Ricardo Piglia, "Respiració artificial"

A vegades em pregunto si val la pena escriure una opinió sobre un llibre del qual t’has dut una decepció. De fet, hi ha llibres que llegeixo que no en faig cap comentari i això ajusta una mica la balança sobre el què m’ha agradat i el què no. El cas de Piglia, aquest conegut escriptor argentí no ha estat diferent. Reconec que la novel·la té parts que estan realment bé, però en conjunt, són tan poques!, el que em fa sempre arribar a la mateixa pregunta: cal publicar tants títols?, no seria millor publicar-ne menys però de més qualitat. Segurament la resposta es troba en la dinàmica erràtica de les editorials en publicar a veure si apareix, inesperadament o no, un best seller que els faci guanyar molts de diners, però aquesta política, al meu entendre, té els seus riscos i pot arribar a posar en perill la vida dels llibres i del tot el món que creix al seu voltant. Passa una mica com la música. Abans s’editava un LP (pels més antics) o un CD, pels una mica més moderns, i només t’agradaven dos, o com a molt, tres cançons. Amb els llibres passa el mateix, s’editen milers, però de bons n’hi ha molt pocs. Bé, tornant al llibre de Piglia. La història de “Respiració artificial” és una mica caòtica. Els personatges són, a vegades, una mica superflus i poc elaborats, però té moments, sobretot després de la meitat del llibre, que són realment excepcionals. Ajuda a la lectura llegir-lo en poc temps. Si l’hagués de recomanar m’ho pensaria dos cops i, realment, sap greu.