divendres, 11 de novembre del 2011

Silvia Avallone, "De acero"

Aquesta és una novel·la densa. D’ambient dens i opressiu. D’un ambient descarat. Té una dinàmica desigual, amb parts realment excepcionals, però insuficients per donar-li la força suficient al conjunt. La història, que comença bé, acaba per no aguantar-se. Les cent darreres pàgines són dubtoses, poc reals i amb un estil d’escriptura diferent. Crec que és una obra molt ambiciosa que li falta l’aixopluc de la experiència i de la serenitat. És entretinguda, no diré que no, però en massa ocasions fa aigües. L’argument trontolla o canvia de sentit i de continguts, els personatges principals apareixen, a vegades, com a secundaris, i no s’acaba d’entendre bé la història en general. Té tocs de genialitat, no ho negaré, però és una mena de tot on es vol explicar moltes coses sense arribar a explicar-ne cap. És de fàcil lectura i a vegades aconsegueix deixar-te un regust desagradable, suposo que volgut. Entreté.