dimecres, 24 de desembre del 2008

Santiago Carrillo, "Memòries"

Aquesta 3a edició revisada, ampliada i publicada per Planeta el juliol de 2006 i de 849 planes recull la visió personal d’un dels personatges més reconeguts de la nostra història. No absent de certes polèmiques sobre les seves actuacions (alimentades per republicans i gent de dretes) que posen de manifest fins on poden ser veritat o no les memòries d’una persona de tant llarga vida, situa la seva trajectòria política des de molt temprana edat fins a l'actualitat.
Com a llibre m’ha agradat molt (no sé si les 849 planes estan justificades per l’edat). El que sí que he notat és que a mesura que ens acostem als anys 1980 la seva memòria deixa de ser tan explícita i fa de passada la nostra història més recent o qüestions que, de ben segur, van tenir un impacte personal important, com la seva expulsió del PCE. Ell sabrà per què.
En sí és un llibre agradable on s’expliquen coses, des del seu punt de vista, interessants. Ara bé, si fem una mica de memòria podem recordar l’obra d’Enrique Lister (no gaire ben tractat al llibre de memòries de Carrillo), ex coronel de l’exèrcit republicà i membre del PCE fins 1970, on explica com Carrillo va destruir el PCE.
També han sorgit altres veus crítiques, com la filla d’un membre destacat del PCE, que als seus 68 anys (Catalina Abad Tendero –Katia-) que denuncia com Carrillo va proposar la detenció i posterior mort de companys del partit i que no apareix ni el nom a les seves memòries (encara que aquest informe també assenyala a Líster com a un dels inductors). També és cert que està el cas de Paracuellos (en aquest cas mai no demostrat), però que ha estat una denúncia insistentment utilitzada per l’extrema dreta del país i com no (em diuen) per la COPE.
També s’han aixecat veus des del bàndol republicà que l’acusen de trencar la memòria història construint una veritat a mida pròpia que serveixi per a justificar la reconciliació entre els feixistes i els republicans, que ara es presentada com a una estratègia cabal i de seny, que també serveix pel seu posterior acostament al PSOE.
En tot cas és un llibre interessant i amè que recomano llegir.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Noam Chomsky, "Perspectives sobre el poder"

Aquest llibre recull un bon grapat de l’argumentari polític i ideològic de Chomsky. És un llibre una mica antic, de 2001, però està molt bé. La part més difícil del llibre és, com sempre, la que tracta sobre lingüística, però haig de dir que ha estat molt interessant i profitosa. Les altres parts del llibre són, en alguns casos, excepcionalment premonitòries i amb una clarividència espectacular, fins i tot pel que fa a la política d’”ajudes” econòmiques en què vivim en l’actualitat.
Ja coneixia conceptes que determinaven els procediments dels estats i se m’ha acudit pensar que li ha faltat remarcar el paper del que podrien ser els “estats mainadera” . La descripció que es fa del món polític i econòmic és demoledora, com a exemple la definició d’”amor dur”, que és l’amor per a la gent més rica i privilegiada, però dur per la resta, representa una clara descripció de la dita que diu: "allò que és meu és meu i el dels altres també".
L'afirmació de que el deure de tota persona decent, i encara més si ets un intel·lectual, és dir sempre la veritat no és un mer plantejament ingenu i demagog, sinó que és una condició necessària per fer visibles les injustícies i poder combatre-les per aconseguir arribar a una vertadera democràcia.
És, com sempre, un llibre que convida a la reflexió, i com que en temps de crisi, si no hi aneu a la biblioteca, és important el preu, aquest no és un llibre car. El trobareu a l'editorial El Roure, col·lecció Apertura. És una edició catalana en castellà publicada a Esplugues de Llobregat.

dissabte, 8 de novembre del 2008

Richard L. Williams, "Qué tal lo hago). Els secrets dels feedback".

Alienta Editorial va publicar l’any 2007 un llibre del tot interessant per a entendre i millorar una bona part de les relacions interpersonals. És un llibre senzill i molt útil, dirigit a aquells i aquelles que tenen interès pel treball en equip, i als qui dirigeixen un grup de persones i volen comunicar-se activament amb elles. La contraportada del llibre diu que “a través del feedback es descobrirà com promoure la iniciativa, la responsabilitat, la lleialtat i la confiança”. Haig de dir que és un llibre que he treball activament i l’experiència em diu que només funciona si hi ha bon rotllo i ganes millorar. És però, un bon llibre per a exercitar la imaginació i intentar aconseguir millorar el feedback i treballar en equip.
No he trobat l'edició en català. El més provable és que encara no estigui traduït.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Naom Chomsky. "Dues hores de lucidesa. Converses amb Denis Robert i Weronika Zarachowicz.

Aquest és un llibre una mica vell (del 2001 en edició francesa). Recull tot un seguit de converses, algunes d'elles plenes d'intuició i d'incidis del que havia de venir. Parla dels sistemes polítics, d'economia, del paper dels mitjans de comunicació, del paper dels intel·lectuals, el poder, etc.
El llibre, en realitat, se m'ha quedat curt. A vegades perquè les preguntes les hagués formulat d'una altra manera, fins i tot hagués insistit en alguna d'elles, i a vegades perquè les contestes també m'han semblat massa curtes. Suposo que és molt difícil transcriure en un llibre tota una conversa. En tot cas és un plaer llegir-lo.


El trobareu a "Llibres a l'abast", d'edicions 62, en el seu número 383. Està traduït al català per Anna Casassas i té 139 fulles amb lletra de bona lectura.

diumenge, 28 de setembre del 2008

Pietro Grossi, "Tir d'obertura"

Ha estat un descobriment molt agradable llegir a aquest jove autor italià nascut a Florència l’any 1978. Utilitza una narració precisa i ordenada, plena de subtilitats, a vegades ratlla un cert nihilisme que barreja entre un sentiment tràgic i un polsim d’ironia molt fina que fa tot plegat que el llibre acabi amb una jugada mestre, pròpia dels qui han de tenir un gran futur en la literatura actual. Aquesta primera novel·la, que s’acaba de publicar tot just aquest setembre és de molt agradable lectura i a més a més barreja moments molt existencialistes amb d’altres de molt romàntics i fins i tot dramàtics, que a més d’un i d’una, segur que farà plorar. Ànims doncs. El llibre encara no té una traducció al català i està publicat per El Aleph Editores, del grup Editorial 62, esperem que la tradueixin aviat.

dimecres, 24 de setembre del 2008

Julio Llamazares, "El río del olvido"

El riu Curueño, que neix a la Vega de Coruñón, una mica més amunt de Redipuertas, s’obre pas des d’un pont romà de la calçada de Vegarada, d’on baixa, segons descriu Julio Llamazares, aquest “riu de l’oblit”.
La lectura d’aquest és entretinguda. La veritat és que no és el millor llibre de Llamazares, però com que conec una mica la zona em va fer gràcia veure com es descriu el paisatge i la gent de la comarca. És, en aquest sentit, una mica romàntic. Fins i tot quasi es poden sentir les olors dels pobles i dels seus habitants.
Ell llibre en qüestió és una aportació al món rural, tant abandonat a tot arreu, i en aquest sentit es pot convertir en un cert reclam de la consciència del patrimoni que tenim i que inconscientment anem oblidant. El paisatge que descriu Llamazares és d’una excepcional bellesa, ho puc confirmar. Si mai teniu la oportunitat de fer una excursió per aquesta zona lleonesa hi trobareu “casones”, ponts romans i medievals, part d’una calçada romana, encara transitable, molins, esglésies de totes les edats i tamanys i fins i tot un museu: el paleontològic de Llamazares. Un llibre que convida a les vacances ... Per cert, si voleu llegir les primeres 30 pàgines les hi trobareu en aquesta adreça: www.puntodelectura.com/upload/primeraspaginas/978-84-663-2020-7.pdf. Amb això no vull dir que no llegiu el llibre!.

dissabte, 20 de setembre del 2008

Antonio Gamoneda, "Cecilia"

Quan he acabat de llegir aquest llibre de poemes m’ha vingut un dubte al cap: què dir d’ell?. Després d’uns moments de reflexió, no gaire extensos, he decidit no escriure gaire, millor dit: gens. Ni el per què del llibre, ni d’on ve ... res. Només una cosa: es pot llegir i veure com una rosella, però compte, que si la toquem massa ja ho sabeu, queda mústia i si la deixem massa temps sense mirar queda esmorteïda i pansida.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Antonio Gamoneda, "Llibre del fred"

Gamoneda és un poeta asturià nascut a Oviedo l’any 1931. Gamoneda és reconegut com a un dels grans poetes espanyols de la modernitat, i amb aquest llibret, amb el que va guanyar el Premi Europa 1993, ens presenta una reflexió molt íntima sobre la mort, l’amor i la superació.
Si voleu podeu trobar-lo en versió web a l’enllaç hhttp://amediavoz.com/gamoneda.htm.
Aquest és un llibre de poemes que s’ha de llegir a poc a poc, degustant cada vers com si fos el darrer vers del món, la darrera gota d’una beguda dolça i penetrant. És un escriptor en castellà.
No sé si us agradarà la poesia, però us convido a provar-la.

dimarts, 16 de setembre del 2008

Jürgen Habermas, "Consciència moral i acció comunicativa"

Habermas no és un filòsof fàcil, però tampoc no té un llenguatge complicat, la seva dificultat rau, més aviat, en entendre els conceptes que fa servir per a construir els seus arguments.
En aquest recull d’assaigs (quatre en realitat), intenta fonamentar una visió de l’ètica com un espectre universal i normatiu capaç de deslliurar-se de l’escepticisme, que segons ell, regna a la nostra societat actual. El concepte clau que fa servir és el de la regulació de la comunitat, com a ideal comunicatiu, que estigui lliure de qualsevol coerció d’interessos particulars. Així, la moral individual és una mera abstracció i confereix a la moral una profunda capacitat de reconstrucció.
Segons les seves teories, l’univers moral relativitzat forma móns estranys capaços de crear un discurs de llibertat il·lustrada que ens porta al terror. Com a contraposició a aquesta “universalitat” defensa una comunitat on els individus comparteixen un sentit de la vida, que és precisament el que dóna lloc a la moral i a la política en tota la seva extensió.
Habermas confia en l’estratègia de l’ètica del discurs, el qual representa una forma de comunicació que provoca una acció com a garantia d’una voluntat comuna que dóna satisfacció a tots els interessos dels individus.
El llibre és un compromís amb la democràcia i amb la vigència i necessitat del compliment de les normes ètiques. És molt interessant, potser la més fàcil i aclaridora és la darrera part que li dóna títol al llibre, que es tracta d'una contribució a la divisió del treball plantejat des del desenvolupament d'una ètica discursiva.

Si teniu temps per a la reflexió, ja ho sabeu ...

dilluns, 1 de setembre del 2008

Ernst Jünger, "El Treballador"

Aquest llibre escrit en 1932 té, curiosament, una font important d’actualitat. No per moltes de les teories que descriu, algunes de ben anacròniques, sinó perquè és capaç de sostreure una reflexió molt actual sobre el món del treball i la seva evolució fins els nostres dies. Té algunes línies molt visionàries, per tant, també molt actuals i té la virtut de veure un món canviant on la figura del treballador/a esdevé l’eix central del món, un món molt semblant al nostre on el conflicte social assoleix una realitat poderosa i real on les lluites socials esdevenen part central de la seva teoria sobre el treball i el seu desenvolupament.
El treballador es converteix en l’eix central i amb total capacitat operativa per a determinar, de manera imperativa, noves formes d’un món que ha experimentat modificant-lo.
M’ha agradat el concepte de burgesia i el valor que té respecte a les coses que es fan, fins i tot avui i la destrucció del concepte de la condició del treballador/a com a valor econòmic.
És cert que en algun moment “patina” (o almenys a mi m'ho sembla), i fins i tot acaba tenint un caire estrany, però queda del tot compensat per la globalitat d’aquesta mena de tractat. La clau està en poder participar en l’economia, en la cultura, en la ciència ... en tot.
També treballa la idea de la relació del treballador amb el poder i la seva transfiguració gràcies a una nova consciència individual i col·lectiva del concepte “treballador/a”. Fins i tot té algunes parts iròniques, quan parla de persones (juristes, advocats, capellans, -de la seva època i també d’ara-) que es vesteixen d’una manera especial com per demostrar que no són d’aquest món o que no pertanyen al regne dels humans (com diu Jünger).
Parla de com alguns drets de les persones són privatitzats, dels drets i contractes a nivell planetaris, de la formulació d’actes democràtics que surten d’actes antidemocràtics, sobre l’ús social de la premsa i el tractament de les notícies (molt interessant i actual!), etc. En fi, un piló de coses que et conviden a la reflexió més actual.
Ha estat una lectura molt gratificant. La trobareu a Tusquest Ensayo. Val molt la pena!

dimecres, 20 d’agost del 2008

Roberto Bolaño, "2666"

Roberto Bolaño Ávalos és un autor nascut a Santiago de Xile el 1953 i exiliat a Barcelona on morí l’any 2003. És novel·lista i poeta i avui us presento una obra pòstuma : “2666”.
En realitat es tracta de cinc llibres, tots ells molt ben relacionats i amb una certa atmosfera de llibre inacabat que li dona una final especial. És un llibre extens, més de mil cent planes, però que amaga una narrativa valenta, molt agosarada, a vegades intima, d’altres molt dura, amb un bon ritme i amb una capacitat per canviar de móns, situacions i personatges meravellosa. És un llibre univers, en el sentit de que només quan has acabat de llegir-lo te n’adones que tot quadra en un univers carregat de simplicitat, però alhora profund, un text imaginatiu fins a l’extenuació, no exempt de rudesa i en ocasions d’una certa poesia.
Personalment us recomano una lectura tranquil·la del llibre. Anant saborejant cadascuna de les seves pàgines, fins i tot quan la lectura se us comenci a fer una mica rutinària, especialment ens els passatges mexicans, però no l’abandoneu, perquè és un d’aquells llibres que us deixarà petjada.
Trobareu una edició de butxaca a Compactos-Anagrama. El text és el mateix però no el preu. És una molt bona lectura i pel preu el llibre, amb tantes planes, no surt tant car!.
Bon profit!

dilluns, 11 d’agost del 2008

Jacques Derrida, "Força de LLei. El fonament místic de l'autoritat".

És cert que m’esperava més d’aquest llibre. La primera part és realment pobra. La segona, en canvi, no sembla haver estat escrita per la mateixa persona. No és pel tema en concret, sinó per la forma d’escriure. I està molt bé.
En teoria havia de parlar de les relacions entre el dret i la justícia, però parla més sobre el concepte d’autoritat i de violència, que no coincideixo en absolut, i en la seva, crec jo, equivocada teoria sobre la “deconstrucció” (no és la deconstrucció culinària!!!).
Crec sincerament que la segona part, que curiosament no va ser objecte de cap conferència, havia d’haver estat el text principal i la primera, la meva opinió, és que mai s’havia d’haver convertit en conferència.
Són interessants, però , els conceptes sobre legitimitat de l’autoritat, el concepte de poder i el concepte de justícia.
Quan al comentari sobre Benjamin, des del meu parer, és el que dóna força a l’obra i fa que la publicació no es desmereixi.
És una lectura arriscada. No sabria com definir-la. Malgrat tot sempre aporta quelcom de positiu.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Ernst Jünger, "Sobre els penya-segats de marbre"

Amb motiu del meu aniversari el passat 3 d’agost, un molt bon amic meu, em va regalar, abans degustar un bon vi del Priorat i un bon dinar, dos obres d’Ernst Jünger: la primera, que és la que de moment us presento aquí , és la història d’una destrucció. Tota una premonició del que vindria després. És una obra publicada el 1939, prohibida per Hitler i que va produir una gran commoció entre els seus lectors i lectores. Es va trobar en ella l’acusació més clara i contundent contra la tirania que regnava en no pocs estats europeus de l’època. La segona, que ja vindrà es titula: “El treballador”, de 1932.
Ernst Jünger ha esta un dels escriptors alemanys més importants del s. XX. Va néixer a Heildelburg l’any 1895 i va morir en 1998.
No narraré l’agument de l’obra. Només us diré que té una prosa excel·lent, forta, com un bon vi amb grau, que et deixar el seu regust a mesura que el vas bevent i et desperta tot un seguit de sentits que amb el llibre es tradueixen en una explosió de sensacions. Si em permeteu una recomanació: no llegiu la introducció fins que no acabeu de llegir l’obra sencera, perquè sinó us desvetllarà una part important de l’entramat de la història i els seus personatges. Un cop llegit, podeu contrastar les vostres conclusions amb les que fa l’autor i mimar si coincideixen o us ajuden a centrar-vos en algun aspecte en el que encara no heu caigut.
Només us diré que la història d’una destrucció. La destrucció d’un món sencer.
Aquest llibre que va estat prohibit a l'Alemanya nazi el teniu en una primera edició a Tusquets Editors, tant recent que és d’aquest mateix juliol.
Espero que us agradi com m’ha agradat a mi.

dilluns, 4 d’agost del 2008

Vicenç Navarro, "Benestar insuficient, democràcia incompleta"

Sobre allò que no es parla en el nostre país.
És una llàstima que intel·lectuals de la vàlua d’en Vicenç Navarro hagin i segueixen estant mig amagats (o amagats del tot) a la opinió pública. Moltes vegades he dit que els intel·lectuals tenen el deure (en el sentit més kantià) de mullar-se, perquè ells són els qui dominen facetes imprescindibles del coneixement. Evidentment aposto pels intel·lectuals d’esquerres, els altre ja tenen prou espai i fan molt bé la seva feina, per això el descobriment del bloc d’aquest pensador català va ser tot un encert (bloc que recomano amb satisfacció). Ara, amb la lectura del que va ser el XXX Premi Anagrama d’Assaig de 2002, he quedat del tot satisfet. És un d’aquells autors que no et pots permetre no llegir.

L’oblit històric, la democràcia incompleta i l’insuficient Estat del benestar. Amb aquests tres temes fonamentals fa una anàlisi crítica de la nostra realitat actual com a herència d’un passat encara no superat. Ho fa amb un llenguatge molt planer, atraient, colpidor, mentre va desgranant els arguments que cada dia sentim pels mitjans de comunicació demostrant la mentida que assumim com a certesa, desmuntant els arguments sobre la nostra economia i la nostra capacitat de generar riquesa, sempre des d’una perspectiva constructiva i positiva, però sense oblidar mai les causes reals del subdesenvolupament social que vivim al nostre país, com a resultat d’una transició mal gestionada i des d’una perspectiva històrica que prové dels de la Guerra Civil espanyola.

Un llibre del tot imprescindible i molt assequible.

Navarro es va exiliar de Catalunya i Espanya l’any 1962. Des de aleshores ha viscut i treballat en centres acadèmics a Suècia, Gran Bretanya i els EEUU. És catedràtic de Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Johns Jospkins dels EEUU, Catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona, i també Catdràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat assessor de les Nacions Unides, de diferents organismes nacionals i internacionals i de molts govern, com l’Argentí d’Allende. Ha assessorat en la reforma del servei nacional de salut del govern cubà. També ha treballat amb Hilary Clinton per la reforma sanitària de 1997, etc.

De veritat que val molt la pena llegir-lo. No té desperdici.

divendres, 1 d’agost del 2008

Eliseo Alberto, "Informe contra mí mismo".

Eliseo Alberto és un escriptor cubà exiliat a Mèxic. Poeta i narrador ens explica en aquesta obra una visió particular i sensible del que, segons ell, ha viscut i ha passat a la Cuba de Fidel Castro.
Amb aquesta obra, que en el seu moment va ser polèmica pel seu contingut d’introspecció, crítica acurada però també respectuosa amb el món que va abandonar, on curiosament es passeja per alguns dels tòpics dels i les cubanes sense deixar mai el sentiment d’ésser cubà, parlar sobre la fatalitat d’algunes amistats, la seva família, els seus records i les seves reflexions sobre la Revolució cubana. Un llibre, si més no, que dóna un enfocament diferent i que a sobre és capaç d’aportar una narració rica, plena de sàtira amagada, sentiments i reflexions.

Sens dubte una bona lectura per l’estiu.

dijous, 31 de juliol del 2008

Jürgen Habermas, "La constel·lació postnacional"

Habermas és un intel·lectual alemany prou conegut que no necessita de gaires presentacions. L'Editorial Paidos, Ensayos Políticos, Biblioteca del Presente 11, va publicar aquest conjunt de reflexions sobre la possible necessitat de crear una alternativa política als estats neoliberals actuals i que traspassessin les fronteres dels nostres Estats nacionals com a eina per lluitar contra les societats imposades per la propia economia.
És un text interessant, molt opinable. El pensament polític de Habermas decepciona una mica. A partit d'un evident conservadurisme ideològic no fa cap aportació ni cap reflexió profunda que ens porti a considerar alguna raó sobre l'expectació i explicació que tenen avui en dia els nacionalisme moderns. En un món on l'economia globalitzada a trencat totes les fronteres només ens queden les identitats (però qui i què determina aquestes identitats?), també s'han vist trencades les relacions socials clàssiques. Deixa moltes preguntes obertes sobre aquesta aparent nova redistribució de la riquesa, que no explica amb convicció suficient, ni la nova distribució de la força de treball, ni les noves relacions entre el capital i la política, ni la relació entre l'economia i el poder real.
Tot i així és un llibre interessant que obre a la reflexió sobre aquet moment tan complex que vivim els humans.

diumenge, 13 de juliol del 2008

Noam Chomsky, "Coneixement i llibertat"

Llegir aquest llibre de Chomsky sobre Russell és com llegir a Plató sobre Aristòtils. No feu cas de la contraportada del llibre ni d’en Carlos-Peregrín Otero quan diu que “només qui tingui subdesenvolupades o obnubilades les “entendederas” podrà no ser cosa “palmaria” o si més no entrevista la singularitat i importància d’aquest llibre”. Això és del tot poc encertat i ratlla una certa mala educació intel·lectual i una certa supèrbia.
La primera part del llibre és del tot insuportable, però s’ha de reconèixer que llegida amb paciència, perquè és una lectura que convida a la reflexió lenta i profunda, i amb fermesa, perquè amaga la complexitat del pensament de Chomsky es fa possible i sobretot es fa necessàriament entendora. La segona part és com un riu que transcorre àgil i fresc.
Chosmky creu que el llenguatge és conseqüència d’una facultat innata i que la finalitat de la lingüística consisteix en determinar quines són les propietats o regles universals, és a dir una “gramàtica universal” que pugui explicar totes les llengües del món (evidentment humanes).
Segons les seves teories, quan s’acaben les regles gramaticals s’han d’aplicar les regles fonològiques. Les persones han d’anar adquirint competències i una construcció lingüística que englobi tot l’ésser humà, que és el mateix que dir l’explicació i/o construcció d’un món concret, d’un univers on viuen els humans. Evidentment també conté la capacitat cognoscitiva, perquè és, en realitat, una teoria del funcionament de la ment humana per ajudar a construir un model, el nostre món i intentar explicar-lo. Els problemes del coneixement i de la llibertat són, per Chomsky, les dues cares de la mateixa moneda, o dit d’una altra manera, les dues parts d’un mateix problema.

Com diu Wilhelm von Humboldt: Allò que no brolla de l’elecció lliure d’un home és només el resultat de la instrucció i l’exemple, i no s’incorporarà al seu mateix ésser, continuant essent aliè a la seva vertadera naturalesa; no l’executa amb energies vertaderament humanes, sinó només amb exactitud mecànica.

Les reflexions de Chomsky són variades i de diferent índoles. També trobem referències al món del treball, quan es postula en contra dels qui volen fer del treball una activitat purament comercial, una realitat sense ànima i trist; o quan fa referència a la necessitat d’activar la intel·ligència humana.

Russell deia: No pot haver vertadera llibertat o democràcia mentre que els homes i les dones que fan la feina en una empresa no controlin també la seva gestió.

En fi, no digueu que convida a la lectura des d’una perspectiva purament social .

dijous, 12 de juny del 2008

Najat El Hachmi, L'últim patriarca

Per a mi L’últim patriarca ha estat una petita revelació. No perquè hagi estat el premi Ramon Llull de 2008, sinó pel que amaga dins seu. Per a mi és una obra primerenca que amaga molts secrets del que podrà ser aquesta escriptora en el futur. Literàriament no és gran cosa, i no perquè jo sigui millor o pitjor que els membres del jurat, als quals els felicito per la tria sense conèixer les altres obres. Personalment m’ha agradat molt perquè m’ha obert la porta a un món molt proper i molt llunyà alhora. Té la capacitat d’endinsar-te en la psicologia de cada personatge. No fa grans descripcions de paisatges ni d’ambients, però s’intueixen. No participo de la opinió que l’autora sap escriure i expressar bé els diferents episodis de violència i dramatisme provocats per Mimoun, el personatge principal que s’acaba per convertir en secundari però que continua omplint totes les pàgines del llibre. Crec que li falta profunditat i fons, però tot i així m’ha agradat molt la història que descriu, trista, personalista, dramàtica, sobretot des del punt de vista d’un occidental. És una evolució cap a una alliberació personal. Per a mi és la història d’un mirall trencat, sí, com el que va escriure la Mercè Rodoreda, que per cert, m’ha fet pensar en moltes ocasions així com, a vegades, també m’ha fet pensar en altres obres de la literatura catalana com el Curial e Güelfa. Us convido a llegir-la.

dimarts, 27 de maig del 2008

Eduardo Mendoza, "El asombroso viaje de Pomponio Flato"

Aquesta és una novel·la especialment entretinguda. M’ha provocat una grata sorpresa, pel seu llenguatge i la manera de construir l’argument. M’ha encantat. És simpàtica, crítica, gens pedant, amb una capacitat còmica superba, amena i instructora alhora.
Sóc de la opinió que Mendoza s’ha superat a ell mateix. La darrera novel·la seva que vaig llegir no em va agradar gaire, ja la vaig comentar en aquest bloc (“Mauricio o la elecciones primarias, de 2006), en canvi em van agradar molt obres com: “La verdad sobre el caso Salvolta”, “La ciudad de los prodigios”, “Sin notícias de Gurb”, “El año del diluvio” i com no, la primera que vaig llegir fa ja molts anys: “El misterio de la cripta embrujada”.

Una curiositat sobre Mendoza: sempre escriu les seves novel·les en castellà, però quan escriu teatre ho fa en català.
Diuen que rellegeix permanentment la Bíblia i les obres de Shakespeare. Sembla que això no li ha fet mal escriptor.

En fi, us el recomano, a més a més està més o menys bé de preu (també és cert que és un llibre curt de pàgines).

dijous, 22 de maig del 2008

Canalles, dos assaigs sobre la raó

Derrida és un pensador compromès, de lectura no fàcil, a vegades massa embolicada per la idea, encara que elaborada, vol transmetre. No sé si és una qüestió del traductor, però ja m’ha passat amb alguna lectura seva. En tot cas és un home que deixa pejtada, que sap traspassar les línies del sistema, un alliberador de paraules, un salvador de conceptes i un fi analista polític del s. XX.
Les seves meditacions sobre una democràcia que ha d’arribar (no sé si aquesta traducció al català seria la més adequada. No existeix una versió catalana) que desenvolupa en el seu llibre (Trotta, 2005), ve a analitzar la democràcia actual establint que la vertadera democràcia encara està per arribar, i així manté una dura crítica per l’actual estat de la democràcia (totes: reals o formals, representatives o simulades),on la igualtat no fa justícia a l’exigència d’una democràcia incondicional.
Per a Derrida, la democràcia és la única forma política on és possible disendir de manera permanent.
El llibre parla de la dissolució de l’Estat-Nació, la desconstrucció del concepte de sobirania, aquesta democràcia que ha de venir i les relacions entre la raó i la força (el poder), d’entre altres reflexions.
Derrida també critica a Chomsky quan parla dels “Estats canalles”, perquè segons ell no té un pensament polític conseqüent, especialment pel que fa a la història i al concepte del la “lògica” del concepte de sobirania. Aquesta “lògica” posaria en evidència que els mateixos Estats que es troben en condicions de fer la guerra als “estats canalles” són, ells mateixos, en la màxima expressió de la seva sobirania, Estats canalles que abusen del poder. Diu que des del mateix moment que existeix una sobirania, existeix també abús de poder. L’abús és la llei d’ús, perquè aquesta és la lògica d’una sobirania que només pot imperar sense restriccions. La conclusió és que l’Estat és canalla. Allà on tots els Estats són Estats canalles, allà on la canallocràcia és la pròpia de la sobirania estatal, allà on només hi ha canalles, no hi ha més canalles.
Jacques Derrida també parlar molt d'un altre filòsof francès, en Jean-Luc Nancy, del qui només citaré una llarga frase, perquè segur que serà motiu d'un nou comentari bibliogràfic: "Crear el món vol dir, immediatament, sense demora tornar a obrir cada lluita possible per un món, així és, per allò que ha de donar lloc a allò contrari a una globalització de la injusticia sobre un fons d'equivalènça general. Però dirigir aquesta lluita, precisament, en nom d'això, d'aquest món que prové del no res i que dona lloc a la justícia en el sentit de crear el món ..." Interessant, no?.

Hi ha moltes coses a dir sobre aquests assaigs. Sóc del parer que és necessari que una democràcia sigui sobirana, ara bé, res apunta a que una sobirania hagi de ser per necessitat democràtica. Potser exagera en l’”estat” pesimista de la qüestió, però convida a una reflexió profunda, actual i interessant sobre el que ens passa al món. També utilitza conceptes de difícil interpretació o cabuda (no sé si per obra del propi traductor), com el concepte del “regne de la sobirania”, sembla evident que una sobirania no pot regnar (hi hauria excepcions en que sí, com en els estats totalitaris, etc.).

En definitiva, és un llibre complex, però que aporta un bon nivell de reflexió. Si us agrada donar-li al “coco” us el recomano, i a més no arriba a les 200 planes.

dimecres, 7 de maig del 2008

Sindicalisme de classe i nacional

Aquest llibre que us presento és un recull d'experiències socials i polítiques de diferents sindicalistes, les quals pretenen materialitzar una petita part de la nostra història com a sindicat de classe i nacional al voltant del que s'ha anomenat "Seminari Salvador Seguí" de CCOO de Catalunya.
Des del meu punt de vista, fer avui un sindicalisme de classe i nacional és l'intent, per part de la primera organització de treballadors i treballadores de Catalunya, de representar els interessos propis de la diversitat de persones que avui conviuen a Catalunya. I això, de cap manera no és sinònim d'exclusió, ni molt menys. Al contrari. Vo dir respecte, equitat, solidaritat i tot allò que s'us acudeixi com a suma i mai com a escinsió o qualsevol altre argument que ens porti cap alguna mena de separació.
D'en Salvador Seguí, el noi del Sucre, es poden dir moltes coses. És, com consta a la seva biografia, un dels exponents de l'obrerisme català de principis del s. XX. Va ser un dels més prestigiosos dirigents obreristes del moment a tot l'Estat espanyol. Se'l recorda com un dels homes més honestos i lluitadors de l'època, fins el seu assassinat, en mans d'uns pistolers del Sindicat Lliure, el 10 de març de 1923.
Estic convençut que la lectura d'aquest llegat històric sorprendrà a més d'un de vosaltres. Fins i tot per la seva actualitat, però també per veure quin ha estat el recorregut que hem fet des d'aleshores i conèixer quin és l'estat de la qüestió a principis del s. XXI.
El llibre el podeu trobar a qualsevol local de CCOO.

diumenge, 30 de març del 2008

Juan José Millás, "El Mundo"

Confesso que és la primera vegada que llegeixo un premi Planeta, més exactament el primer premi del Planeta i tan aviat.
Millás és un autor que m’agrada més escoltar que no llegir, em passa una mica com amb Saramago, que el prefereixo com a tertulià que com a escriptor. Aquest és un cas similar. En aquesta ocasió no m'empenedeixo en absolut d’haver-lo llegit. M’ha agradat molt. La història d’aquest llibre em recorda, malgrat la immensa distància, al món que abans construïen els filòsofs, vull dir una idea del món conclusa que intentava explicar el perquè de les coses. Ja no n’hi ha d’aquests. Però en fi. Si voleu llegir bona literatura en espanyol i quasi acabada de sortir del forn (més o menys), la trobareu sens dubte en aquesta novel·la, que és, pel meu gust, la millor novel·la que ha escrit fins ara. Directa, curta, amb molta expressivitat. La mida exacta de les paraules i molta, molta imaginació.

dijous, 20 de març del 2008

Cornelius Castoriadis. Allò que vaig prometre i és deute ...


D’ençà que vaig començar a llegir el llibre “Una societat a la deriva”, vaig començar a adonar-me d’algunes coses: l’edat de l’atur el fa, a estones, una mica arrogant, cosa comprensible; la segona: en algun moment, a part d’algunes contradiccions en el seu discurs, que no comentaré, ratlla una mica la línia d’un discurs reaccionari; la tercera: diu coses molt interessants i amb molt de sentit comú. En aquesta direcció voldria deixar escrit algunes consideracions que poden ajudar a situar a l’autor en un moment històric i social com el nostre.

Lluitar per a viure millor o per a consumir més?. Respondre a aquesta qüestió d’una manera o una altra ens situa entre les urpes d’aquesta societat on vivim.

En aquesta ocasió, perquè sé com són les interpretacions de lectures com aquestes, he preferit oferir-vos petits extractes, petites mostres, perquè en tingueu alguns exemples del que ens arriba a dir. N’he tret uns quants dels més interessants (que us vagi bé!):


Res no es farà, res no s’obtindrà si no s’entén clarament que la impostura “liberal” no és la única forma d’impostura, que el carreró sense sortida “liberal” no és l’única carreró sense sortida al qual hem de témer per la humanitat del demà. Amb aquesta lapidària afirmació ens obre la porta al món i ens obliga a reflexionar sobre les oportunitats i bonances dels sistemes socials coneguts fins ara. No té desperdici.

La utopia és quelcom que no té lloc i que no pot tenir-lo, per això es diu utopia. Aristòtil deia passar de la potència (el que encara no és però que pot arribar a ser, a l’acte –allò que ja és-).


Hem de difondre la idea evident de que tots els discursos que de manera quotidiana inunden els diaris, la ràdio, la televisió, tenen una importància quasi nul·la i que les preocupacions de la gent són l’únic assumpte important. Ens cal reflexionar sobre el paper que juguen els mitjans de comunicació en la propia alienació dels individus i també saber al servei de qui treballen.

Ésser assalariat és la condició pràcticament general en la societat capitalista moderna; ja no és una situació de classe. Consideració de la consciencia de classe social és avui un dels paràmetres més comprometedors i difícils que té l'esquerra d'aquest país.

L’educació no pot ser una altra cosa que un assumpte públic en sentit ampli. Una mostra sobre la perpetuïtat d'una reivindicació social.

Estar en minoria no vol dir estar aïllat (...). És possible que tot el que digui o escrigui no interessi a ningú. També és possible que no es tinguin ganes d’escoltar i de fer l’esforç que reclama un discurs que crida a la reflexió crítica, a la responsabilitat i al rebuig a la negligència. Aquesta és una de les mancances principals dels individus davant la democràcia actual: dibuixar una ratlla invisible que diu si no estàs amb mi està en contra meu. El meu espai personal és meu i no el puc compartir, per això la política no interessa, la construcció d'un model, la implicació personal no interessa, etc.

L’ensenyament no és un ofici com els altres, no és un ofici per “guanyar-se la vida”. Ensenyar, sobretot als més menuts, és ensenyar a estimar el fet d’aprendre i per fer-ho cal estimar l’ensenyança i també estimar a la mainada. Res no es pot transmetre si no tenim aquestes dues virtuts i si un mateix no és capaç d’inspirar estima. La reflexió sobre com construïm les societats actuals també passa per fer una mirada no discreta al que estem fent en l'actualitat quan defensem determinats models educatius.

L’elecció exigeix ser capaç d’orientar-se i tenir una jerarquia de valors. Els valors són fonamentals per a la cohesió social.

Cal saviesa i cal voluntat. També prudència. Tres elements que difícilment trobem.

El laïcisme no és un valor perdut, és més important ara que mai. Pertany als fonaments de la democràcia i és un dels garants de l’autonomia individual. La lluita per la laïcitat de la nostra societat no és un capritx. Casdascú pot fer d'ell mateix el que vulgui, però en l'esfera púramnet personal.


L’ecologia és subversiva perquè qüestiona l’imaginari capitalista que domina el planeta (...), l’ecologia és essencialment política. Però no pot jugar ni estancar-se en ella mateixa. Ha de saber mirar més enllà. A la natura no li interessa l'ecologia, és a nosaltres. Si el món que coneixemt s'acaba sorgirà un altre, el perill està en nosaltres, que podem desaparéixer com a especie, però el món continarà existint, fins i tot quan nosaltres ja no hi siguem en ell.

No es pot reformar ni conservar un sistema social si no es considera el tot: no es pot moure una peça d’aquest mecanisme immensament complex sense tenir en compte les repercussions en altres parts del sistema. Els nostres polítics ni s'han adonat. No tenen cap problema en fer-nos promeses sense valorar les repercussions que tindran en el sistema.

Hem de tornar el sentit al fet de treballar, de produir, de crear ... Està clar que el treball és inútil en sí i que normalment no aporta felicitat, però el valor del treball s'ha perdut, s'ha perdut l'ofici i s'ha perdut la classe social. El sindicalisme ha de ser capaça de motivar la recuperació d'aquest sentit del treball, de la procucció, de la creació.

Trobareu aquest llibre a Katz discusiones (ISBN: 84-609-8361-7 –tapa dura- i 987-1283-05-9 –en rústic).

Mònica Alí, "Azul alentejo"

Mònica Alí és una jove escriptora britànica. Aquest llibre és una mena de conglomerat de personatges amb dos grans moments o intensitats, si ho mirem des del conjunt de l’obra. Des de la meva perspectiva personal fins a quasi la meitat del llibre no té la qualitat suficient per a ser publicat, és a dir, personalment no ha valgut la pena llegir-ho, ara bé, la segona meitat, en canvi, un cop que has patit la primera, i quasi bé fins al final del llibre és simplement excel·lent. Sap transmetre una gran dolçor, molta passió, molta humanitat i comprensió. És capaç, a més a més, de combinar tot això amb un paisatge inspirat en les terres portugueses i amb molt de sentiment. És realment un tros, un pedaç d’un mirall trencat, però amb la particularitat que sap cosir cada peça esquinçada amb una gran elegància.
La no lectura d’aquesta horrible primera part no secciona en absolut la segona part. Fins i tot crec que ajuda a emfatitzar-la més, per aquest motiu no us diré on comença una i quan acaba l’altre. De fet els capítols es podrien llegir per separat i de manera inconnexa i tampoc no passaria res (és una mica a l’estil de Cortazar o Borges en miniatura –en el sentit d’alterar l’ordre literari dels capítols i poder composar històries diverses des d’un mateix temps. Això, és veritat, tampoc no passa amb “Azul alelentejo”).
Al final tens una grata sensació, una mena de plaer indescriptible que et fa perdonar l’estona perduda durant la primera lectura.
Crec que és una obra interessant i que val la pena llegir-la amb calma.

dissabte, 8 de març del 2008

Eduardo Mendoza, "Mauricio o las elecciones primarias"

Estem a la Barcelona de finals dels 80, on un jove dentista d'aparents ideals esquerrans, però amb una evident manca de carisma per dedicar-se a la política, és temptat pel PSC per a presentar-se com a candidat a les eleccions autonòmiques del 88. Recordo que CiU les va guanyar per majoria absoluta.
Maurici, el dentista, acaba enamorant-se de Clotilde, una dona amb caràcter que el farà trontollar amb la seva manera de ser. És curiós el paper de la Porritos, un cas especial, com veureu si llegiu el llibre.
La meva opinió personal és una decepció. Qui s'esperi una redacció al nivell de "La ciutat dels prodigis" o "Sin notícias de Burg", li passarà el que a mi.
Vaig començar a llegir a Mendoza de jovenet, amb una història que recordo àgil i molt intel·ligent com "La veritat sobre el cas Savolta" i una novel·la molt entretinguda per adolescents com "El misteri de la cripta embruixada" (cap de les dues traduïdes al català). Les que més m'han agradat han estat "La ciudad de los prodigios", "Sin notìcias de Burg" i "L'Any del diluvi", però com en tot a la vida, això depèn de cadascú.
Des del meu punt de vista aquesta és una obra poc pensada, amb personatges fluixos i mal elaborats. En fi. Quin és doncs l'encant de fer-li un comentari en aquest bloc?. Molt clar: el primer que avui som en el dia de reflexió abans de les generals de demà; la segona: la incredulitat d'haver escrit un llibre com aquest i la tercera que, malgrat tot, és un llibre que es deixa llegir, però no espereu cap meravella!.

divendres, 7 de març del 2008

"Lograr la igualdad". Un manual sindical.


Aquest és un manual per a sindicalistes (homes i dones), però també per qui no ho és. La seva pretensió és ajudar a les persones davant dels reptes que planteja la igualtat i com s’han d’impulsar des dels sindicats de classe, des de la nostra feina quotidiana (remunerada o no) i des de les nostres pròpies relacions personals.
Aquest manual aporta una sèrie de materials i activitats sobre diferents qüestions relatives al concepte de gènere i es complementen amb altres activitats educatives més generals.

diumenge, 24 de febrer del 2008

Álvaro Mutis, "Empresas y tribulaciones de Maqroll el Gaviero"

Álvaro Mutis va néixer a Bogotà l’any 1923. Poeta abans que narrador, reuneix en un sol volum 7 esplèndides novel·les sobre les aventures d’un personatge universal, un aventurer errant que viu un pelegrinatge personal per tot el món, per on anirà deixant amistats insubornables, amors, actes de summa valentia, tot en mig d’una magnífica narració, on el mar, la literatura i el paisatge formen part d’un panorama meravellós on en Mqaroll, el personatge central, es va presentant al lector amb una profunda humanitat, fins i tot amb un cert romanticisme difós amb un complex i aparent sentiment de nihilisme que en volta tota l’obra.

El conjunt dels 7 volums esdevenen una prosa exquisida, una narrativa deliciosa en un món evocador. Són, o és, en definitiva, una gran novel·la, una gran obra imprescindible escrita d’una forma magistral.

Existeix una edició de butxaca molt més econòmica, en aquest cas en dos volums, publicada per Debols!llo.

Com diu en Mario Benedetti: El gabier és el mariner que, situat sobre la gàbia o vela major, mira cap a l’horitzó. Veu més que els altres ...

Una delícia de lectura!

dijous, 14 de febrer del 2008

Iris Murdoch, El Princep negre
Iris Murdoch és una de les més importants escriptores dublineses del s. XX. Ha escrit més d'una vintena de novel·les, ha practicat l'assaig filosòfic, el teatre i la poesia. Però avui en parlaré d'aquest llibre editat per Lumen (per cert, encara no traduït al català).

Aquesta és una novel·la per a sibarites de la lectura, té un molt bon ritme, una excel·lent ambientació, amb l'omnipresent mar de fons, un cert frenestisme literari i, a més a més, combina tots aquells elements que fan d'una novel·la una obra mestra: ús d'una ironia finíssima, anàlisi de la condició humana des de diferents perspectives psicològiques, tracta la complexitat de les relacions humanes, de les seves i·lusions, de la desesperació, de l'amor, les contradiccions ...

El protagonista principal és un escriptor sexagenari, en Bradley Pearson. Un personatge que atravessa una etapa de nul·litat creativa i que ens deixarà saborejar l'obra com si d'un gran vi es tractés. Bradley, a part de viure un bloqueig literari, està enamorat d'una joveneta. Un món explosiu que ens interna en la reflexió sobre l'art i la literatura en una complicada trama que ens captiva, amb un ambient complex però molt dinàmic i lúcid que ens durà fins al final del llibre en un tres i no res.

Espero que us ho passeu bé llegint-la!

dimarts, 8 de gener del 2008

Firmin, de Sam Savage

A vegades l'aztar et fa trobar petites meravelles com aquest llibre. És simplement un encant, està escrit amb una senzillesa culpidora que no fa perdre, ni un moment, una explèndida prosa que et va alimentant una incomprensible tendresa vers un dels ésser més desagradables de la natura urbana: les rates.
Però aquesta és una rata especial, una rata que s'endinsa i devora, mai millor dit, la millor literatura, la major heroicitat, la major sensibilitat. Una rata que tem la seva imatge i que irònicament o potser des de la ingenuïtat somnia ser qui no és. És un cas ben peculiar de mimetisme animal que a sobre li agrada anar al cinema, tot s'ha de dir que no un cinema qualsevol.
Si realment voleu llegir un llibre diferent, endevant, ho passareu molt bé!.