dissabte, 9 de juliol de 2011

Stanislaw Lem, "Solaris"

Puc dir-vos que, a part de les novel·les de joventut de Juls Verne, no he llegit cap altre novel·la de ciència ficció. Pels qui sou amants d’aquest gènere us semblarà, pot ser, una aberració, però és així,no ha estat mai un tipus de novel·la que m’hagi cridat massa l’atenció.

La qüestió és que em va venir ganes de provar i vaig escollir aquesta novel·la del polac Lem per dos o tres motius secundaris: primer de tot perquè és un clàssic; segon, perquè és la primera traducció feta directament de la llengua original en què va ser escrita; en tercer lloc perquè en tenia bones referències i també perquè l’edició que he triat (la de la fotografia), és acurada i de qualitat, a més a més (i això sí que és una veritable tonteria), el disseny de la portada és ben bonic. Així doncs vaig començar la lectura atentament. Us haig de dir que continuo pensant que les novel·les de ciència ficció no són gaire atractives i aquesta, precisament, és una mica complicada de llegir. Té punt que t’acosten a la iconografia “marciana” dels anys 60 del segle passat; la redacció és, en ocasions, pesada; els personatges, i això que n’hi ha pocs!, tenen diàlegs més propers al dadaisme que a qualsevol altre tipus de gènere literari. En fi, que en el seu conjunt està bé, però que, des del meu punt de vista, literàriament li falta molt. Fins i tot, si heu vist la pel·lícula (jo crec que no l’he vist, i la buscaré), no sé si us ajudarà gaire a entendre-la. El final és allò de: podia haver triat qualsevol plana del llibre per donar-lo per acabat. No m’ha solucionat res. En fi, m’he distret, no diré que no, però s’ha d’anar preparat per a la seva lectura. L’estiu pot ser un bon moment per a introduir-se en ella. Salut!.