diumenge, 6 de desembre de 2015

Maylis de Kerangal, “Reparar a los vivos”


Una lectura difícil, estranya, diferent. M’ha costat molt entendre els signes de puntuació, el fraseig, la construcció de cada paràgraf. En un principi he sentit un cert rebuig que s’ha anat calmant a mesura que, lentament, passaven les pàgines. Després he entès moltes coses del llibre que al principi no em lligaven. El títol, per posar un exemple. En fi, una experiència literària de difícil etiquetatge.


dijous, 19 de novembre de 2015

Henning Mankell, “Arenas Movedizas”


No sóc lector de novel·les negres, així que he passat de puntetes per aquest gènere literari. Henning Mankell és un dels seus escriptors més coneguts, però aquesta novel·la seva no té res a veure amb cap de les  seves trames policíaques.

Té un to autobiogràfic serè. Una narració tranquil·la i sense estridències. Relliga els capítols sobre temes aparentment banals i et porta, com una marea invisible, fins el final.

És un llibre de records, ficticis o no, això cadascú ho haurà d’esbrinar, on s’aprenen coses que crec, difícilment, surten als llibres d’història o de ciència. Una bona lectura. Però no espereu pistoles, assassinats ni més sang que la que posa l’autor en narrar la seva vida, que és ben poca, per no dir gens. 

dilluns, 12 d’octubre de 2015

Milena Busquets Tusquets, “También esto pasará"


Es sap greu començar aquest comentari sobre una autora a qui no conec personalment, i del qual, segurament algun dia, potser, m’hauré d’empenedir. No l'he sabut trobar la gràcia. Té un estil amb el que no he conectat. 
Dec ser un molt mal lector quan tothom diu el contrari d’aquesta novel·la. I no és que dubti de mi, però em sembla just donar-li una oportunitat perquè qui la llegeixi tingui el seu propi criteri literari. No m’ha agradat i desagradat, ha estat una lectura lineal que no ha aportat tensió, passió, argumentació, etc., a la seva història. Ho sento molt si estic equivocat, el tems ho dirà

dijous, 8 d’octubre de 2015

Minette Walters, "La forma de la serpiente"

Em serà difícil escriure una ressenya  sobre aquesta novel·la sense explicar allò que no m’ha agradat. En conjunt funciona força bé. Els personatges estan molt ben definits i treballats i són creïbles. La història, tot i ser una mica forçada, també funciona, però no puc deixar de pensar en les interferències constants del text. Fragments que acaben cansant perquè no aporten res a la història i una estratègia feixuga i avorrida, presentada en forma de cartes i manuscrits, que t’obliguen a agafar aire intentant que el moment passi el més ràpidament possible. No és una mala lectura, però acaba per convertir-se en una estructura  complexa i feixuga. Ara, després d’això, només cal que corroboreu vosaltres si el que us he dit coincideix o no amb la vostra visió personal  de la novel·la.

dilluns, 31 d’agost de 2015

Almudena Grandes, "Melena tiene nombre de tango"

Aquesta ha estat la meva lectura de finals d'agost. Una novel·la llarga, molt llarga, que sorprèn per la seva qualitat estilística, però ... m'han sobrat les  tres quartes parts del llibre. No dic que no sigui una bona lectura, però crec que no calien tantes planes. En resum, compleix estrictament una de les regles de la comunicació: començar bé, fer el nus de la novel·la i si no diu o aporta res no passa res, i acabar bé. I això és el què passa. Comença molt bé, s'enrotlla molt i molt, i acaba, de sobte, molt bé.

dissabte, 1 d’agost de 2015

Maite Pagazaurtundúa, “El viudo sensible y otros secretros”



Un llibre de contes, més aviat d'històries. Puc dir que tècnicament és impecable. Frases ordenades, clares, ben puntuades, amb un llenguatge ric i aparentment senzill, històries ben construïdes, de ràpida lectura, amb uns personatges coherents i creïbles que es tanquen amb una contra lectura final que li dóna un plus de reflexió i empatia amb el lector, però a part de tot això, que no és poc, m’ha semblat una lectura sense ànima. No sé ben bé com resumir-ho en poques paraules: li falta cos, presència, feeling.

Melania G. Mazzucco, “El beso de la Medusa”


Sempre em pregunto, en llegir un llibre tan extens i pesat, com si li va acudir i què va veure en ell l’editor. I el què em resulta més sorprenent encara, que algú es va interessar per la seva traducció.
La qüestió és que si va passar el filtre escrupolós i difícil del món editorial, el més provable és que jo mateix hagi estat un pèssim lector, i que ni el llibre ni l’escriptora, per suposat, es mereixen el meu desgrat. Per això crec que es mereix la vostra opinió.

Bernardo Atxaga, “Esos cielos”


Una bona lectura amb un toc de reflexió. Hi ha alguns personatges que em sembles una mica forçats, crec que fruit de la poca extensió, en pàgines, de la novel·la. Sembla un llibre escrit a corre-cuita, tot i així, té un bon ritme i es llegeix molt bé. Pel amants de la literatura d’Atxaga, és un bon tastet d’estiu. A mi, malgrat tot, m’ha agradat i espero que també us agradi a vosaltres, si és que encara no l’heu llegit.

dimarts, 7 de juliol de 2015

Isaac Asimov, "Tríptic de l’Imperi"



Feia un munt d’anys que no llegia a Asimov, tants, que començo a reflexionar sobre que fa també una pila d’anys que he deixat de ser un vailet, però vaja, aquest no és el tema.

Aquesta primera obra, tres llibres en un, és el pilar de tot el seu univers literari. És cert que, durant alguns moments, m’ha costat seguir el fil conductor, segurament per culpa meva i no pas de l’autor. I què dir?: una narrativa senzilla, plena de diàlegs, potser massa i tot, amb un llenguatge limitat però amb la màgia de tornar a enganxar-te en la seva lectura.

Són una mica més de 800 pàgines que, aprofitant l’estiu i les vacances que venen, passen volant davant dels teus ulls i sobretot, et deixen un regust a antic que fan més dolços els records del passat.

dimarts, 5 de maig de 2015

Günter Grass, “El tambor de hojalata”



He recuperat un vell llibre, una bona lectura. Per casualitat, vaig començar a rellegir-lo una setmana abans de la mort d’en Günter Grass. No ha estat premeditat.

Reconec la seva vàlua literària, no exempta de dificultat retòrica i també lírica. Té un llenguatge ric, a vegades una mica barroc, i una tècnica complexa. Magnífic, tot plegat. Al principi costa d’entrar pel tipus de narració (com a mínim en la meva traducció), però és més per allò què diu que com ho expressa. Té una gran fortalesa literària, però és un estil de narració dura, segurament per la seva profunda ironia. És una novel·la complexa, no dic res de nou, d’una tècnica acurada i amb un gran component satíric. Crec que la gaudireu, com he fet jo, malgrat la seva extensió en pàgines.
Haig de dir que, malgrat tot, el record de la primera lectura, ja fa més de vint anys, m’ha deixat una sensació incomprensible d’insatisfacció. No sé explicar el perquè.


dimarts, 3 de març de 2015

Lluís Llach, “Las mujeres de la Principal”


Abans de començar el petit comentari sobre la novel·la, vull recordar-vos que tinc per costum no escriure sobre llibres que no m’han agradat, per aquesta raó fa mesos que no he fet cap entrada en aquest bloc, tot i que per les meves mans han passat uns quants volums. Com que no es tracta de sumar libres com si res, en el seu dia vaig decidir escriure només sobre aquells que podia fer comentaris en positiu, tot i que faig la meva petita crítica personal en cadascun d’ells.


I ara sí ...

Quan aquesta novel·la em va arribar a les mans me la vaig quedar mirant amb incredibilitat. En Llach, escriptor? Al cap d’uns dies vaig obrir el llibre i em vaig sorprendre.
La seva lectura és una mica desigual. Té una part central, quasi bé tot el text, que està molt ben escrit i ambientat, amb uns personatges creïbles i una història singular i enigmàtica que crida l’atenció i et convida a llegir.
Tot i que hi ha alguns aspectes a millorar, com per exemple dos salts en el temps que queden forçats, alguns comentaris que només es poden entendre des d’una sexualitat concreta i el final, un final que no quadra i de difícil explicació, té uns personatges descomunals, l’inspector de policia i la Senyora, per exemple, una història, generalment molt ben explicada, té trama, intriga, algun punt de passió i de contemporaneïtat que la fa molt atractiva i fàcil de llegir.

Acabo comentant que el títol de la novel·la no ajuda gens i no presenta, en condicions, el món amagat en les seves pàgines. Sens dubte una bona lectura.