dimarts, 24 de febrer de 2009

Jean-Marie Le Clèzio, El Diluvi

Aquesta reedició de l’obra primerenca de Le Clèzio es mereix un comentari que no està directament relacionat amb l’escriptor, sinó amb la qualitat de l’edició, que és molt més que lamentable i del seu traductor, que no citaré.
En primer lloc és evident de que es tracta d’un llibre recuperat sense gaire més interès que el de posar a la venda una obra del flamant premi novell de literatura de 2008. L’edició és nefasta i impròpia d’una editorial com Seix-Barral. Les fulles són de pèssima qualitat, la impressió està sempre retallada, els marges del text és com si l’haguessin traspassat d’un format petit a un full més gran, queda coix i descompensat. I a sobre el traductor és nefast, té innumerables faltes gramaticals, algunes dignes d’acudit i una manca esgarrifosa de sentit de la puntuació.
Aquesta obra recuperada de 1966, que no va tenir el menor interès a l’Espanya dels 70, es correspon a una obra de caràcter purament experimental, afí a la línia objectivista, àrdua i fosca i tenaç amb el despreci cap als lectors. És una obra difícil d’entendre i desesparant. Té un argument que, al meu entendre, és difícil de defensar per estar construït sobre l’aparent caos narratiu.
Normalment no escric sobre llibres llegits que no m’han agradat, però en aquesta ocasió m’he aventurat a parlar-ne perquè és possible que no l’hagi entès ni hagi sabut apreciar la seva qualitat. Ho podeu provar vosaltres, sempre hi quan us carregueu de paciència i concentració.