dijous, 12 de juny de 2008

Najat El Hachmi, L'últim patriarca

Per a mi L’últim patriarca ha estat una petita revelació. No perquè hagi estat el premi Ramon Llull de 2008, sinó pel que amaga dins seu. Per a mi és una obra primerenca que amaga molts secrets del que podrà ser aquesta escriptora en el futur. Literàriament no és gran cosa, i no perquè jo sigui millor o pitjor que els membres del jurat, als quals els felicito per la tria sense conèixer les altres obres. Personalment m’ha agradat molt perquè m’ha obert la porta a un món molt proper i molt llunyà alhora. Té la capacitat d’endinsar-te en la psicologia de cada personatge. No fa grans descripcions de paisatges ni d’ambients, però s’intueixen. No participo de la opinió que l’autora sap escriure i expressar bé els diferents episodis de violència i dramatisme provocats per Mimoun, el personatge principal que s’acaba per convertir en secundari però que continua omplint totes les pàgines del llibre. Crec que li falta profunditat i fons, però tot i així m’ha agradat molt la història que descriu, trista, personalista, dramàtica, sobretot des del punt de vista d’un occidental. És una evolució cap a una alliberació personal. Per a mi és la història d’un mirall trencat, sí, com el que va escriure la Mercè Rodoreda, que per cert, m’ha fet pensar en moltes ocasions així com, a vegades, també m’ha fet pensar en altres obres de la literatura catalana com el Curial e Güelfa. Us convido a llegir-la.