Amy Tan, “Los cien sentidos secretos”

En aquesta ocasió m’ha costat a decidir-me si en feia o no algun comentari sobre la novel·la, i només m’ha impulsat a fer-ho un dels seus personatges, Kwan, que és realment divertida i li dóna quasi tot el que no té la història. No sé com definir-la, em costa molt, ja veig, la literatura americana. Opineu vosaltres, jo només puc explicar que és una història llarga, sense gaire passió, que funciona per la bona relació narrativa entre les dues germanes protagonistes.

Bones Festes!

Jonathan Franzen, “Libertad”

 

La veritat és que no m’esperava 667 pàgines llarguíssimes i menys quan tothom posa pel núvols l’autor i l’obra. Potser és que no entenc la literatura nord-americana contemporània, però és una història que no aporta gaire, això sí, reconec la virtut d’escriure tantes pàgines sense dir grans coses. De fet, els personatges funcionen bé, però, són tan poc interessants!

Eduardo Mendoza, “Una comedia ligera”

Realment, el títol no fa per la novel·la. I és una llàstima! Una lectura satírica, divertida i molt amena. Potser la millor lectura de Mendoza. Equilibrada, realista, costumista, si es vol, però molt amable i molt ben escrita. Un gran literat, sens dubte. M’ha agradat molt, la veritat. Enganxa des de la primera pàgina.

Edgar Morin, “La mente bien ordenada”

És un plaer, per a un docent, haver llegit aquest assaig ple de reflexions interessants al voltant de l’ofici de l’ensenyament. Una reflexió lúcida, imaginativa i gens pedant, i amb una gran projecció pràctica, on planteja la necessitat de no oblidar la ciència, ni la poesia, ni el cinema, ni la filosofia, en pro a no manllevar la Intel·ligència humana.

Henry David Thoreau, “L’Hostaler i altres assajos”

Aquesta acurada edició ha nascut a mans de la coordinació de Ramon Alcoberro i Robert Fàfregas. Confesso que n’havia sentit parlat d’aquest filòsof nordamericà, però no n’havia llegit res, i em sembla un pensador interessant, més, fins i tot, que Stuart Mill.

Es tracta de tres articles, un de molt polític en contra de l’esclavitud, tot un mèrit per l’època i el lloc on ho va escriure; un segon, on sembla barrejar la part més sensible de l’empirisme anglès i la racionalitat alemanya, amb uns tints propis dels pitagòrics, en una barreja que recorda a alguns autors més moralistes i puritans, potser, del moment; i un tercer, un reclam de retorn a la natura, que seria el delit dels naturalistes actuals.

Tot un descobriment!

Luis Landero, “Entre líneas: el cuento o la vida”

A Landero li passa una mica com als periodistes: escriuen estructuralment molt bé i saben relatar, però en el cas dels professors de literatura, com en dels periodistes, tampoc no haurien d’escriure novel·les si no se senten literats, i això que escriuen qualitativament molt bé, però no són capaços de crear, perquè tota la literatura que tenen a sobre se’ls mengen. Recorden històries, però no saben narrar amb passió allò que volen imitar. I és una llàstima, la veritat!

Petros Márkaris, “Universidad para asesinos”

Ha estat una lectura magnífica. Un gran relat, us personatges meravellosos, una narració acurada. Tot un descobriment!

Carregada de gran ironia, la seva lectura ha esta ràpida, tremendament divertida i inspiradora. Una novel·la que barreja, en mig d’una sàtira fina, una història sorprenent. 

Yval Noah Harari, "21 lliçons per al segle XXI"

Sempre hem crida l’atenció la facultat d’algunes persones d’escriure molt per dir ben poc. Aquesta és la sensació que m’ha provocat la lectura d’aquest “estudi” o reflexió sobre allò que, en teoria, està passant en l’actualitat.  Obvietats a part, s’ha de dir que introdueix alguns elements nous sobre la forma d’entendre la realitat, però, insisteixo, no calien tantes paraules.

Fred Vargas, “Cuando sale la reclusa”

Aquesta ha estat una història policíaca, un relat intel·ligent amb molts matisos que obliguen a una lectura atenta per no perdre el fil. Efectivament, he tancat l’estiu amb una novel·la negra, la qual cosa no vol dir res en absolut. Ha estat una pura coincidència, de fet, un intercanvi no desitjat entre Padura i Vargas que espero recuperar. Entre tant, unes bones hores de lectura que han estat un bon entreteniment de finals d’agost

Leonardo Padura, “Agua por todas partes”

“Agua por todas partes” és un elogi a la seva pròpia producció literària i una intensa i subtil mirada l’Havana moderna, que no deixa enrere el passat i intenta esbrinar el seu futur. Amb una prosa molt ben construïda, Padura ens transmet algunes claus per entendre les seves novel·les i ens endinsa en el seu món particular entre personatges i reflexions de tota mena.

Edmund Husserl, “Meditacions cartesianes”

Aquesta ha estat una lectura especialment difícil, molt. No sé si bona part d’aquesta sensació d’insatisfacció es déu al persona que ha fet la traducció, però el cert és que en ocasions,  moltes ocasions, és un text pedant, m’atreviria a dir que estúpidament complicat, amb unes estructures gramaticals que ratllen l’absurditat. No critico a Husserl (mai no m’atreviria), simplement poso de manifest que un bon llibre de filosofia no ha de ser pedant, rocambolesc, intencionadament complicat.

L’edició que he tingut a les mans i amb la qual, quasi per pur masoquisme, he llegit i estudiat (com es fa amb la filosofia) és una publicació de la Universitat de Barcelona, molt ben editada, per cert.

La introducció és especialment pomposa, a vegades, quasi còmica, que he atribuït a un acte idíl·lic de despertar al lector amb el filòsof en un intent de ser més intel·lectual que el propi Husserl. No té desperdici (no m’atreveixo a posar-vos alguns exemples per no desanimar-vos massa, com ara -cito textualment, pàgina 22- “tota experiència és subjectiva, i també les vivències intencionals com a actes amb intencionalitat objectivant són actes d’un subjecte (genitiu subjectiu). Però el de què (genitiu objectiu) de la intencionalitat impressional és el subjecte o caràcter subjectiu mateix” ... i segueix. Calia? En fi. Un text especialment complicat que els autors han aconseguit elevar a la comicitat.

Si algú vol passar llargues estones reflexionant sobre el sentit d’una frase que no se sap si funciona gramaticalment, endavant. 

Bàrbara Julbe, “On em portin els ametllers”

He llegit amb atenció aquesta novel·la, de fet, una historia ben escrita, una narració perfectament escrita, però sense literatura. La història és commovedora, però més enllà de la bon gramàtica no he sabut trobar allò que a un text literari li demano per provocar alguna cosa en mi (musicalitat, expressivitat, reflexió ...)

Julio José Ordovás, “Paraíso Alto”

Aquest breu relat és un compendi d’històries ben escollides i amb un fil argumental molt ben treballat. És de fàcil lectura, molt entretinguda i està plena de detalls estilístics que criden l’atenció per la seva senzillesa i qualitat literària. No és una novel·la pretenciosa, gens en absolut, transita per l’absurditat amb molta solvència i és divertida. Un plaer de lectura.

Simone de Beauvoir, "El segundo sexo. Lectura crítica de la Introducción y la Conclusión"

Aquesta ha estat una lectura que he fet treballar als meus alumnes de 1r de Batxillerat. Ja sé que es correspon a un 2n de Batxillerat, però ha estat la recta final de tres lectures (una per trimestre: Sòcrates, Rousseau i després Beauvoir).

La lectura és molt pedagògica i està molt dirigida. Té tot tipus de comentaris, un glossari adequat, i tota mena d'explicacions sobre aquesta extensa obra, on es pot trobar una bona contextualització de l’autora i la seva obra. En definitiva, una guia molt útil per entendre el pensament de Beauvoir.

Jón Gnarr, “De cómo me convertí en alcalde y cambié el mundo”

He tingut aquest llibre sota tots els altres, en el meu piló de lectura que tinc a la capçalera del llit, i sempre li ha passat una novel·la o alguna altra cosa per davant, però, finalment em vaig decidir a llegir-lo i, Sorpresa!, m’ha agradat. Sobretot la primera part, quan no parla de política, sinó de la personalitat dels islandesos. A vegades, durant la lectura, em passava pel cap que potser tenia sang islandesa, sobretot quan descriu les seves formes de comportament, però és clar, no crec que hi ha hagi la més mínima sospita de què ho sigui.

La part dedicada a la política és, potser, la menys interessant, tot i que representa que és el reclam del llibre.

En tot cas, una lectura d’estiu fantàstica.

Teresa Ibars, “Atles de l’oblit”

Fa uns anys que vaig deixar la professió d’arxiver per la de docent, i també la junta de l’Associació d’Arxivers sense Fronteres (AsF), on vaig conèixer a la Teresa, per cert, amb un sentit de l’humor molt “anglès” . La publicació d’aquesta novel·la ha estat una sorpresa per a mi, perquè no coneixia la seva faceta d’escriptora, un ofici que practica en una versió reduïda de Pla i amb la particularitat d’un llengua  on alguns dels mots emprats són propis o inventats (s’agraeix el glossari final).

És una obra plena de tendresa i també d’humor, un humor subtil i elegant, un tastet per un temps ja passat, on els records dibuixen part d’una època que a alguns ens va tocar viure amb ulls de nen, en una barreja entre la ficció i l’autobiografia que no pot deixar a ningú indiferent.  En definitiva, un plaer de lectura, que no us deixarà de dibuixar una línia de somriure als llavis a cada pàgina que devoreu.

José Vidal González Barredo, “Noesi”

Aquesta ha estat una lectura convidada per la professió. Una bona eina per a treballar els autors i els textos que entren a l’assignatura d’Història de la filosofia de 2n. de Batxillerat a les PAU 2020.

És una eina excepcionalment bona i molt dirigida per a estudiant, i una bona ajuda per les classes de filosofia. Una bona aportació de l’Editorial Barcanova al món educatiu de secundària.

William Faulkner, “Mientras agonizo”

Ha estat una lectura severa, aspra, indecisa. Literàriament no puc dir que m’hagi agradat. És una novel·la molt dura, amb molts matisos i racons que fan que el teu pensament es vagi qüestionant la pròpia història. És tosca, contundent i avorrida, per lenta, efímera en la militància de la creació estilística, pobra en el llenguatge i senzilla en l’expressivitat, però contundent, fosca i severa.

Laurent Gaudé, “El legado del rey Tsongor”

A vegades passa, esperes que una novel·la guanyadora de prestigiosos premis t’atrapi. I no, no és ben bé el què m’ha passat amb la seva lectura. Admeto que el ritme és trepidant, moltes vegades forçat. La història te moments que estan molt bé, però en general no és gaire creïble, ni tampoc molts dels papers dels personatges principals. És una novel·la que pretén ser una barreja entre mítica, d’aventures i digna d’epopeia, però només es queda en l’intent. És un relat, això sí, de ràpida lectura. No en demaneu més que passar una estona agradable, que de fet, ja és el que es demana en llegir un llibre, o no?

Ignacio García-Valiño, “Las dos muertes de Sócrates”

La veritat és que no ha estat un llibre pedant, tot i que ho podria semblar. Està molt ben ambientat i els personatges molt ben construïts. Es permet alguns luxes d’inspiració històrica, però no estan malament, són un enfocament diferent d’una història ben coneguda: la mort de Sòcrates. Però aquesta història només el pivot que fa voltar la resta d’escenaris oberts. Molt entretinguda, malgrat algunes reflexions poc afortunades, com voler confondre, no perquè el text ho requereixi, sinó com a referència integrada en el text, que Sòcrates era un sofista, quan això, per a ell, era, com a mínim, un insult, i per nosaltres, una contradicció no resolta que no fa més que dubtar del relat. Això sí una novel·la ben entretinguda, perfecte per aquets dies de descans que s’acosten.

Rob Riemen, “Per combatre aquesta època”

El primer assaig és contundent: contra el feixisme no valen solemnitats, sinó intolerància. Una de les realitat que posa de manifest és que el feixisme té i ha tingut moltes cares, segons les èpoques, però sempre ha estat entre nosaltres, només li cal despertar-se amb gràcies al beneplàcit dels qui miren cap a un altre costat o els qui ho neguen.

La ignorància no sempre és sinònim de portes obertes, les elits també construeixen el relat que alimenten a la ignorància. L’odi, la desigualtat, la rancúnia, la traïció, la mentida, la supremacia, el discurs senzill, però demagògic, la violència, la imposició, l’ordre aparent, la superioritat sobre els altres, les regles d’una moral salvatge i dogmàtica, la injustícia, el populisme de debò, el ressentiment ... Aquesta és la cara del feixisme, només que amb un vestit de modernitat que s’adequa als temps que el veuen renéixer.

El segon assaig m’ha semblat inconsistent, massa teòric i poc fonamentat, més aviat, una fórmula d’omplir pàgines per fer editable un llibret com aquest. En tot cas, del tot recomanable, davant de la nova renaixença del feixisme, aquesta que posa cara de xai, però té cos i ànima de “troll”, nefast, pudent, maligne, perillós.

Leila Nachawati Rego, “Cuando la revolución termine”

El volum que he llegit està molt ben imprès, tot i ser un llibre de butxaca: una bona portada, ben cosit, paper de qualitat, etc.

Aquesta primera novel·la té com tres moments diferenciats. Una primera part, que quasi bé representa el 30% de la novel·la, que funciona molt bé, és molt entretinguda. És un relat molt net, amb molta informació i molt ben tractada. La segona part, per dir-ho així, baixa en qualitat. Explica una història d’amor que intenta integrar-se en el relat del llibre, però que a mi m’ha semblat, en ocasions, supèrflua i avorrida. I una tercera part ben desigual, amb moments molt bons i d’altres que em sobraven.

En general, és una bona novel·la a la que li sobren un munt de pàgines que no aporten res a la història que relata. 

Seguiré amb atenció a aquesta autora, perquè em sembla molt interessant, i perquè de ben segur que em sorprendrà amb bona literatura.

Thomas Cathcart i Daniel Klein, “Aristóteles y un armadillo van a la capital. Mentiras de los políticos analizadas con humor”

Amb aquest títol enginyós, els dos autors amb cognoms ben curiosos si fem la traducció al nostre idioma, ens expliquen de forma molt divertida, com la lògica, des de temps d’Aristòtil, s’ha anat utilitzant a conveniència pels nostres polítics d’ús, sense contemplacions i cap mena de pudor sobre la forma en com ens construeix una mentira, el que avui diem tant modernament FAQS o veritats postmodernes.

Tot un elogi a la lògica formal vista des de la malversació del llenguatge. Molt entretingut i divertit.

Michel F. Patton i Kevin Cannon, “Filosofía en viñetas”

Aquesta és una excel·lent edició d’una part de la filosofia explicada amb  format còmic. El text es molt vàlid per a joves a partir dels 13-14 anys, sempre que se’ls pugui acompanya en la lectura, i molt adient per a joves a partir dels 15-16 anys.

Els diàlegs són fàcils i els dibuixos molt agradables. Sens dubte una forma entretinguda i divertida per endinsar-se en el món de la filosofia d’una forma completament diferent al text més clàssic, no tant divertit per la gent més jove.

Nacho Carretero, “Fariña”

No es tracta d’una novel·la, no, ni molt menys. És un estudi acurat i rigorós sobre com el nostre país és capaç de comportar-se davant el poder dels diners.

En realitat m’ha semblat una fotografia patètica sobre el comportament de les persones i la seva relació amb els poders públics i privats. Una esgarrifosa sentència periodística (si és que es pot dir així), que demostra una de les pitjors parts de la naturalesa humana: la cobdícia i la corrupció. Però també és una mostra de la pobresa i la insatisfacció que sent tot un poble per tot allò que l’Estat, en les seves responsabilitats, no és capaç d’oferir-li, i per aquesta raó sembla sentir-se avocada al contraban com principal mitjà de vida. Un consentiment social que té molt a veure amb la moralitat de la nostra societat i la fortalesa de la nostra democràcia i poder judicial.

William Kotzwinkle, “Fata Morgana”

“Fata Morgana” no és una novel·la complexa, és un compendi entre la novel·la de costums, d’inspiració anacrònica, una novel·la “negra”, d’intriga i, alhora, fantàstica i, perquè no, còmica.

És de lectura fàcil i, a vegades, avorrida. Els personatges funcionen molt bé, però a l’ambient, en general, li falta força, energia.

L’edició és, però, esplèndida, molt cuidada i de qualitat i ... Sorpresa!, només començar el capítol III (El Mag), a la plana 147 apareix (i a la cinquena paraula) una esgarrifosa falta d’ortografia.

Salim Barakat, “Las plumas”

He llegit amb sorpresa aquesta novel·la. És diferent en tots els aspectes. T’has d’acostumar a tot. Al llenguatge, al ritme, als diàlegs. És, en ocasions, indescriptiblement absurda. Una aventura, la veritat. Una forma diferent de fer literatura.

Lorenzo Ariza, “El dios de la brisa”

Comentar el llibre d’una amic, si més no, d’un autor que coneixes i fa temps que no veus, és especialment difícil. La idea de la novel·la és molt original i convida a la reflexió. Està carregada d’imatges i cultisme que, a vegades, s’endinsa en un discurs barroc i obscur, propi de l’ambient que descriu la novel·la, que et distreu del contingut. Hi alguna part on l’autor sembla forçar el discurs i el final és, al meu parer, una mica precipitat. M’hagués agradat més musicalitat literària, però l’autor, un home culte i d’estils refinats, sap perfectament perquè ho ha fet.

D’altra banda, l’edició està molt ben treballada, amb dibuixos propis i fins i tot amb un regal artístic inesperat i impropi dels llibres de lectura. En definitiva, un llibre que s’ha de saber assaborir amb distància i parsimònia.

Álex Ayala Ugarte, “Rigor mortis”

Una història sobre un home que planta un arbre per a construir el seu propi taüt, obre la sèrie de relats al voltant de la mort.

Trobareu històries curioses, algunes també de desagradables. És una lectura entretinguda, diferent, fresca de com s’entén i es conviu amb la mort a Bolívia. No és, però, un llibre apassionant, sinó diferent.

Simón Elías, “Alpinismo bisexual”

He començat l’any amb una lectura de títol inusual. Es tracta de vàries històries escrites per aquest alpinista convertit en escriptor. No es una gran novel·la, ni un gran recull de contes, però és entretingut i “innovador”, en el sentit de l’originalitat en el relat de les històries que s’atreveix a explicar.

Un bon inici d’any, sens dubte!.