Joan Boadas, Lluís Esteve Casellas i M. Àngels Suquet, “ Manual para la gestión de fondos y colecciones fotográficas”.

Aquest manual és una excel·lent eina d’estudi, però sobretot de praxis, sobre el tractament arxivístic de fons i col·leccions  tan complexos com meravellosos com els fotogràfics. Per a mi es tracta d’un manual modèlic: molt ben estructurat, molt equilibrat en el contingut i amb un abast on, per molt que hi pensis, no en trobes a faltar de tres, i sobretot és una guia realment entenedora que clarifica, i no s’embolica amb tecnicismes incomprensibles pels qui no dominem el tema.

Una altra qüestió a mencionar és que el manual, gràcies a la generositat dels seus autors, es troba en PDF penjat a la xarxa i amb format “lliure” que permet descarregar-lo legalment. És una mostra més de l’esperit i vàlua dels professionals que han fet possible aquesta obra indispensable pel món de l’arxivística i la gestió documental.

No cal ser cap expert. La podeu utilitzar per gestionar el vostre fons particular i com no, també per fer-ho com a professionals.

Mamen Sánchez, “La felicidad es un té contigo”

El títol sembla no fer a la novel·la, però quan l’has llegida ho entens i afirmaries que quasi és el títol idoni. De lectura rapida, sense pretensions. Divertida, fresca i ... es precipita quan arriba al final. Molt amena. No ho dubteu, si voleu passar una bona estona entre torrons i torrons, aquesta és una novel·la que us farà riure més d’un cop i que us deixarà un regust tan dolç com qualsevol llaminadura que prengueu aquesta dies. 

Khaled Hossein, "Y las montañas hablaron"

No coneixia l’autor ni he vista la seva pel·lícula, per tant m’endinso sense cap influència sobre la seva particular manera d’escriure. És un gran relator. A vegades tens la impressió de llegir històries inconnexes, un recull de contes, però no. Té un estil propi, és amè, sap lligar les seqüències temporals i els personatges. No  m’ha semblat una gran novel·la, però m’ha deixat un bon gust de boca. 

Graham Greene, “Descubriendo al general”

Vaig tenir l’oportunitat de començar a sentir parlar d’ Omar Torrijos en un viatge que vaig fer a Nicaragua quan formava part de l’associació “Solidaritat amb  Nicaragua”, cap allà l’any 1986. Eren altres temps i el sandinisme semblava un model viable de fer les coses diferents. Unes dècades després n’hi hauria molt a dir dels seus deixebles i del seu llegat, però no és això del que us volia parlar, sinó d’aquesta visió històrica, i si voleu “fraternal” d’un personatge que molts de vosaltres considerareu “passat de moda”, que ajuda a veure, des d’un altre perspectiva, el paper que van jugar diferents actors en la llarga disputa pel control del canal de Panamà.

Joaquim Nadal i Farreras, “Fent tentines per la vida”

Si algú busca “morbo” no en trobarà (i s’agraeix). És un passeig petit per l’etapa de la vida d’un personatge públic, molt conegut a Girona. No coneixia la seva faceta literària, ben diferent de les seves obres científiques. Mentre el llegia pensava en el Nadal orador (una màquina política amb el punt necessari d’ironia i saviesa, tot ben carregat amb l’erudició d’un historiador i la visió d’un polític de raça. Un bon entreteniment per fer una mirada enrere de la Girona grisa d’altres temps i d’alguns escenaris emblemàtics per la gent de Girona.

Maria de la Pau Janer, “Pasiones romanas”

 

No conec la forma en què s’atorguen els premis Planeta, com tampoc no entenc com aquesta novel·la va guanyar-lo l’any 2005.

Es tracta d’una novel·la molt aparent, molt ben escrita durant les primeres cent pàgines que després decau en una monotonia infinita. Reconec que és un gènere literari poc afortunat. La història no en té  gaire de passions i encara menys romanes, és un exercici incessant de tornar a començar, de retorn. Haig de dir que l’autora escriu molt millor del què he trobat en aquesta novel·la.

El secreto de la familia von Klie

Hola,

Em dic Aureli Álvarez i acabo de publicar el meu primer llibre: El secreto de la familia von Kie.

És probable que em coneguin. És normal. Acabo d’arribar al món editorial. Sóc, com es diu, un autor “novell” .

Com es poden imaginar, els novel·listes desconeguts, com jo, ho tenim francament difícil per a donar a conèixer les nostres creacions literàries. No tenim les infrastructures de les grans editorials, ni els recursos per costejar-nos una campanya publicitària professional. Per sort, les noves tecnologies de la informació permeten disposar de plataformes per a donar-nos a conèixer i acostar-nos a vostès. Aquesta és la meva intenció: donar publicitat a la meva primera novel·la.

Amb ella viatjaran per quasi tot el món, coneixeran les aventures que viu el seu protagonista (l’amor, la por, el desencant …). Trobaran acció, però també temps per la reflexió personal.

Qui l’han llegit m’han animat a publicar-la. Ells asseguren que s’ho van passar molt bé amb ella i jo, els garanteixo, m’ho vaig passar també molt bé quan la vaig escriure.

Si es decideixen a llegir-la els animo a que em facin arribar les seves suggerències, comentaris i critiques. Ho poden fera través a través de twitter, facebook o del bloc.

Els hi agraeixo la seva atenció i espero que gaudeixin de la seva lectura.

Fins aviat!

La primera novel·la publicada: coses del marqueting

Presentació:

El Masnou (Barcelona), 1965.-

Llicenciat en filosofia amb grau per la Universitat de Barcelona, vaig començar a escriure poesia poc abans de l’adolescència i després diferents articles en diversos mitjans de comunicació escrita.

Fins ara he escrit dos llibres en castellà: “El secreto de la familia von Klie” i “El cuaderno de Cristóbal Colón”, una novel·la de ficció històrica encara no publicada. En l’actualitat estic acabant “Daniel Yang”, una novel·la de ciència ficció i preparant la quarta.

Entre les meves passions es troba la música (toco la guitarra, el clarinet i el saxo), el running, la lectura i l’arxivística.

Sinopsis:

“El secreto de la família von Klie” narra les peripècies d’un jove llicenciat embolicat en una trepidant aventura. El protagonista descobrirà l’existència d’una organització secreta que prepara l’adveniment d’una nova democràcia.

En companyia d’Anselmo, un personatge enigmàtic i extrovertit, s’enfrontarà a innumerables perills. Viatjarà immers en un engany tramat amb perversa perfecció, fins descobrir un dels majors secrets de la humanitat.

De moment el podeu trobar a: http://es.united-pc.eu/libros/narrativa-novela/policiaca-suspense/el-secreto-de-la-familia-von-klie.html

 

Presentación:

El Masnou (Barcelona), 1965.

Licenciado en filosofía con grado por la Universidad de Barcelona, comencé a escribir poesía poco antes de la adolescencia y después diferentes articulos en diversos medios de comunicación escrita.

Hasta la actualidad he escrito dos libros: “El secreto de la familia von Klie” y “El cuaderno de Cristóbal Colón”, una novela de ficción histórica todavía no publicada. En estos momentos estoy acabando “Daniel Yang”, una novela de ciencia ficción y preparando una cuarta.

Entre mis pasiones se encuentra la música (toco la guitarra, el clarinete y el saxo), el running, la lectura y la archivística.

Sinopsis:

“El secreto de la familia von Klie” narra las peripecias de un joven licenciado embarcado en una trepidante aventura. El protagonista descubrirá la existencia de una organización secreta que planea el advenimiento de una nueva democracia.

En compañía de Anselmo, un personaje enigmático y extrovertido, se enfrentará a innumerables peligros. Viajará inmerso en un engaño tramado con perversa perfección, hasta descubrir uno de los mayores secretos de la humanidad.

De momento lo podéis encontrar en: http://es.united-pc.eu/libros/narrativa-novela/policiaca-suspense/el-secreto-de-la-familia-von-klie.html

Aureli Alvarez Villa, "El secreto de la familia von Klie"

Hola a tothom,

Això del món editorial és molt complicat. Acabo de publicar la meva primera novel·la.  No m'agrada fer propaganda de mi mateix, però l'editorial és l'editorial i en fi ... Us animo a llegir-la (el preu no l'he escollit jo).

Us passo l'enllaç on el podeu trobar: http://es.united-pc.eu/libros/narrativa-novela/policiaca-suspense/el-secreto-de-la-familia-von-klie.html

Gràcies!

Albert Sánchez Piñol, “Victus”

Com veieu estic aprofitant una estoneta dels meus darrers dies de vacances per comentar-vos algunes de les lectures d'aquest mes.

“Victus” em va arribar com una sorpresa d’aniversari de mans d’un bon i gran amic meu. Vaig esperar-me uns dies en començar a llegir-la perquè estava acabant una altra (que no em va agradar gens i que per costum no comentaré). Tot un  Best Seller. Pel meu gust de més qualitat literària que “la Catedral del Mar”, per exemple,  no sé si comentada en aquest  bloc, o d’altres d’aquest estil. No sé si l’èxit es deu al moment polític que vivim, però hi és, i s’ha de reconèixer. Es llegeix bé i la història t’atrapa. Té rigor històric, el qual combina amb la fantasia d’una novel·la històrica. Està bé. Confesso que la vaig llegir en menys de tres dies. Sí. Enganxa. Però diré que no és, de lluny, la millor novel·la històrica que he llegit (ho sento, però ho havia de dir). Us animo a llegir-la. Val la pena. Fins i tot té una connotació social que ajuda a veure la Història des d’una altre perspectiva. 

Bryce Echenique, “No me esperen en abril”

Una novel·la especial. Per molts motius. Perquè és difícil trobar trobar textos tant llargs i tan ben escrits¸ perquè és una història molt ben pensada i amb uns personatges sòlids i coherents, perquè l’univers que descriu està molt ben resolt, però així com trobaria moltes virtuts, també en trobaria de defectes, o coses que no m’han agradat: la història no explica res en sí mateixa (haig de dir que explica moltes coses!), els noms dels personatges són, sovint, ridículs (Mondongo, per exemple), sembla que et prengui el pèl; és una història llarga i feixuga que necessita de molt concentració per poder llegir algunes frases llargues ... En fi. No sé. Trobareu detractors i defensors. La literatura és així. Per això és millor que jutgeu vosaltres mateixos i la llegiu.

Bernardo Atxaga, "El hombre solo"

Quan vaig començar a llegir-lo vaig tenir una impressió que no s’ha complert: esperava que la historia fos feixuga i no s’aguantés, però ha estat tot el contrari. Una bona lectura: amena, àgil, amb uns personatges ben construïts. El final ....bé, com quasi tots els final d’una bona novel·la: inesperat i curt. En fi, una lectura per passar les tardes xafogoses de l’estiu.

LLIGALL 35. Revista Catalana d’Arxivística 2013

Pel qui, com jo, no vàreu poder assistir a al XIX Congrés d’Arxivística de Catalunya els passats dies 23, 24 i 25 de maig, Arxius, Identitat i Estat, tindreu la oportunitat de saber bona part d’allò que els ponents van explicar. Una lectura, sens dubte, molt interessant. Li he trobar una mena d’autocensura política, com si tot es quedés a mig camí, normal d’altra banda en un context tant tècnic com el Congrés, però no deixa de sobtar una mica quan el títol del Congrés era precisament al voltant dels arxius,  la identitat i els estats.  Però en general, com sempre, d’una alta qualitat intel·lectual.

Juan Carlos Onetti, “Los adioses”

El lector com a protagonista de la novel·la. Tot un clàssic de la literatura contemporània. Una meravella.  Onetti és un escriptor fascinador. Té un estil personal i una forma de narrar i d’utilitzar les paraules que ja no es troba. No és un autor fàcil, però és literatura en majúscules.  Aquesta és una obra curta, molt rica i reflexiva. No us perdeu l’extensa introducció, que ajuda, i molt, a entendre tota la novel·la. Una obra curta però genial, vaja que compleix perfectament allò de “lo breve y bueno, dos veces bueno”

Antonio Tabucchi, “La cabeza perdida de Damasceno Monteiro”

Tota una meravella de novel·la. Una redacció equilibrada, uns personatges molt  ben construïts, uns personatges molt sòlids ... però ah!, amb una minúscula errada que no afecta, en absolut, la qualitat del text, però que sobta en un autor d’aquesta vàlua. No és ortogràfica, no és lingüística, és un desfàs temporal. A veure si també vosaltres, en llegir-la, la descobriu! Un al·licient més per divertir-vos amb l’obra. Us encantarà. Una pista: la trobareu en les darreres 30 pàgines i té a veure amb les quatre estacions. 

Asha Miró, “La filla del Ganges”

Fa pocs dies vaig trobar aquest llibre a la taula d’intercanvis de la Casa de la Cultura de Girona. Ja ho he comentat alguna altra vegada, s’hi deixen llibres i revistes i la gent agafa i deixa el què vol. Aquest em va atreure. Té una molt bona presentació, la ressenya és formidable i la primera ullada a les pàgines inicials em van dir que era un llibre de qualitat literària i a sobre està dedica per la mateixa autora. Què més podia demanar?. 

Ahir al vespre el vaig acabar de llegir. L’obra, des del punt de vista literari, ensopega amb les ganes d’escriure una història que sembla versemblant. Comença d’una manera excel·lent i després decau i es precipita, com si l’autora estigués cansada d’explicar o no sabés triar allò més important, però tot i així és un llibre de fàcil i ràpida lectura. És possible que tingui un públic extens. De fet, he descobert que se li va fer una petita pel·lícula i que té una segona part, segons diuen, molt trista. L’autora, i disculpeu el meu desconeixement, sembla que és una persona “mediàtica”. Crec que com a llibre d’iniciació a la lectura i per a un públic jove, està bé. No el vull desmerèixer, disculpeu-me si ho sembla. La història en sí està molt bé, però no té ritme, és com si li faltés un bull. 

Carlos Fuentes, “Federico en su balcón”

L’obra pòstuma de Carlos Fuentes pot tenir detractors i defensors apassionats. No ho dubto.  Personalment trobo moments literaris espectaculars i d’altres nefastos (massa i tot). És una novel·la íntima. De reflexió. Difícil. Avorrida, fins i tot. Una obra complexa que fa difícil entendre-la. Sembla un experiment. Una novel·la per a iniciats en el misteri de la seva lectura particular. No he acabat d’entendre els missatges subliminars. Ho reconec. És d’un gran simbolisme, però tant trencadora que és impossible de catalogar. Esperava molt més, la veritat, però com tot a la vida, aquesta és la meva opinió, diferent, segur de moltes altres.

Joan F. Mira, “Purgatori”

No puc dir que aquest premi Sant Jordi 2002 sigui precisament un purgatori. Està escrit amb una gramàtica exquisida, una redacció acurada i precisa i un argument molt ben construït. Tot plegat hauria de ser el conjunt perfecte per dotar-lo de la força literària suficient perquè la seva lectura fos del tot satisfactòria. És una obra erudita. Sense una mica de coneixement sobre l’obra de Dante té poc sentit i és per aquesta raó que es torna feixuga, precisament per buscar la construcció exacta de cada frase. No sé si es mereixia aquest premi, suposo que sí, però si la voleu llegir us heu de carregar de paciència, perquè cada línia té un sentit en tot l’entramat de la novel·la, i la seva correcció gramatical la fa, a vegades, difícil de seguir i feixuga de llegir.

Eduardo Mendoza, “El enredo de la bolsa o la vida”

Després d’un trimestre amb una tria de lectures arriscades i poc agraciades, he hagut de tornar a un clàssic per poder esplaiar-me. 

Una lectura divertida, àgil i quasi surrealista ens transporta a una Barcelona amb tocs dels anys 70 però carregada d’una gran actualitat, on l’Angela Merkel apareix com a un personatge més. Sens dubte una novel·la molt entretinguda i fàcil de llegir que us farà treure més d’una riatlla.

També us haig de dir que és perillós recórrer a Eduardo Mendoza. Si ho feu sovint podeu caure en el desencant i fins i tot arribar a l'avorriment.

Julia Glass, “Tres junios”

És una llàstima. Tant d’esforç per escriure tantes planes i un resultat tan decebedor. És una novel·la extensa i avorrida. Té bones intencions i la historia es ven bé, però no passa d’aquí. He començat l’any amb un llibre que no m’ha agradat, però ja se sap, res no està escrit sobre els gustos. El llibre té una història curiosa: la Biblioteca de la Casa de la Cultura de Girona té habilitada una taula on, de tant en tant, es deixen llibres perquè la gent se'ls llegeixi, s'intercarviïn o simplement se'ls duguin. Aquest és un  d'aquests regals.

M'agrada partcipar en l'intercanvi de llibres i espero que els que he deixat hagin estat d'agrat. Aquest pertanyia a una tal Marta.