dilluns, 24 de juliol de 2017

Ernesto Cardenal, “La Revolución Perdida”


He llegit amb entusiasme aquest recull de memòries, més que una novel·la en sí. Des de la primera pàgina m’he avocat sense treva i, tot sabent el final, m’ha entristit el relat de les 600 pàgines carregades de simplicitat.


Vaig poder estar a Nicaragua l’any 1989 (ja fa uns anys), i vaig viure algunes de les coses que Cardenal explica en aquest llibre. També vaig conèixer a algun dels personatges que hi surten. Per a mi va ser una experiència desigual, molt confortant i exemplar, amb totes les contradiccions que suscita una mentalitat occidental que pregunta, opina i intenta analitzar, però en tot cas: un viatge inovidable.
Opino que el relat és just i es mereix l’etiqueta de “real”. Això ho podran saber qui hagin estat a Nicaragua, i com ja he comentat en altres ocasions, a vegades, el verdader enemic (no el contrincant) el tenim a casa.