José Andrés González Pedraza, “Los archivos de empresas ¿Qué son y cómo se tratan?

Edicions Trea, una editorial asturiana especialitzada en arxivística i museologia va publicar l’any 2009 aquesta guia bàsica sobre els arxius d’empresa. Es tracta d’un llibre introductori on, a part d’explicar els conceptes elementals i les característiques d’aquest tipus d’arxius, fa una interessant comparativa amb les empreses europees i les espanyols per després introduir-nos en els aspectes més arxivístics, com saber qui és l’organisme productor, el quadre de classificació, les sèries documentals que hi podem trobar, unes pinzellades sobre descripció, investigació, accés, difusió i documents electrònics.

Per tot aquell qui l’interessi aquest tema, aquesta és una bona lectura. Amena, sintètica i clarificadora.

Actas el Congreso Internacional de archivos y derechos humanos: El acceso y la desclasificación de los documentos. Sarrià de Ter (Girona), 2 - 4 d'octubre de 2008

Avui, 10 de desembre de 2012 es compleixen seixanta quatre anys de l’aprovació i proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, i quatre anys des que Arxivers sense Fronteres van organitzar un congrés internacional sota el títol:  “L’accés i la desclassificació dels documents” a Sarrià de Ter (Girona).

Sembla mentida, però  després de tants anys i amb un projecte de llei sobre una suposada transparència  la taula de  les Corts General espanyola, encara avui deixa molt que desitjar el panorama, on la cultura  literària dels nostres legisladors i polítics s’enfronta plenament amb la bondat i les intencions de les seves paraules transformades en lleis i normes. Per aquesta raó, aquest document em sembla de total actualitat, en un moment en que la transparència continua sent la gran oblidada dels governs, i més encara quan la crisi s’ha pres per excusa per a retallar drets i llibertats i per tant, per fer de la nostra societat encara un xic més injusta del què era fa només quatre anys enrere.

El text que us proposo recull les actes d’aquest Congrés Internacional. No és un text polític, però ho podria ser (si és que no ho és).

Digitalización del patrimonio: archivos, bibliotecas y museos en la red

Fa uns anys, l’Editorial UOC (a la col·lecció Acción Cutural. Museos y Patrimonio), va editar una recopilació de diferents articles sobre la digitalització en els centres de conservació i difusió del patrimoni destinat als professionals que treballen en aquest centres. L’obra recull experiències i orientacions, així com “l’estat de la qüestió” sobre els processos de digitalització. No es tracta però, d’una obra amb la intenció de convertir-se en manual, és més aviat un espai de reflexió i de posada en comú que ajuda a situar-nos en aquest nou paradigma de la documentació electrònica.

Eduardo Mendoza, “El laberinto de las aceitunas”

Mendoza és un autor de culte. Com tots els escriptors, passen per moments de qualitat literària diferents i en aquesta ocasió el llibre és una meravella. És divertit, ocurrent, ràpid de llegir, inusual i sorprenent. Té una gran qualitat literària i està molt ben construït. Què més li podem demanar a una novel·la?. Si voleu passar unes hores gaudint d’una bona lectura durant el proper pont (qui en faci) crec que aquest llibre serà una bona elecció.

Paul Auster, "La noche del Oráculo"

Què és pot dir d'aquest escriptor que no s'hagi dit abans? La veritat, no m'interessa. Aquest ha estat un llibre a l'alçada d'un gran escriptor. Aquest home escriu tan bé que sembla mentida. Complex en la trama, però senzill en la narració, rodó en els personatges i fins i tot innovador en l'aposta pels comentaris a peu de plana. M'ha agradat i molt! Si teniu ocasió de llegir-lo, crec que no us decepcionarà. Hi ha una versió de butxaca molt econòmic. 

Joan Soler, “La preservació dels documents electrònics”

Tot i que es tracta d’un document una “mica antic” (2008), continua essent un llibre de plena actualitat. No només per l’interessant tracte que se li fa a la documentació electrònica i els conceptes que empra, i l’enfocament arxivístic que en fa, sinó perquè, a més a més, té dos virtuts a tenir en compte: la primera, explicar amb una aparent senzillesa conceptes complexos; la segona: trobar-te amb un petit tresor: un resum exhaustiu i complet, una guia, es podria dir, amb gran claredat erudita i una redacció senzilla que només es pot fer des del coneixement i la reflexió. En fi, una eina de treball indispensable per qui es vulgui endinsar en el món de la documentació electrònica o l’administració.

Arthur Schopenhauer, “Sobre la llibertat de la voluntat”

Feia temps que em venia de gust llegar tot un clàssic de la filosofia contemporània, el que no m’esperava era que, rellegint-lo de nou, em sortissin dubtes que no en tenia durant la meva època d’estudiant de filosofia.

Potser, durant aquests anys, el meu sentit crític ha anat evolucionant  i ara, amb l’experiència d’uns quants anys per endavant, veig les coses una mica diferents.

Per començar, em sembla un text antic, molt del segle XIX. I no és que nosaltres, les persones nascudes abans dels anys 70 del segle passat no siguem “homes i dones”  amb un pensament molt del segle XIX (al meu parer), és que el tema i el seu tractament han quedat una mica desfasats.

Una altra consideració que haig de fer fa referència al pròleg, escrit per l’ex ministre de cultura Gabilondo, és qu no m'ha satisfet. Una altra decepció, ho sento. No m’ho esperava.

La llibertat, un terme tant usat com malinterpretat, ha de contenir també la capacitat de cdecidir, és a dir, la possibilitat de la llibertat d’elecció i d’ús de la mateixa llibertat,la qual cosa, en sí mateixa, no deixa de ser una autolimitació lliure de la pròpia llibertat d’elecció, per tant, aquest concepte, vist així, neix amb una contradicció anul·latòria, que vindria a dir que, en realitat, la llibertat no existeix ontològicament, perquè la seva naturalesa és limitadora i contradictòria en ella mateixa.

Schopenhauer diu que “acceptar-se es suportar-se i no adaptar-se”, perquè deixa implícit una concepció moral de la realitat, una certa religiositat. Jo no veig gens clar, perquè assumeix un cert sentit de culpabilitat i de resignació. En aquesta ocasió també la llibertat queda limitada.

Sempre he estat de la opinió que la llibertat és un transcurs, millor dit, transcorre com el temps i les persones només la podem utilitzar segons la nostra voluntat i fins i tot podem intentar mesurar-la en funció de certs paràmetres de comparació. Per tant, la llibertat l’hem entès com un tot convertit en la seva pròpia negació. La llibertat de decidir o anul·la la decisió, però sí que limita a la mateixa llibertat, perquè el concepte supera la pròpia naturalesa de la llibertat, perquè hi ha llibertat quan no ha coherció. En aquest sentit, el principi de “raó suficient” estableix la seva capacitat per ella mateixa, com a mínim a un nivell suficient, la qual cosa no impedeix la limitació de la pròpia llibertat. La raó és conseqüència necessària d’un pensament ben construït, la llibertat no pot ser un motiu d’aquesta, ni tampoc una conseqüència. No crec tampoc en què l’autoconsciència tingui a veure amb el coneixement de l’ésser i amb la voluntat de ser-ho. Quan preval  l’autoritat i no la raó?, com diu Malebranche, “la llibertat és tot un misteri”. Estic d’acord. L’ésser humà per sobre de l’intel·lecte, però què és l’ésser humà fora del pensament i la capacitat de reaonar? Un animal?