Julio Cortazar, “Rayuela”

He volgut acabar l’any “lector” amb una relectura d’una obra mestra del segle XX. Literatura amb majúscules. D’altres temps. Crec haver tingut la mateixa sensació de satisfacció que quan la vaig llegir per primera vegada (no diré quan, je je), una gran novel·la. 

En aquesta ocasió he detectat un parell d’incorrecions nefastes: una equivocació en l’ordre dels capítols que et porta a un bucle (sort de la guia de les primeres pàgines) i una errada d’impremta injustificable. Tot i així, no es desmereix en absolut. L'edició que he escollit és una d'especial per celebrar el 50 aniversari. Un capritx.

Fernando García Pañeda, “Kismet”

Aquests dies de mini vacances han donat per molt. Vull acabar l'any rellegint "Rayuela", però ara això no ve al cas.

Poques vegades em passa el què us explicaré en la lectura d’una novel·la. Té unes primeres pàgines excel·lents però després el ritme, la prosa, la imaginació decau i es converteix en una sort de muntanya russa. És una llàstima que els personatges no acabin de funcionar. L’argument no està ben tractat, tot i que la història està molt bé.  Hi ha moltes pàgines mudes plenes de paraules que, simplement, l’autor es podia haver estalviat, i el final ... un acabament sense to, però eficaçment resolutori i sorprenent. És una novel·la entretinguda, sens dubte, però li faltava una mica de maduresa a l’obra de l’avorriment.

Andreu Carranza, “Anjub”

No puc dir que no costi entrar en aquesta història, però un cop fet l’esforç de llenguatge l’obra funciona perfectament i t’endinses sense adonar-te’n. Una bona prosa i un bon ritme fan d’aquesta novel·la un magnífic exemple de cohesió i bona literatura.

Jacques Attali, “La vida eterna”

Aquesta novel·la publicada l’any 1989, és una barreja entre ciència ficció, novel·la històrica, policíaca, política, d’amor, religiosa, iniciàtica i fins i tot epopeica, però en cap d’aquests gèneres literaris m’he sentit a gust, més aviat, al contrari. Tot i que no arriba a les tres-centes pàgines m’ha semblat llarga i, en ocasions, avorrida.

No és que estigui mal escrita, és que no he aconseguit cap dels objectius que, provablement, el seu autor volia aconseguir. A part d’alguna errada tipogràfica de l’impressor, a l’edició que ha acabat a es meves mans he descobert que la pròpia fotografia de la portada ja conté un dels problemes de la seva redacció. M’explicaré: surt una lluna que pretén ser plena, però que no ho és, i és aquest, al meu parer un dels motius pels quals no m’ha acabat d’agradar: la impaciència. 

Antonio Tabucchi, “Tristano muere”

Una novel·la apassionat i alhora confusa. No és de fàcil lectura, més aviat és complexa i, perquè no, de caire experimental, però val la pena passejar-se dins de les seves pàgines i sortir a respirar, de tant en tant, quan et quedis sense aire i t’hagis perdut. Intensitat, desconcert, confusió ... Apassionant.

Faïza Guène, “Mañana será otro día”

Novel·la fresca i en ocasions irreverent, té un ritme ràpid i és de tot menys “convencional”. Irònica i molt crítica amb la realitat que descriu. Un gran talent com a escriptora tot i haver-la escrit amb només divuit anys d’edat. Crec que us agradarà i us atraparà des de la primera línia.

José Saramago, “Les intermitències de la mort”

No m’he sentit còmode amb la seva lectura. No és que no m’hagi agradat, perquè m’ha agradat, jo crec que ha estat la traducció, en ocasions forçada. La puntuació tampoc ajuda gens, amb aquesta estranya característica de combinar comes i punts quan no toca. També he trobat alguna errada d’impressió, per ser sincer, només una.

Ja sé que és una novel·la amb uns quants anyets a sobre, però i què? Considero que és una bona i entretinguda lectura que convida a la reflexió. Espero que us agradi.

Álvaro Pombo, “Luzmila”

Álvaro Pombo té un punt d’irreverència que m’agrada. Aquesta petita novel·la que no arriba a les cent pàgines, és un compendi d’idees subtils, a vegades amb un estil desordenat i poc vestit, però altrament simbòlic i ple d’ironies. Pombo és un narrador anàrquic, és un creador, un somniador de mons.

Estel Solé, “Si no puc volar”

Una novel·la amb bon ritme, una història creïble i molt ben desenvolupada, de lectura fàcil i entretinguda. M’ha agradat força. Divertida i fresca. Amb personatges molt creïbles Tot un encert per passar una bona estona llegint-la. El títol, si s’ha de criticar alguna cosa, no està gaire encertat, però vaja, és quelcom secundari.

Lutz Seiler, “Kruso”

Vaig començar la seva lectura amb moltes expectatives (a la solapa deia: “es mereix comparar-se amb “La muntanya màgica” de Thomas Mann”?, i apa!, vinga  a buscar similituds. 

La qüestió és que la novel·la és extensa i desigual, en ocasions de difícil lectura, i no sé pas si és per la traducció o perquè, simplement, no funciona en la seva totalitat. Hi ha moments molt bons i d’altres en que no saps com agafar-los, de fet hi ha moments que perds el fil de la història i d’altres que no entens perquè hi són. En general ha estat entretinguda, però, no busqueu a en Thomas Mann perquè, al meu parer, no el trobareu enlloc. 

Jean Echenoz, “Correr”

Una magnífica novel·la carregada d’una fina ironia, de gran moviment i estil peculiar. Una bellíssima aportació a l’esforç humà i a l’anomenat running en un temps històric de complex equilibri polític. Fascinant. Una història exemplar.

Armando Lucas Correa, “La niña alemana”

He quedat molt satisfet amb la lectura d’aquesta novel·la. La història està molt ben buscada i, en general, els personatges i tota la trama funcionen perfectament. Es llegeix en un tres i no res i t’enganxa des del primer moment. 

Emmanuelle Pirote, “Hoy aún estamos vivos”

Després d’haver llegit la contraportada m’ha decebut. No he aconseguit veure el què altres sembla que sí. L’argument no és gaire creïble i els personatges no estan ben construïts, potser el de la nena és el més treballat i l’únic que té entitat suficient. L’argument, d’altra banda, m’ha resultat  inconsistent. Però no em feu gaire cas, perquè ha guanyat molts premis i deu ser per alguna cosa que ara per ara no acabo de veure.

Antonio Soler, “Apóstoles y asesinos”

Una meravella de novel·la, a cavall entre el periodisme d’investigació i el relat policíac. Està molt ben estructurada i en ocasions té unes figures retòriques increïbles. La història està molt ben documentada i és molt realista. Un dels millors llibres que m’han passat per les mans en els darrers anys. Del tot recomanable. Un magnífic regal de part d’un molt bon amic.

Rabih Alameddine, “La mujer de papel”

El títol prometia. Una bona portada. Una bona ressenya. Una bona editorial, però ...

El personatge principal no acaba de funcionar i, des de la meva opinió, l’autor no ha sabut entrar en la psicologia de la dona que ens pretén descobrir.

La història, a més a més, és molt lineal , amb poca trama, o jo no l’he sabut trobar. Té moments magnífics, però tant pocs!.

En fi. Potser vosaltres la trobareu diferent i us agradarà.

Luís Sepúlveda, “El fin de la historia”

He tingut una experiència estranya amb la seva lectura. M’ha costat entrar en el tema. Els personatges m’han semblat poc treballats i la història una mica confusa. Més que la història, la línia argumental. També és veritat que no he tingut més remei que comparar-la amb una altra novel·la seva “Un viejo que leía novel·les de amor”, que em va semblar fantàstica, i és clar, hom espera sempre una cosa igual o millor, però vaja. Tot i que no s’acosta, des del meu punt de vista, al nivell literari que m’hagués agradat, no és una mala novel·la, i per tant, una bona opció de lectura per aquest estiu.

Ernesto Cardenal, “La Revolución Perdida”

He llegit amb entusiasme aquest recull de memòries, més que una novel·la en sí. Des de la primera pàgina m’he avocat sense treva i, tot sabent el final, m’ha entristit el relat de les 600 pàgines carregades de simplicitat.

Vaig poder estar a Nicaragua l’any 1989 (ja fa uns anys), i vaig viure algunes de les coses que Cardenal explica en aquest llibre. També vaig conèixer a algun dels personatges que hi surten. Per a mi va ser una experiència desigual, molt confortant i exemplar, amb totes les contradiccions que suscita una mentalitat occidental que pregunta, opina i intenta analitzar, però en tot cas: un viatge inovidable.

Opino que el relat és just i es mereix l’etiqueta de “real”. Això ho podran saber qui hagin estat a Nicaragua, i com ja he comentat en altres ocasions, a vegades, el verdader enemic (no el contrincant) el tenim a casa.

Leonardo Padura, “Aquello estaba deseando ocurrir”

Ha estat un lectura especial, començant per la primera pàgina, en aquest cas no blanca, sinó plena de paraules dedicades que m’han fet molta il·lusió. El sentir de la lectura sempre és perillós, tot i que em centraré, com sempre, en el contingut literari de l’obra de l’autor, d’altra banda un nou descobriment literari per a mi.

És una novel·la de contes, tots ells diferents i plens d’intensitat literària. Potser el que més m’ha agradat, des d’un punt de vista estrictament novel·lesc, ha estat el conte que porta per títol La muerte feliz de Alborada Almanza, però també m’han agradat molt alguns altres, tot i que la meva intenció com a lector no ha estat el de trobar un significat impossible per cada conte.

He sentit nostàlgia de L’Havana, és cert, però també dels meus trenta anys, perquè no dir-ho. Tot plegat una experiència deliciosa que m’ha fet créixer un nou somriure a cada pas que feia, recordant el passat més proper i resseguint les línies de cada pàgina i tot això, i molt més, li dec a la persona, que sempre voldré entendre com amiga, que em va regalar aquest llibre, quan, sense saber-ho, feia mesos que m’havia regalat la fortalesa del seu somriure i la tendresa de les seves paraules.

Només sol·licito, si puc, que s’enamori de Cuba, com ho vaig fer jo. I gràcies, mil i una gràcies!, perquè una bona lectura és tan bon regal com un somriure.

Julio Cortazar, “Nicaragua tan violentamente dulce”

He llegit amb nostàlgia l’excel·lent exposició de Cortazar sobre la revolució nicaragüenc i el seu llegat d’urgència. Ningú no es pensava en aquells temps que el pitjor dels enemics el tenien a casa, i no en qualsevol persona, sinó en un dels seus guerrillers més emblemàtics, avui, president de Nicaragua gràcies a les forces polítiques que va combatre en el seu dia.

Fora d’idealismes de joventut, ha estat una llàstima que el pes de la història, per no dir que el pes del pur capitalisme, hagi fagocitat de nou el impuls d’un poble, avui, de nou, prestat a la força de la més bruta de les estratègies del món.

Pablo Martín Sánchez “El anarquista que se llamaba como yo”

Malgrat ser una novel·la llarga, de més de 600 pàgines, és entretinguda i es sosté molt bé en el temps. És també un relat creïble i d’agradable lectura, de bon ritme i amb una bona ambientació. En general m’ho he passat molt bé llegint-la. Sens dubte una bona lectura d’estiu.

Natalia Ginzburg, "La ciudad y la casa"

Aquesta ha estat la seva darrera novel·la. No puc dir que no m'hagi agradat, però no he trobat diferències d'estil entre les cartes dels seus protagonistes. És una novel·la de ritme lent, de narració quasi arítmica i amb estil difícil de suggerir, quasi sense estil, més aviat dit. Tot i així, amaga una força misteriosa que et fa empènyer a llegir-la. A veure què n'opineu vosaltres.

Henri James, “Los papeles de Aspern”

He tingut una sensació agredolça amb aquesta novel·la. No sé si és perquè la traducció no ha estat tant acurada com es mereixi o perquè acabes endinsant-te per les seves pàgines sense quasi adonar-te. El cert és que, malgrat tot, m’ha atrapat.

És una història molt lineal, mol senzilla, però que té un no sé què que acaba per captivar.

La meva edició és de l’editorial Navona i m’ha agradat molt la seva edició, molt cuidada i de qualitat.

Espero que tingueu una bona lectura.

Fernando Goitia, “La Sacudida”

Ha estat una novel·la molt entretinguda. M’he sentit entre els diferents paisatges nicaragüencs que vaig poder visitar ja fa uns vint i cinc anys enrere. Té tensió, intriga i un bon to dramàtic. Els personatges estan molt ben construïts i la història flueix sense problemes. No és una gran novel·la, des del punt de vista de l'estil literari, però és coherent i malgrat tot, creïble.

José Luis Molinuevo, “La estètica de lo originario en Jünger”

Aquest és un llibre acadèmic: l’opinió d’un professor sobre un autor controvertit, en aquest cas, Jünger. És doncs, un estudi particular sobre el seu pensament des de la perspectiva d’un professor universitari. En general, fa esment als conceptes centrals de la seva filosofia (el treballador, el soldat desconegut, l’emboscat, etc.), prou interessant, si us voleu endinsar o acostar-vos als plantejaments filosòfics d’una època convulsa de la història del segle XX.

Linda Olsson, “Astrid i Veronika”

Una petit sorpresa de lucidesa narrativa, sense pretensions però molt ben escrita. La novel·la té alguns moments meravellosos i la trama està molt ben pensada i, sobretot, resolta. Té parts desiguals, però en el seu conjunt és un bon llibre. M’ha agradat. Els personatges estan molt ben dibuixats i es van pintant fulla rere fulla, amb paciència, gaudint de cada moment, com quan esperes que arribi una nova estació i descobrint, lentament, què s’amaga darrera cada pètal d’una flor, cada moment irrepetible i cada record

Elisa Vázquez de Gey, “Una casa en Amargura”

Com a vegades sol passar, una molt bona presentació i una molt bona ressenya no fa a la novel·la millor, malgrat que compleixi amb la seva comesa d’incitar-te a comprar-la.

La lectura ha estat desigual. La història molt ben construïda i ambientada, però el llenguatge, a vegades, singular, per dir-ho d’una manera més amable.

La veritat és que està molt ben documentada, i això ja té el seu mèrit. Potser a vosaltres us agradarà més que a mi.