dilluns, 26 de gener de 2009

Pascual Maragall, "oda inacabada. Memòries"

La lectura d’un llibre de memòries sempre acaba sent una sorpresa. Confesso que en la meva vida només he llegit quatre o cinc llibres de memòries, més o menys, no és un gènere literari que m’apassioni, però després de llegir les de Carrillo i veure les de Pascual Maragall a les llibreries no vaig poder resistir la temptació i el vaig comprar. Com a memòria, i com a desconeixedor del gènere, no m’ha agradat gaire. No en el sentit literari, que sempre és qüestionable, sinó en la seva dimensió. Potser és lògic que s’hagi centrat més en els aspecte que ell considera més positius, però pel meu gust he trobat massa olimpíades i massa 1992. Són unes memòries molt educades. De ben segur que conforma el caràcter de l’autor. Personalment m’esperava més contingut polític, més claus per a desxifrar les claus que fan funcionar el poder dins de la classe política catalana. Tot i que dona pistes no acaba de fer el pas. El llibre se m’ha quedat curt, què hi farem!. Es veu, això sí, l’ambient, en general, de la seva vida (educació, compromís polític, etc.). M’han sorprès alguns paràgrafs molt sincers, alguns m’han molestat, però aquesta és una qüestió particular que no té perquè molestar a ningú més.

És un llibre fàcil de llegir i amè. Tot ajuda!.