Mònica Alí, "Azul alentejo"

Mònica Alí és una jove escriptora britànica. Aquest llibre és una mena de conglomerat de personatges amb dos grans moments o intensitats, si ho mirem des del conjunt de l’obra. Des de la meva perspectiva personal fins a quasi la meitat del llibre no té la qualitat suficient per a ser publicat, és a dir, personalment no ha valgut la pena llegir-ho, ara bé, la segona meitat, en canvi, un cop que has patit la primera, i quasi bé fins al final del llibre és simplement excel·lent. Sap transmetre una gran dolçor, molta passió, molta humanitat i comprensió. És capaç, a més a més, de combinar tot això amb un paisatge inspirat en les terres portugueses i amb molt de sentiment. És realment un tros, un pedaç d’un mirall trencat, però amb la particularitat que sap cosir cada peça esquinçada amb una gran elegància.
La no lectura d’aquesta horrible primera part no secciona en absolut la segona part. Fins i tot crec que ajuda a emfatitzar-la més, per aquest motiu no us diré on comença una i quan acaba l’altre. De fet els capítols es podrien llegir per separat i de manera inconnexa i tampoc no passaria res (és una mica a l’estil de Cortazar o Borges en miniatura –en el sentit d’alterar l’ordre literari dels capítols i poder composar històries diverses des d’un mateix temps. Això, és veritat, tampoc no passa amb “Azul alelentejo”).
Al final tens una grata sensació, una mena de plaer indescriptible que et fa perdonar l’estona perduda durant la primera lectura.
Crec que és una obra interessant i que val la pena llegir-la amb calma.