps, però en tot cas, serveix perfectament per a la reflexió sobre com les persones i els estats resolen sovint de forma violenta els seus problemes i relacions amb les persones, i com aquestes reaccionen sumant esforços amb l’estat o fugint i lamentant i, perquè no, contraatacant per defensar el petit espai que encara l’anomenada autoritat els deixa, que moltes vegades només és un record, un pensament, una traïció a la condició d’ésser humà. Esfereïdor relat que hom vol creure sincer, malgrat l’intent de la perpètua gota de tinta per desprestigiar-se a ella mateixa amb cada pas que sembla fer en nom de la humanitat que no cal ni vol ser representada ni anomenada en nom de res ni de ningú.

Vázquez Moltalbán, “Reflexiones de Robinson ante un bacalao”

Certament un llibre simpàtic i divertit  de llegir, amb cubells d’imaginació i xàfecs de bona literatura. Apte per acabar aquests dies d’estiu amb un bon regust de boca!

Laurent Gaudé, “El sol de los Scorta”

La novel·la té moments de genialitat literària i fragments d’allò més bo, però a mesura que anem passant les pàgines sembla com si l’autor s’estigués cansant, donant la sensació d’acabament inesperat, però no és així, i malgrat tot es podrien diferenciar dues parts. La primera arribaria quasi fins a la meitat, és, per a mi, la més ben escrita i més coherent en el seu relat. La segona part té molts alts i baixos i la història, a vegades, no té la mateixa credibilitat, però funciona, i la novel·la està bé, molt bé. Us animo, sens dubta, a llegir-la.

Jonas Jonasson, “El matón que soñaba con un lugar en el paraíso”

Certament, una lectura molt entretinguda. Divertida. Amb alguns moments baixos, però en general molt lleugera. Sembla que l’autor ha trobat la formula perfecta per apropiar-se de la forma d’escriure de Passalina (tot i que això ja ho reconeix en una de les seves novel·les).

En definitiva, si voleu riure una estona abans de començar a treballar, aquest és el vostre llibre. Salut!

Diels-Kanz, “Los filósofos presocráticos” (volum III)

Amb aquesta obra conclou aquest immillorable estudi sobre els presocràtics: Diògens d’Apol·lonia, Filolao i els pitagòrics, Leucip i Demòcrit.

Ha estat i és una lectura indispensable, de continua consulta i admiració. Aquesta trilogia és un excel·lent referent i una veritable guia on es descobreixen algunes tesis que no trobareu als llibres més “normals” sobre els presocràctics.

Meravellosa!

Diamela Eltit, “Mano de obra”

No coneixia a aquesta autora xilena i m’ha sorprès per la seva complexitat, la seva foscor i la seva forma “diferent” d’escriure. Aquesta és una novel·la dura en tots els sentits: no entra bé, costa, a vegades de llegir, però sense saber ben bé perquè, acabes passant les fulles i et quedes amb un gust agre-dolç inexplicable. Un llibre, sens dubte, diferent i especial.

Los filósofos presocráticos II

Potser ha estat un dels volums més interessants d’aquesta col·lecció: Zenó, Empèdocles, Anaxagores i entre ells, Melís de Samos.

M’explico: normalment, aquests estudis treballen sobre la base d’una petita introducció i un estudi ample i concret sobre les dades biogràfiques dels autors, els seus escrits, les seves doctrines, comparant els escrits i/o fragments que es consideren autèntics dels que no i, evidentment, s’acompanyen d’una extensa bibliografia complementària. La raó d’aquestes paraules ha estat el nou enfocament que he trobat amb Melís (Meliso) de Samos. Potser un dels autors presocràtics no tant coneguts, però del tot interessant. M’ha sobtat adonar-me’n com, sovint, per no dir sempre, de que els llibres de text se n’obliden d’ell, i em sembla una peça fonamental per entendre com, en determinades ocasions, Plató obvia determinats pensador, segurament amb un objectiu ben clar que ara se’ns pot escapar.

Melís em fa pensar. Va tenir l’atreviment de conduir una de les més grans rebel·lions contra Atenes. Perícles i Sòfocles van ser els seus adversaris. Plató només en parla dos cops d’ell, al Teetet,  Isòcratres també en fa esment com a home de renom i Aristòtil el cita insinuant la seva singularitat. Es pot dir que Melís no apareix en el món contemporani fins la seva reivindicació, a finals del segle XIX, per part de F. Kern a Alemanya i Chiapelli, a Itàlia, fins l’obra de Burnet, que el considera “quelcom semblant a una Crítica de la raó pura del segle V grec”.

Diels-Kanz, “Los filósofos presocráticos” (volum I)

Aquesta magnífica i prestigiosa recopilació de Diels-Kanz, dirigida per C. Eggers Lan, es pot considerar un dels millors estudis sobre els autors presocràtics editat fins els moment.

L’obra consta de tres volums ens els quals s’expliquen els autors i es fa una referència sistemàtica i meticulosa a les seves obres, així com una profunda relació amb diferents fonts primàries que ajuden a entendre el caràcter particular de cada pensament i les seves influències.

En aquest primer volum s’estudia el pensament de Tales, Anixamandre, Anaxímenes, Pitagores i els primers pitagòrics, així com Heràclit i Parmènides.

Per a mi és una obra cabdal per estudiar el què s’ha anomenat com a naixement de la filosofia a Occident.

Del tot una obra importantíssima i d’obligat estudi a qui vulgui comprendre i endinsar-se en l’apassionant Grècia antiga.

Eric Hobsbawm, “Guerra y paz en el siglo XXI”

Aquesta col·lecció d’articles o estudis ha estat una decepció. Esperava més profunditat d’anàlisi i no la superficialitat que he trobat. Molts tòpics i poques idees noves, que suposo estaven destinades a un públic més general. Com a idea global està bé, més aviat, una contextualització, un marc general. Si algú busca una introducció del rigor, potser aquesta serà una bona lectura.

Joël Dickel, “La verdad sobre el caso Harry Quebert”

Vaig comprar, per casualitat, aquesta novel·la en un mercat de segona mà a prop de casa i vaig encertar. No és que sigui una gran novel·la des d’un punt de vista literari, no crec que tingui aquesta pretensió, però en canvi és una gran història, molt ben estructurada, malgrat la seva complexitat, i molt ben explicada. És coherent i convida a la seva lectura, per això penso que és una bona opció d’entreteniment per a una lectura d’estiu. Són unes sis-centes pàgines, però no us han d’espantar, us passaran com si no res.

Paul Auster, “El palacio de la Luna”

Potser no sigui una de les seves millors novel·les, però tot i així, t’endinsa en un món especial i subtilment construït, amb uns personatges molt ben construïts i un relat que et porta de paisatge a paisatge sense que te n’adonis. És una bona lectura d’estiu, entretinguda i amena.

Michel Houellebecq, “La posibilidad de una isla”

Que ningú esperi una novel·la tradicional. Seria una decepció, com jo mateix me n’he sentit. És un cosmos molt particular, amb moltes pretensions i una redacció plena de nebuloses, és a dir, girs, paraules i frases poc afortunades. Agafat de forma particular, esdevé una mala novel·la, però coneixent una mica a l’autor, ja és allò que busca, en aquesta metàfora absurda de l’intel·lectual modern que trenca amb la imatge clàssica de l’erudit per endinsar-se en la comicitat del showman mediàtic i estrafolari. Si cerqueu una novel·la diferent, sense dubte, aquesta n’és una, una altra cosa és que us acabi agradant.

Michel Houellebecq i Bernard-Henri Lévy, “Enemigos públicos”

Aquest recull de cartes entre dos personatges particularment diferents, és més una precipitada sessió mediàtica, un sarcàstic i premeditat recull d’impulsos, que una seriosa seqüència epistolar entre dos “intel·lectuals” de moda.

Sincerament no m’ha acabat d’agradar. Ho he trobat forçat i sense sentit. No aporta més que una fugaç lectura d’entreteniment, com si es tractés d’aquest deplorables programes de televisió de grans masses, on la gent en baralla grollerament i fan un concurs per a veure qui la diu més grossa. Per a mi ha estat lamentable.

Isaiah Berlin, “Karl Marx”

Cap pensador del segle XIX ha exercit una influència tan directa i profunda com Karl Marx. L’obra de Berlin és interessant, accessible i excitant. És una obra amena, fresca i peculiar. No convido a fer una lectura d’ella sense haver tastat, com a mínim, el pensament profund i complicat de Marx, però sí que és una lectura molt fresca que dóna una visió diferent de la seva obra i les seves relacions personals, les quals ajuden a entendre millor el seu llegat intel·lectual.

Henri Lefebvre, “Hegel, Marx, Nietzsche”

Sens dubte una obra magnífica i clarificadora sobre tres posicionaments teòrics no absents de confluències i, evidentment, de sincronismes i diferències, no només conceptuals, sinó de caràcter molt més ampli, com ja es pot preveure.

La base que fa possible aquesta “suma” d’idees és una triada que, en ocasions, es mostra massa forçada i obliga a fer plantejaments, per part de l’autor, d’equilibrisme per intentar cosir intel·lectualment aquesta proposta arriscada i difícil. No vull dir que no funcioni, però és evident que en determinats moments es deixa entreveure que aquesta obligació “estètica” no acaba de funcionar com caldria. Tot i així, és una molt bona lectura que no recomano si abans no es té un mínim coneixement de cada autor que interrelaciona: Hegel, Marx i Nietzsche.

Paul Auster, "4321"

Una lectura de quasi mil pàgines és molta novel·la. Es podria dir que Auster té la virtut d'escriure i escriure sense perdre el sentit ni l'orientació, però dit això, n'hi ha un munt de pàgines prescindibles.  

La novel·la està molt bé. El personatge central és fantàstic i el relat camina sense problemes. 

Ha estat un bon divertiment!

Haruki Murakami, “Sauce ciego, mujer dormida”

Es tracta d’un llibre de relats. Alguns de força mal gust, però en general són entretinguts i amens. N’he trobat d’alguns que m’han semblat molt bons i d’altres, en canvi, dolents. Crec que la traducció no ha ajudat gens. No us puc dir més

Claude Lefort, “La inquietud de la política”

L’obra de Claude Lefort (1924-2010) és una de les assignatures que tinc pendent. Deixeble de Maurice Merleau Ponty i proper al pensament d’autors com Maquiavel, Tocqueville i Arendt, la seva biografia intel·lectual està caracteritza per la reivindicació de la política.

Confrontat amb Sartre i les postures del comunisme oficial, però també amb Castoriadis, amb qui havia fundat el grup Socialisme ou Barbàrie, examina les seves contribucions més importants: com el poder, el totalitarisme, els drets humans o la democràcia i ens ajuden a repensar la difícil conjuntura política contemporània. Una bona reflexió per al món en què vivim.

Pascal Quignard, “Sobre la idea de una comunidad de solitarios”

No coneixia a l’autor ni la seva faceta d’assagista, i la veritat és que no desprèn la força motivadora que m’esperava. No va ser precisament el títol el què em va cridat l’atenció. És d’una lectura clara i alhora esponjosa, intentaré explicar-me: es llegeix molt bé i té una narració molt rodona, amb molt de cos, sense deixar-se res pel camí. És erudita, però també un tant inconsistent. És difícil d’explicar, és com si et mengessis un núvol de sucre enorme: al final et queda l’efímer pal, uns dits enganxifosos i la sensació d’haver perdut el temps. 

Michel Houellebecq, “En presencia de Schopenhauer”

Aquest petit assaig m’ha sorprès per la seva qualitat i claredat. No és gens pendant i té bon ritme argumental. Si hagués de fer algun paral·lelisme diria que és una novel·la de reflexió que no aspira a la filosofia, tot i que es passeja amb claredat per ella, però ho fa des d’una perspectiva diferent, no t’imbueix sinó que t’acosta, es deixa veure sense ensenyar-t’ho tot, és com un passeig, una aproximació interessant, però, a allò que va escriure Schopenhauer i que en aquest petit llibret l'autor intenta recollir amb èxit amb un format que, certament, m’ha agradat.

Fernando Aramburu, “Patria”

M’ha sorprès gratament, tot i que en començar a llegir-la no m’acabava d’agradar. És una novel·la extensa, però molt lleugera de lectura. Els personatges estan treballats de forma admirable i la història, complicada estructuralment, s’explica sense problemes  i avança amb impetuositat amb cada pàgina.

El tema, per cert, difícil, està tractat amb molt de respecte i exquisidesa, i no crec que sigui irrespectuosa amb ningú. Us agradarà. Una novel·la especial que us farà reflexionar i veure les coses des d’una altra perspectiva. Fantàstica!

Paul Auster, “Vaig creure que el meu pare era Déu”

Feia dies que mirava aquesta edició a les llibreries, però no em decidia a comprar-lo perquè ben bé: no estava escrit per Paul Auster.

Un cop llegit haig de dir que m’ha agradat molt. És un llibre amè, divertit, que convida a la reflexió i dibuixa una mirada molt personal i íntima de les vivències de moltes persones que viuen o vivien als EEUU. És llarg, però és tant entretingut que us passaran les pàgines volant.