dijous, 22 de maig del 2008

Canalles, dos assaigs sobre la raó

Derrida és un pensador compromès, de lectura no fàcil, a vegades massa embolicada per la idea, encara que elaborada, vol transmetre. No sé si és una qüestió del traductor, però ja m’ha passat amb alguna lectura seva. En tot cas és un home que deixa pejtada, que sap traspassar les línies del sistema, un alliberador de paraules, un salvador de conceptes i un fi analista polític del s. XX.
Les seves meditacions sobre una democràcia que ha d’arribar (no sé si aquesta traducció al català seria la més adequada. No existeix una versió catalana) que desenvolupa en el seu llibre (Trotta, 2005), ve a analitzar la democràcia actual establint que la vertadera democràcia encara està per arribar, i així manté una dura crítica per l’actual estat de la democràcia (totes: reals o formals, representatives o simulades),on la igualtat no fa justícia a l’exigència d’una democràcia incondicional.
Per a Derrida, la democràcia és la única forma política on és possible disendir de manera permanent.
El llibre parla de la dissolució de l’Estat-Nació, la desconstrucció del concepte de sobirania, aquesta democràcia que ha de venir i les relacions entre la raó i la força (el poder), d’entre altres reflexions.
Derrida també critica a Chomsky quan parla dels “Estats canalles”, perquè segons ell no té un pensament polític conseqüent, especialment pel que fa a la història i al concepte del la “lògica” del concepte de sobirania. Aquesta “lògica” posaria en evidència que els mateixos Estats que es troben en condicions de fer la guerra als “estats canalles” són, ells mateixos, en la màxima expressió de la seva sobirania, Estats canalles que abusen del poder. Diu que des del mateix moment que existeix una sobirania, existeix també abús de poder. L’abús és la llei d’ús, perquè aquesta és la lògica d’una sobirania que només pot imperar sense restriccions. La conclusió és que l’Estat és canalla. Allà on tots els Estats són Estats canalles, allà on la canallocràcia és la pròpia de la sobirania estatal, allà on només hi ha canalles, no hi ha més canalles.
Jacques Derrida també parlar molt d'un altre filòsof francès, en Jean-Luc Nancy, del qui només citaré una llarga frase, perquè segur que serà motiu d'un nou comentari bibliogràfic: "Crear el món vol dir, immediatament, sense demora tornar a obrir cada lluita possible per un món, així és, per allò que ha de donar lloc a allò contrari a una globalització de la injusticia sobre un fons d'equivalènça general. Però dirigir aquesta lluita, precisament, en nom d'això, d'aquest món que prové del no res i que dona lloc a la justícia en el sentit de crear el món ..." Interessant, no?.

Hi ha moltes coses a dir sobre aquests assaigs. Sóc del parer que és necessari que una democràcia sigui sobirana, ara bé, res apunta a que una sobirania hagi de ser per necessitat democràtica. Potser exagera en l’”estat” pesimista de la qüestió, però convida a una reflexió profunda, actual i interessant sobre el que ens passa al món. També utilitza conceptes de difícil interpretació o cabuda (no sé si per obra del propi traductor), com el concepte del “regne de la sobirania”, sembla evident que una sobirania no pot regnar (hi hauria excepcions en que sí, com en els estats totalitaris, etc.).

En definitiva, és un llibre complex, però que aporta un bon nivell de reflexió. Si us agrada donar-li al “coco” us el recomano, i a més no arriba a les 200 planes.