José Andrés González Pedraza, “Los archivos de empresas ¿Qué son y cómo se tratan?

Edicions Trea, una editorial asturiana especialitzada en arxivística i museologia va publicar l’any 2009 aquesta guia bàsica sobre els arxius d’empresa. Es tracta d’un llibre introductori on, a part d’explicar els conceptes elementals i les característiques d’aquest tipus d’arxius, fa una interessant comparativa amb les empreses europees i les espanyols per després introduir-nos en els aspectes més arxivístics, com saber qui és l’organisme productor, el quadre de classificació, les sèries documentals que hi podem trobar, unes pinzellades sobre descripció, investigació, accés, difusió i documents electrònics.

Per tot aquell qui l’interessi aquest tema, aquesta és una bona lectura. Amena, sintètica i clarificadora.

Actas el Congreso Internacional de archivos y derechos humanos: El acceso y la desclasificación de los documentos. Sarrià de Ter (Girona), 2 - 4 d'octubre de 2008

Avui, 10 de desembre de 2012 es compleixen seixanta quatre anys de l’aprovació i proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, i quatre anys des que Arxivers sense Fronteres van organitzar un congrés internacional sota el títol:  “L’accés i la desclassificació dels documents” a Sarrià de Ter (Girona).

Sembla mentida, però  després de tants anys i amb un projecte de llei sobre una suposada transparència  la taula de  les Corts General espanyola, encara avui deixa molt que desitjar el panorama, on la cultura  literària dels nostres legisladors i polítics s’enfronta plenament amb la bondat i les intencions de les seves paraules transformades en lleis i normes. Per aquesta raó, aquest document em sembla de total actualitat, en un moment en que la transparència continua sent la gran oblidada dels governs, i més encara quan la crisi s’ha pres per excusa per a retallar drets i llibertats i per tant, per fer de la nostra societat encara un xic més injusta del què era fa només quatre anys enrere.

El text que us proposo recull les actes d’aquest Congrés Internacional. No és un text polític, però ho podria ser (si és que no ho és).

Digitalización del patrimonio: archivos, bibliotecas y museos en la red

Fa uns anys, l’Editorial UOC (a la col·lecció Acción Cutural. Museos y Patrimonio), va editar una recopilació de diferents articles sobre la digitalització en els centres de conservació i difusió del patrimoni destinat als professionals que treballen en aquest centres. L’obra recull experiències i orientacions, així com “l’estat de la qüestió” sobre els processos de digitalització. No es tracta però, d’una obra amb la intenció de convertir-se en manual, és més aviat un espai de reflexió i de posada en comú que ajuda a situar-nos en aquest nou paradigma de la documentació electrònica.

Eduardo Mendoza, “El laberinto de las aceitunas”

Mendoza és un autor de culte. Com tots els escriptors, passen per moments de qualitat literària diferents i en aquesta ocasió el llibre és una meravella. És divertit, ocurrent, ràpid de llegir, inusual i sorprenent. Té una gran qualitat literària i està molt ben construït. Què més li podem demanar a una novel·la?. Si voleu passar unes hores gaudint d’una bona lectura durant el proper pont (qui en faci) crec que aquest llibre serà una bona elecció.

Paul Auster, "La noche del Oráculo"

Què és pot dir d'aquest escriptor que no s'hagi dit abans? La veritat, no m'interessa. Aquest ha estat un llibre a l'alçada d'un gran escriptor. Aquest home escriu tan bé que sembla mentida. Complex en la trama, però senzill en la narració, rodó en els personatges i fins i tot innovador en l'aposta pels comentaris a peu de plana. M'ha agradat i molt! Si teniu ocasió de llegir-lo, crec que no us decepcionarà. Hi ha una versió de butxaca molt econòmic. 

Joan Soler, “La preservació dels documents electrònics”

Tot i que es tracta d’un document una “mica antic” (2008), continua essent un llibre de plena actualitat. No només per l’interessant tracte que se li fa a la documentació electrònica i els conceptes que empra, i l’enfocament arxivístic que en fa, sinó perquè, a més a més, té dos virtuts a tenir en compte: la primera, explicar amb una aparent senzillesa conceptes complexos; la segona: trobar-te amb un petit tresor: un resum exhaustiu i complet, una guia, es podria dir, amb gran claredat erudita i una redacció senzilla que només es pot fer des del coneixement i la reflexió. En fi, una eina de treball indispensable per qui es vulgui endinsar en el món de la documentació electrònica o l’administració.

Arthur Schopenhauer, “Sobre la llibertat de la voluntat”

Feia temps que em venia de gust llegar tot un clàssic de la filosofia contemporània, el que no m’esperava era que, rellegint-lo de nou, em sortissin dubtes que no en tenia durant la meva època d’estudiant de filosofia.

Potser, durant aquests anys, el meu sentit crític ha anat evolucionant  i ara, amb l’experiència d’uns quants anys per endavant, veig les coses una mica diferents.

Per començar, em sembla un text antic, molt del segle XIX. I no és que nosaltres, les persones nascudes abans dels anys 70 del segle passat no siguem “homes i dones”  amb un pensament molt del segle XIX (al meu parer), és que el tema i el seu tractament han quedat una mica desfasats.

Una altra consideració que haig de fer fa referència al pròleg, escrit per l’ex ministre de cultura Gabilondo, és qu no m'ha satisfet. Una altra decepció, ho sento. No m’ho esperava.

La llibertat, un terme tant usat com malinterpretat, ha de contenir també la capacitat de cdecidir, és a dir, la possibilitat de la llibertat d’elecció i d’ús de la mateixa llibertat,la qual cosa, en sí mateixa, no deixa de ser una autolimitació lliure de la pròpia llibertat d’elecció, per tant, aquest concepte, vist així, neix amb una contradicció anul·latòria, que vindria a dir que, en realitat, la llibertat no existeix ontològicament, perquè la seva naturalesa és limitadora i contradictòria en ella mateixa.

Schopenhauer diu que “acceptar-se es suportar-se i no adaptar-se”, perquè deixa implícit una concepció moral de la realitat, una certa religiositat. Jo no veig gens clar, perquè assumeix un cert sentit de culpabilitat i de resignació. En aquesta ocasió també la llibertat queda limitada.

Sempre he estat de la opinió que la llibertat és un transcurs, millor dit, transcorre com el temps i les persones només la podem utilitzar segons la nostra voluntat i fins i tot podem intentar mesurar-la en funció de certs paràmetres de comparació. Per tant, la llibertat l’hem entès com un tot convertit en la seva pròpia negació. La llibertat de decidir o anul·la la decisió, però sí que limita a la mateixa llibertat, perquè el concepte supera la pròpia naturalesa de la llibertat, perquè hi ha llibertat quan no ha coherció. En aquest sentit, el principi de “raó suficient” estableix la seva capacitat per ella mateixa, com a mínim a un nivell suficient, la qual cosa no impedeix la limitació de la pròpia llibertat. La raó és conseqüència necessària d’un pensament ben construït, la llibertat no pot ser un motiu d’aquesta, ni tampoc una conseqüència. No crec tampoc en què l’autoconsciència tingui a veure amb el coneixement de l’ésser i amb la voluntat de ser-ho. Quan preval  l’autoritat i no la raó?, com diu Malebranche, “la llibertat és tot un misteri”. Estic d’acord. L’ésser humà per sobre de l’intel·lecte, però què és l’ésser humà fora del pensament i la capacitat de reaonar? Un animal?

José Luís Ibáñez, “Nadie debería matar en otoño”

Quan la Glòria em va fer arribar el llibre que havia escrit el seu home em vaig quedar una mica sorprès (bona editorial, bona enquadernació i bona publicació). Vaig pensar: això és seriós. No és el tipus de literatura que acostumo a llegir, però a mi m’agrada buscar i la vaig encetar amb impaciència (haig de dir que el llibre me’l va dedicar el propi autor). És una novel·la difícil de catalogar. Està a cavall entre la novel·la policíaca, la novel·la històrica i la d’investigació. Està molt ben ambientada i els seus personatges són creïbles i molt ben definits. La seva lectura és amena i està ben escrita. La història funciona molt bé, així que si algú té ganes de passar una bona estona en la Barcelona dels anys 30 aquí té una bona referència bibliogràfica

Jonas Jonasson, "El abuelo que saltó por la ventana y se largó"

Un immillorable imitador de Paasilinna (de fet el propi personatge central el cita). Una història trepidant, divertidíssima, ràpida, increïble, encantadora. Aquest primer llibre de Jonasson es llegeix amb la rapidesa d’un llamp. Té quasi de tot. De lectura agradable. És un llibre que enganxa des de la primera plana. Una lectura, sens dubte, inovidable. Només espero que escrigui un segon llibre i que aquest tingui el mateix nivell que el primer, o més.

Héctor Abad Faciolince, "El olvido que seremos"

Aquest  és un llibre molt ordenat, molt ben escrit, lineal, però està tan ben escrit que quan comences a llegir-lo t’omples d’alegria i quan vas passant les pàgines trobes que és massa pla. És un relat molt ben construït però una mica avorrit. Té contingut social, amb una certa crítica política, però no entra, ni s’acosta, als problemes que es viuen a Medellin. No és una lectura apassionada. Es queda a mig camí entre la biografia i la literatura, però no és ni una cosa ni l’altre. Tècnicament i sobretot gramaticalment m’ha semblat meravellosa, molt ben escrita.

Principis i requeriments funcionals per a documents en entorns d’oficina digital

La guia número 10, la darrera de les tres edicions abans comentades, està dedicada a donar directrius per detectar i resoldre necessitats documentals, a més de proporcionar una sèrie de requeriments estàndard de gestió de documents pel programari dels sistemes de negoci. El mòdul ajuda a les organitzacions a identificar i gestionar de forma adequada les evidències documentals de les activitats dels sistemes de negoci.

Les tres guies (8, 9 i 10) són eines valuoses per a la gestió de documents digitals. Les tres requereixen una atenció suficient per part del lector.

Principis i requeriments funcionals per a documents en entorns d’oficina digital

“La bona gestió dels documents i la informació és fonamental per al bon funcionament de les organitzacions, perquè facilita les seves activitats de negoci i serveix per a base per a la prestació eficient dels seus serveis”

El mòdul 09 estableix els principis necessaris i requeriments funcionals per als sistemes de gestió digitals amb l’objectiu de descriure processos i requeriments per identificar i gestionar documents en sistemes de gestió de documents digitals; definir condicions per a les funcionalitats de gestió de documents per tal que s’incloguin en les especificacions de disseny en el moment de muntar, actualitzar o encarregar programari de sistemes de gestió de documents digitals; influir en eles requeriments funcionals de gestió de documents en el moment de triar sistemes de gestió de documents digitals disponibles en el mercat i revisar les funcionalitats de gestió de documents o avaluar el  seu compliment per part dels sistemes de gestió de documents digitals.

És un mòdul excel·lent que requereix una lectura atenta,  més aviat, un estudi pausat per  poder aprofitar tot el seu contingut.

Principis i requeriments funcionals per a documents en entorns d’oficina digital

La col·lecció “Textos” de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya acaba de publicar una interessant guia dividida en tres mòduls, dels quals us presento el primer (presentació general i declaració de principis).

La intenció d’aquestes guies, o manuals tècnics, és la de promocionar, com es diu en el pròleg: “una millor gestió de documents a les organitzacions, donant suport a les necessitats corporatives i incrementant la rendibilitat de les activitats corporatives”. Tot un repte, sens dubte que pretén aconseguir un bon govern mitjançant la gestió de documents.

Aquest primer mòdul, introductori, de fàcil i entenedora lectura (conté un glossari de termes emprats), m’ha semblat fonamental i molt aclaridor.  Cal dir, però , que es tracta d’una traducció de l’anglès del Consell Internacional d’Arxius (2008). Indispensable.

Umberto Eco, “La isla del día de antes”

Què es pot dir d’aquesta novel·la? Per començar crec que el millor que es pot fer és començar a llegir-la pel final, vull dir per la nota de la traductora. És encantadora (la nota) i, potser, us ajudarà a entendre el barroquisme de la narració.

Aquesta no és, sens dubte, la millor novel·la d’Eco. De fet és avorrida i desigual. Té algunes parts magnífiques i d’altres que són,  certament, una llàstima. Eco m’ha decebut literàriament. És una història que no s’hagués publicat si hagués estat un  autor  novell. Cansa de llegir, l’argument és insostenible i el redactat barroc i poc atractiu. Crec que és una obra pels incondicionals d’Eco.

Allen Ginsberg, "Plutonian Ode"

Ginsber és el poeta principal de la beat generation. Un home compromès amb la pau i la consciència col·lectiva i individual. Aquest és un recull de poemes molt crític, de contingut social i també, perquè no, molt polític. No és de fàcil lectura, si més no, a mi m’ha costat (també confesso que el meu anglès no és cap meravella). Allen va morir l’any 1977. Trobareu una edició econòmica a “Visor Poesía”. 

José Saramago, "Caín"

Cain, el nom que ningú no posaria al seu fill. Què puc dir que no s’hagi dit? He enrederit la lectura de “Cain” de manera conscient i intencionada. He volgut deixar que passi el temps  per poder-lo degustar amb la fredor del qui sap què va a buscar. I què he trobat?, un relat magnífic, encantador, difícil, per les característiques del personatge, que per cert m’ha semblat amb un cert toc nietzscheà. La única cosa que no m’ha agradat ha estat la darrera línea de la novel·la. Comprenc que era difícil d’acabar, però home, no així.

Stuart Mill, "Sobre la llibertat"

Mill és considerat un dels pares del liberalisme. No és que darrerament hagi tingut un atac noucentista, però em va cridar l’atenció que fos una de les lectures que es proposen a segon de batxillerat.

La veritat és que no ho entenc gaire, perquè hi ha molts autors susceptibles de ser llegits, i em vaig decidir a obrir-lo. La sorpresa va ser descomunal. La introducció el presenta d’una forma manifestament positiva, en el sentit de visualitzar-lo com una doctrina meravellosa, oportuna i molt humanista. Una visió molt dirigista i no del tot encertada, sobretot pensant en el col·lectiu al qual va adreçat. La introducció l’he trobar massa partidista, poc objectiva i molt perversa. El text del llibre, tot i el desfasament de l’època actual, no se li pot demanar gaire més. És un text senzill, de fàcil comprensió, que peca, sovint, d’una falsa moralitat. Ingenu, si voleu. Avorrit.

Una altra cosa ha estat l’edició. “L·L” m’ha agradat. És una edició senzilla però amb aparença de ser quelcom més que un llibre de butxaca. Està ben cuidat i és agradable. Amb alguna errada tipogràfica (vull pensar).

No el recomanaria per a adolescents o postadolescent sense criteri, perquè li vendran gat per llebre.

Paul Auster, "El libro de las ilusiones"

És una llàstima que un llibre que comença tan bé, acabi d'una manera tan pobre. No vull deslluir la novel·la. Considero que és una obra formidable. Bé, formidable fins les darreres quaranta pàgines (més o menys). Està molt ben construïda, molt ben escrita, però sembla que se li acabi el tema i de cop passa a l'avorriment i allò previsible. Amb tot, haig de dir que m¡ha agradat. Si voleu un petit consell: hi ha una edició de butxaca molt econòmica (menys de 10 euros). En el temps que vivim, segons què no justifica una despesa exagerada per un llibre.

Erri De Luca, "Los peces no cierran los ojos"

Erri De Luca té una forma d’escriure singular. A vegades a contratemps. 

Et vas acostumant al seu ritme amb cada pàgina i al final descobreixes que és un encant. Insinua, medita.

El relat quasi arriba a posseir-te. Potser soni a una exageració, però  és un llibre curiós, quasi màgic. 

La història està molt ben desenvolupada i els personatges són del tot entranyables. 

Roberto Bolaño, "Estrella distante"

Aquesta petit relat, d’unes cent cinquanta planes, és del tot intrigant. Amb una narració precisa i subtil, en primera persona, que li dóna una credibilitat molt forta i t’obliga a estar atent en tot moment. No et pots despistar ni abaixar la guàrdia. A vegades sembla que el relat és inconnex i que perd el fil, però només és un joc de Bolaño. Com sempre, una autor que deixa petjada. 

El mal està present en cadascuna de les pàgines del llibre. A vegades anònim, a vegades incipient i d'altres reconegut amb noms i cognoms.

Molt interessant, tot i no ser el millor llibre de Bolaño.

Arto Paasilinna, “Delicioso suicidio en grupo"

Paasalinna té una particular forma d’entendre el món i una redacció inspirada i lúcida. Aquesta novel·la té moments d’inqüestionable valor literari i humà, i també alguns “pegots” que no es corresponen amb el valor global de l’obra.

El relat és intens, irònic i convida a la reflexió. La seva lectura és amable, gens desagradable i molt divertida. Per a mi, des de “L’Any de la llebre”, ha estat un descobriment al que penso seguir llegint (n’ha publicat una trentena de llibres).

Com que no m’agrada relatar els arguments dels llibres, us convido, com sempre, a que el disfruteu.

Susana Tamaro, "Para siempre"

M’ha agradat. Una novel·la equilibrada. Trist, en ocasions. Però ben construïda. Amb detalls magnífics i oblits inexplicables, però com en tota bona redacció, crec que perdonables amb escreix.

Convida a una lectura pausada, reflexiva  i profunda. No hi ha desequilibris ni continuïtats avorrides. Us ho passareu bé llegint-la.

David Grossman, "Deliri"

Vaig dubtar alhora d’agafar-lo com a lectura, i vaig dubtar quan el vaig començar a llegar. És una novel·la que necessita concentració i estar molt atent a cada frase,  a cada paràgraf. No vull dir que en altres lectures això no sigui important, en aquesta si no ho fas és fàcil perdre’t. No es pot llegir amb rapidesa, necessita el seu temps.

El tema principal de la novel·la és la gelosia, però una gelosia malaltissa, fins el punt d’arribar a l’absurditat. L’ambient s’omple de tensió. Et fa sentir claustrofòbia. Alguna vegada m’he sentit incòmode.  Crec que té una càrrega de violència oculta que et fa sentir angoixa.  Un llibre interessant. Jo no m’ho he passat bé llegint-lo, però reconec que està molt ben escrit.

Auör Ava Ólafsdóttir, “Rosa cándida”

No sé què tenen els autors finlandesos que són una meravella. A part de la gran qualitat literària de la novel·la que us proposo per a comentar, la història en sí és pulcra, divertida, sentimental, responsable, molt amable amb les persones, d’una certa mística. Vaja, tot un encant de narració.  Crec que us agradarà molt. A mi, com veieu, m’ha encantat. No us explicaré res sobre els personatges. Qualsevol informació que trobareu al respecte no us donarà ni una pista sobre la seva qualitat literària ni l’encert del context. Llegiu-la, divertiu-vos  i ja veureu com quan us falti poc per acabar-la us en penedireu d’haver-la començat. Simplement, voldreu que la història segueixi i segueixi.

Margaret Atwood, “L’any del diluvi”

Estava pensant en la literatura fantàstica, més aviat en literatura de ciència ficció i un amic meu em va regalar aquest llibre. Una novel·la esplèndida. Estranya per algú com jo que no acostuma a llegir-ne d’aquest gènere. L’he trobat diferent. Reconec que al principi em va costar entrar en la història, no em trobava còmode, però després, sense adonar-me he anant endinsant-me i tot i que difícilment tornaré a llegir-ne cap (qui sap?), m’ha agradat.

Sé que l’Atwood és una gran novel·lista. La traducció al català m’ha costat. Els noms de les coses, les ficcions de lloc, persones i animals m’han despistat força. Crec que ha estat el no m’ha agradat de la novel·la, però  també us diré que m’ha sorprès i en positiu. Un bona lectura, sens dubte.