dijous, 29 de desembre de 2016

Michel de Montaigne, “Assaigs III”


Acabo l’any amb el darrer dels llibres d’assaig de Montaigne. La veritat és que ha estat un dels més complets i curiosament, salvant les distàncies, actual. Perquè ja se sap, la humanitat ha avançat molt en moltes coses, però la raça humana molt poc en unes altres.

Només em resta dir-vos que aquest any ha estat un any de moltes lectures. Moltes d’elles no us les he comentat perquè si han estat molt nefastes no m’entretinc a fer-ne la petita crítica, tot i que a vegades n’he fet de negatives, per què no?.

Us desitjo un 2017 excel·lent i que ens permeti superar tots els entrebancs d’aquest any que li queden ja pocs dies.

dissabte, 10 de desembre de 2016

James Joyce, “Ulises”

Després de molts anys, he tornar a llegir a Joyce, recuperant la traducció de Josep M. Valverde qui va ser professor meu a la Universitat de Barcelona, un erudit amable i molt proper als seus alumnes que, per desgràcia, ja fa anys que va deixar aquest món grotesc i meravellós. Per cert, traducció que va merèixer el Premi Nacional de Traducció de l’any 1976.
Quan em vaig decidir a fer una relectura, tenia el record, potser nostàlgic, dels  meus vint anys. Recordo els riures, la passió per la seva lectura, la seva frescor, la seva transgressió, però ara, amb una quants anys més a sobre no puc dir que l’hagi entès. El meu cervell s’ha eixugat i ha arribat a la conclusió que és un dels llibres més difícils que mai no he tingut a les mans. I no han valgut esquemes ni reflexions. He tornat a riure i he tornat a sorprendre’m, però suposo que no l’he llegit com quan ho vaig fer la primera vegada, suposo que aleshores tampoc el vaig entendre, tot i que segurament ho pensava. 
En definitiva, una lectura de grans dimensions, molt reflexiva, carregada de secrets, cantonades imprecises, duplicitats, jocs i un miler més de coses que cadascú ha d’anar descobrint pàgina rere pàgina.

Endavant! Llegiu-lo! Emborratxeu-vos de la seva lectura! Però no defalliu!

dissabte, 19 de novembre de 2016

Jaume Cabré, “Les veus de Pamano”



Carregada d’humor, d’història, i de tots els ingredient necessaris per fer-la una gran novel·la, malgrat la seva extensió.  La veritat és que m’ha agradat i molt. Com a curiositat, i que s’ho faci mirar l’editorial, tenia una errada d’impressió i/o correcció en una pàgina. Si us voleu entretenir,  la trobarue abans d’arribar a la pàgina 80. A part d’això, és una història fabulosa, molt ben construïda, amb personatges molt creïbles i amb una conducció de la narració precisa i dinàmica. Magnífica.

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Joan Perucho, “Les històries naturals”


Tot un compendi naturalista. Escrita amb cura i amb l’estil humanista de Perucho, és una novel·la del tot singular, no només per la temàtica, sinó per tot el què l’acompanya. S’ha de llegir, això sí, com es fa amb els clàssics, amb calma i tranquil·litat, gaudint de cada frase i de cada dibuix de les seves paraules. Crec que us agradarà.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Paul Auster, “Leviatán”


Resultado de imagen de leviatan paul auster

Tot i ser una de les seves novel·les premiades, no és la que més m’hagi agradat de les que he llegit. És una història amb una estructura senzilla, però un tant estranya. És molt lineal, però és també “pretèrita”, en el sentit de que narra una realitat passada des d’un punt de partida del present. Una entretinguda història que no us deixarà indiferents.

divendres, 30 de setembre de 2016

Asa Larsson, “Aurora boreal”



Ara ja tinc clar que aquest no és el meu gènere preferit. M’ha costat molt endinsar-me en la història. No m’ha semblat versemblant, al contrari, molt forçada. Li he trobat poc sentit al relat i a la forma d’escriure’l. En fi, m’he donat una nova oportunitat. Potser algú de vosaltres li ha encantat i li ve a gust explicar-m’ho.

divendres, 16 de setembre de 2016

Julio Llamazares, “Escenas de cine mudo”




Què m’ha semblat? La veritat és que m’ha semblat un relat fluix, sense tensió, cap emoció i molt repetitiu. Una aventura que ha volgut ser allò que no ha estat capaç de ser. En general no l’he trobat gaire sentit, tot i que alguns dels paisatges que relata tímidament els conec. Em sap greu, però és tot el què puc dir. No entenc les crítiques en positiu.

dijous, 1 de setembre de 2016

Jaume Cabré, “Jo confesso”



Excepcional. Ara tinc la impressió de no trobar una obra com aquesta en molt de temps. És consistent, serena, potent, equilibrada, intel·ligent, majestuosa ... Una delícia de lectura. Reconec que les primeres pàgines és una mica com l’inici d’una muntanyes russes: una forta i curta pujada que porta directament al clímax, però Cabré ho fa fent-te degustar cada pàgina, com una llaminadura que té el to adequat entre el dolç i el salat. Els personatges són impressionants, i la història és, en ella mateixa, una epopeia. Un cant al bon fer i a la bona lectura. Mil pàgines poden semblar ser moltes, però us ben asseguro que en aquest cas demanareu mil més.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Carlos Fuentes, “Gringo viejo”



Si sóc sincer, haig de dir que em quedo una mica decebut. Esperava molt més. Menys desequilibris d’estructura, uns personatges més creïbles, una història més sòlida, més contingut ... Però, el resum és que a estones m’ho he passat molt bé llegint i d’altres no tant. Carlos Fuentes és un bon escriptor, tot i que a vegades, com a tothom, li surten millor unes novel·les d’altres.

divendres, 26 d’agost de 2016

Santiago Kovadloff, “La nueva ignorancia”



Aquest és un llibre d’assigs. No és, però, cap totxo illegible, sinó ben bé al contrari. Et fa pensar sobre diversos temes, encara actuals, però amb un llenguatge molt proper i una construcció gramatical senzilla, sense opulències ni floritures innecessàries.

José Luis Borges, “Los conjurados”



Aquest és un llibre de poemes i de reflexió. Potser el més colpidor és el que dona nom al llibre, però en general està força bé. Feia anys que no passava per les meves mans el Borges poeta, i no m’ha decebut, en absolut.

Mario Benedetti, “Poemas de la oficina”




Llegir a Benedetti sempre és un plaer. Aquest llibre de poemes no és una excepció. La musicalitat és precisa i les paraules construeixen la seva melodia sense complexos. Per passar una bona estona sota l’ombra o on allà es vulgui.

Félix de Azúa, “Lecturas compulsives. Una invitación”



Es tracta d’un recull d’articles sobre diversos autors i temes publicats en diferents diaris a partir dels anys 80 del segle passat. Una lectura que aporta poca cosa, sobretot perquè la descontextualització dels textos li fan perdre la vigència intel·lectual del moment. Hi ha de tot, alguns estan realment bé, altres són prescindibles.

Luis Sepúlveda, “El viejo que leía novel·les de amor”




La veritat és que, de totes les lectures d’aquest agost, i sempre en clau de vacances, aquesta ha estat la que més m’ha agradat, de moment. És entranyable, molt humana, de fàcil lectura. La història et fa pensar a allò del “realisme màgic” i t’atrapa de seguida. Molt recomanable i divertida de llegir.

Luis Goytisolo, “Mzungo”




Aquesta és una novel·la una mica desequilibrada. Estructuralment està bé, però la narrativa és inconstant en el sentit de que guarda un ritme uniforme, sinó que cau i costa, en ocasions, reprendre’l . Tot i així, ha estat una lectura entretinguda, amb un regust pretèrit molt agradable que et fa pensar en la manera com es narraven les històries fa uns anys. 

Dulce Chacón, “La voz dormida”



Aquest agost he tingut temps per llegir. Aquesta novel·la es va avançar a una que estava a punt d’acabar, però que les vacances m’obligaren a deixar a casa. Una novel·la trist, però profunda. Molt de sentiment. La veritat és que m’ha agradat. Té bon ritme, els personatges són creïbles i l’acció et fa devorar les pàgines com si res. Toca un tema històric, però recent, però no et bombardeja amb dades, de fet, amb cap dada. Una molt bona lectura, us animo a llegir-la.

divendres, 5 d’agost de 2016

Joyce Carol Oates, “Mágico, sombrío, impenetrable”

Vaig començar amb moltes ganes a llegir-lo. Expectant, atent, esperant aquell punt de lectura que quan et trobes immers és difícil d’explicar i encara més de sortir-ne (allò que es diu: enganxar-se), però no sé què em passa que, darrerament, no trobo cap relat que m’atrapi i només començo a veure continues línies de lletres convertides en paraules que em diuen ben poc, i ja començo a pensar que estic deixant de ser un bon lector, tot i que m’esforço. Sé que sempre he defensat no escriure sobre llibres que no m’han agradat, però el resultat d’aquest bloc seria ben trist si traís una mica del meu esperit crític, per aquesta raó mai penso que la meva opinió sigui definitiva, ni molt menys, i també per això, intento convidar-vos a contradir-me en les meves conclusions a les lectures que m’han passat per davant. D’altra forma, aquest bloc no tindria més de dos o tres entrades per any, qüestió que tampoc no em preocupa gens. Així que, un altre cop més, us convido a que us endinseu en aquest món màgic del màrqueting, que fa de la literatura un negoci, i em contradieu llegint-lo i “enganxant-vos-hi” com a mi fa temps que no em passa.

divendres, 29 de juliol de 2016

Michel de Montaigne, “Assaigs”, volum 2



Parlar d’un clàssic com aquest és força complicat. És evident que des del punt de vista sociològic, Montaigne està a anys llums de la nostra societat, però salvant les distàncies que donen els anys, per no dir: segles, hi ha reflexions que encara es poden considerar properes, i la veritat és que això fa que pensar sobre la nostra evolució com a societat i com a persones. Un bon entreteniment per les vacances. Encara em resta el volum 3.

dijous, 21 de juliol de 2016

Amy Tan, “El club de la bona estrella”


Un llibre difícil de comentar. Pla, ben escrit i sense sorpreses. No hi ha tensions, ni històries fantàstiques. És un dibuix de costums on es recreen diferents maneres de pensar entre generacions d’una mateixa família. Té, però, una estructura senzilla i una narrativa fresca i viva, amb ambients i personatges ben aconseguits. Una bona lectura d’estiu.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Ricardo Menéndez Salmón, “El Sistema”


És probable que no sigui un bon lector de ciència ficció. Si us sóc sincer, m’ha suposat un esforç considerable acabar la novel·la, tot i haver estat premiada pel premi Seix Barral de biblioteca breu 2016 i ser un autor amb un recorregut literari impressionant. Pel meu gust, l’inici és com pujar una muntanya amb un desnivell de més d’un 8%, cap al final la cosa millora.

La trama, no us sabria dir, és com que sembla una cosa i després és una altra. Jo no he sabut veure, ni he trobat una novel·la, com diuen les crítiques, d’una gran ambició intel·lectual i literària (a sobre, l’autor va estudiar filosofia en el seu moment, així que tinc tots els números per estar equivocat), i encara menys dins l’estela dels grans novel·listes europeus, etc. En fi, no ho he sabut trobar. Vosaltres decidireu si tinc o no raó.

divendres, 24 de juny de 2016

Dolores Guerra López, "Legado social de los españoles en Cuba"


Fa pocs mesos vaig tenir l’oportunitat de parlar amb l’autora d’aquest estudi, tot un pou de saviesa . Ara us presento un dels seus treballs, centrat en la immigració espanyola a Cuba i l’estudi de les diferents organitzacions que s’hi van instal·lar a l’illa per ajudar a totes aquelles persones que ho van necessitar en el seu moment, i l’evolució d’aquestes institucions al llarg del temps.

És un estudi rigorós, però molt amè, molt ben escrit i documentat, on hi trobareu també, al capítol 2, la Societat  de Beneficència Naturals de Catalunya, de 1842, el “casal català” més antic del món. Està editat pel "Grupo de Comunicación Galícia en el Mundo, SL", dins la col·lecció: "Crónicas de la Emigración".

dilluns, 20 de juny de 2016

Fernando Rueda, “Las alcantarillas del poder”

És evident que un llibre d’aquestes característiques crida l'atenció, però s’ha de ser innocent.  Es tracta d’un recull de 100 operacions dels serveis secrets espanyols que, a hores d’ara, no fan mal a ningú i que, en tot cas, provoquen el somriure de la persona que llegeix. La veritat és que el relat ha estat entretingut, i et deixa amb aquella idea de “que no s’estarà investigant i com, en l’actualitat!.

dimecres, 8 de juny de 2016

Humberto Vinueza, “Obra cierta”



Es tracta d’una antologia del poeta equatorià, nascut a Cuayaquil l’any 1942, premi de poesia José Lezana Lima, de la Casa de las Américas, 2012.

El més interessant d’aquest ampli recull de poemes és l’evolució de l’autor, més enllà de si agrada o no la seva forma d’escriure. Per ser un llibre de poesia és força extens, quasi 400 pàgines.  Un trajecte per la seva vida com a poeta.

divendres, 27 de maig de 2016

VVAA, “Testimonis de Lepret”

Que ningú no esperi un llibre “normal”.  Crec que aquest ha estat un experiment delirant basat en una falsa llegenda inventada per l’impulsor del recull, l’Edu Sívori Alt, acompanyada de curioses il·lustracions, com els mateixos relats, en blanc i negre, com les pedres de Girona temps ençà.  Una forma diferent de creació, a cavall entre l’absurd i la mofa. Un entreteniment grotesc i alhora simpàtic que us pot agradar com experiència surrealista. 

dimecres, 25 de maig de 2016

Eduardo Sívori, “Soldati City”


És estrany trobar-se amb un poeta amb la profunditat i maduresa de Sívori. De lectura càlida i reflexiva, molt social. Amb un equilibri màgic entre la serenor i la música de les paraules que construïdes amb fermesa, des del coneixement i la distància, omplen cada racó de la lectura deixant aquell regust harmònic i profund dels qui saben escriure, perquè transmeten, amb una aparent senzillesa, l’estructura del seu propi univers i t'el regalen amb la generositat d’un infant que no busca res a canvi. Un veritable plaer. Un veritable descobriment.

Però Soldati City és molt més que un recull de poemes, és un cant a l’amistat, un retorn als orígens i un immens somriure al temps present. M’ha impressionat. Ho haig de dir, amb la sinceritat del qui llegeix per plaer i amb l’esperança de poder conservar un bri del seu talent entre les meves intenses amistats.


divendres, 20 de maig de 2016

María O’Donnell, "Born"


La història periodística d’aquest llibre és molt interessant. Nou mesos de segrest, seixanta milions de dòlars i quaranta anys d’història d’un dels episodis més interessants de l’Argentina de mitjans des anys setanta del segle passat.

Es tracta d’un treball periodístic molt ben escrit, sense cap pretensió literària, la qual cosa és d’agrair. Un triller argentí, desconegut i inquietant, que posa de manifests els interessos polítics i econòmics dels diferents actors que hi van intervenir durant quatre dècades. Sens dubte una lectura entretinguda i reveladora.

dimarts, 26 d’abril de 2016

Jonathan Franzen, “Pureza”


Crec que serà la segona, o com a molt la tercera ocasió, en què hauré d’escriure sobre una novel·la amb moltes expectatives que no s’han cobert.

A mesura que llegia, i us puc garantir que he posat molt paciència, se m’anava fent més difícil, feixuga i, perquè no dir-ho, amb un punt aberrant. Quasi set-centes pàgines interminables, amb un ritme paralitzant, com si hagués caminat quilòmetres i quilòmetres sobre la sorra del desert. No sé quina és la opinió dels altres lectors, però us puc dir que aquesta novel·la no té allò que hom espera que hauria de tenir.
Els personatges, sovint caòtics, no són gaire creïbles. La història narrada és inconnexa, poc premeditada i molt superficial. La trama és un cosit continu de petites vivències que no aporten res a l’argument. En fi, ja no us diré més què m’ha semblat. Només espero estar del tot equivocat i que Jonathan Franzen em perdoni.


dijous, 31 de març de 2016

Matías González, “El último libro”




Premi llatinoamericà de novel·la “Alba narrativa” de 2014. Un llibre barroc, insuls, d’aquest autor argentí que ha merescut un notable reconeixement literari a Mèxic, Xile, Argentina i Espanya, però la veritat és que no sé ben bé per què, per aquesta raó, si el podeu trobar, i crec que sí, en alguna edició espanyola, perquè la que jo tinc és cubana, jutgeu vosaltres mateixos.

dilluns, 14 de març de 2016

José Antonio Piqueras, "La esclavitud espanyola en América Latina y el Caribe"


D’aquest important i complet estudi, del que es poden aprendre moltes coses, en faré esment a la seva introducció, com a forma d’entrada a allò que ens trobarem en ell:


En un lugar destacado del Puerto de Barcelona (...), se levanta el monumento a Antonio López y López, primer marqués de Comilas, importante hombre de negocios cuya fortuna inicial se debía al tráfico il·legal de africanos con la isla de Cuba.
La família Vidal-Quadras ejerció el comercio en Santiago de Cuba y ningún intercambio le resultó ajeno (...).
Lluís Guillermo Perinat, diplomático y (...) parlamentario y senador por Alianza Popular y luego por el PP (Senado, Congreso y Europarlamento), Marqués de Campo Real, es bisnieto por lado paterno de Tomás Terry, dueño de los ingenios Carácas y Teresa en Cienfuegos, Cuba, con unos 400 esclavos en 1878.
Alicia y Esther Koplowitz (...), hijas de Esther Romero de Juseu y Armenteros, una aristòcrata cubana que les legó el derecho a los títulos de marquesa de Casa Peñalver, de Campoflorido, de Real Socorro y de Bellavista (...).
Los apellidos Cárdenas, Peñalver, Calvo de la Puerta, Sotolono, Arango y Lombillo (...), unidos a la gran propiedad esclavista en Cuba.
El maravilloso Parque Güell debe su creación a un encargo de Eusebi Güell, dueño de una considerable fortuna por su matrimonio con la hija del marqués de Comillas (...) y por su padre, Joan Güell i Ferrer, industrial textil, primer conde de Güell, cuya fortuna inicial había sido amasada en Cuba durante los años en que se didicó a la trata de esclavos.
Josep Xifré, primer presidente de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, rico gracias a la trata de esclavos.
Pablo Epalza, futuro fundador del  Banco de Bilbao, amasó partede su fortuna en el negocio de la trata.
María de Borbón, quien en compañía de su segundo esposo, el Duque de Riánsares, practico la trata de forma asidua a mediados del siglo XIX.
Nicolás de Peñalver, alcalde de Madrid de varias ocasiones (...); Leopoldo O’Donnell, conde de Lucena y de Tetuán (...); Cánovas del Castillo ...
En fi, un estudi que segur que no deixarà indiferent a ningú.

PD: el subratllat és de l’autor de l’estudi.

dimarts, 1 de març de 2016

Yannick Grannec, “La diosa de las pequeñas victorias”


Aquesta novel·la ha estat la guanyadora del Premi de Llibreters Francesos 2015, i no sé per què.

A mi m’ha semblat d’una redacció sòbria, extensa, molt extensa. El millor: la ressenya, enganyosa alhora i confosa, confosa perquè no té ni idea del què està parlant, com tampoc no té ni idea l’autora del què està parlant quan utilitza el terme de “documentalista” quan en realitat voldria definir, com a molt, a una investigadora, i no pas una “arxivera” com deixa entreveure. Però a part d’aquesta petita circumstància que no deixa de ser important, el llibre és ... 
M’estimo més que ho digueu vosaltres, perquè no puc ser jo la única persona equivoca en valorar-la.

diumenge, 14 de febrer de 2016

Yanis Varoufaquis, El Minotauro global

Aquest és un llibre d’economia. Millor dit, un llibre sobre la història de l’economia. Un llibre que havia d’explicar coses d’actualitat i que només explica una seqüència cronològica de fets que tots nosaltres ja en sabem. Això m'ha provocat una petita decepció, perquè m’esperava una anàlisi lúcida i provocadora de la situació actual de l’economia a nivell mundial, però no, ha estat una recopilació de frases tipus “mira que maco que sóc i quant en sé” que no ha despertat més que un sentiment seudopsicològic sobre la personalitat de Varoufaquis i les seves característiques predominants, no gaire positiu. Tot i així, per posar-vos a refrescar la memòria o els coneixements més generals sobre l’economia de la qual tant es parla ara, està bé. No en demaneu més.


.

dissabte, 30 de gener de 2016

Michel de Montaigne, “Assaigs. Llibre primer"


És curiós que anys després d’haver estudiat a Montaigne hagi hagut d’esperar uns quants anys per tenir els seus assaigs a casa. De fet, sempre he cregut tenir-los en la versió d'Edicions 62 en tapa verda, però ara no sé on són. I ha estat el regal d'un gran amic meu qui me'ls ha fet arribar de nou a casa.

No és que sigui una lectura especialment divertida, però sí de reflexió, la qual cosa pot arribar a ser sinònim. És qüestió de gustos, com quasi tot a la vida.

Tot i ser un text antic, encara podem trobar gestos d’actualitat, però el que més anima a la seva lectura, és aquesta capacitat que van tenir aquests savis del Renaixement per encarar la realitat, i en el seu cas, per una escriptura del tot més sincera. Us el recomano, de moment he acabat el primer volum i em queden dos més.