divendres, 31 de desembre del 2010

Umberto Eco, "El cementiri de Praga"

Acabar l’any amb un mestre de les lletres és, en sí mateix, un gran què. Abans de comentar la novel·la, això sí, sense explicar l’argument, m’agradaria comentar algunes coses que ajudaran a entendre el què explicaré després.
La primera qüestió a comentar és que hom espera una obra mestra d’un autor com Eco. Després de trenta anys d’experiència, s’espera la superació del Pèndol de Foucault o fins i tot de la divertida obra de Baudolino, però no un llibre amb un conglomerats de tipus de lletres que no facilita gens la lectura, ni tampoc una cavalleria de paraules, de gran violència de contingut, que semblen, en un principi, del tot gratuïtes, tampoc la traducció, primer dubte que se’m va venir pel cap, ajuda gaire, o això em quan vaig començar a llegir, després ve l’estil, complicat i dur i la trama, plena d’aparents inconsistències que posen, tot plegat, en perill la continuïtat de la seva lectura. Hom confia en Eco, però també tot té un límit!.
La segona qüestió es troba en la història mateixa. No calia anar-se’n al segle XIX per fer una crítica dels Estats, per què ha triat una època tan llunyana?. També aquí esperava més valentia d’un erudit com Eco.
La tercera qüestió és el ritme. Trontolla, rellisca, s’alenteix, s’enfosqueix ... I el llenguatge. Quina manera d’escriure!, a vegades sembla que vomita paraules sense pensar en la seva construcció, és com si fes una escriptura automàtica i no pensés en la literatura ni en els lectors i lectores. Aquí és quan es comença a plantejar una pregunta: serà una trampa d’Eco?, com és possible que cometi errors de principiant?, aleshores neix el dubte i et planteges que això no és possible venint d’Eco, però passen les planes i la tensió van minvant, el to es va calmant, la història es va complicant i ... Carai!, què difícil m’ho ha posat per poder gaudir d ela seva lectura.
No us diré res més. Ni us explicaré, com he dit abans, l’argument. No he sabut entendre’l bé, potser perquè quan s’espera massa s’acaba per no arribar a les expectatives imaginades. En fi, que tingueu una bona nit de Cap d’Any i que sigueu molt feliços.