Potser ha estat un dels volums més interessants d’aquesta
col·lecció: Zenó, Empèdocles, Anaxagores i entre ells, Melís de Samos.
M’explico: normalment, aquests estudis treballen sobre la
base d’una petita introducció i un estudi ample i concret sobre les dades
biogràfiques dels autors, els seus escrits, les seves doctrines, comparant els
escrits i/o fragments que es consideren autèntics dels que no i, evidentment, s’acompanyen
d’una extensa bibliografia complementària. La raó d’aquestes paraules ha estat
el nou enfocament que he trobat amb Melís (Meliso) de Samos. Potser un dels
autors presocràtics no tant coneguts, però del tot interessant. M’ha sobtat
adonar-me’n com, sovint, per no dir sempre, de que els llibres de text se n’obliden
d’ell, i em sembla una peça fonamental per entendre com, en determinades
ocasions, Plató obvia determinats pensador, segurament amb un objectiu ben clar
que ara se’ns pot escapar.
Melís em fa pensar. Va tenir l’atreviment de conduir una
de les més grans rebel·lions contra Atenes. Perícles i Sòfocles van ser els
seus adversaris. Plató només en parla dos cops d’ell, al Teetet, Isòcratres també en fa esment com a home de
renom i Aristòtil el cita insinuant la seva singularitat. Es pot dir que Melís
no apareix en el món contemporani fins la seva reivindicació, a finals del
segle XIX, per part de F. Kern a Alemanya i Chiapelli, a Itàlia, fins l’obra de
Burnet, que el considera “quelcom semblant a una Crítica de la raó pura
del segle V grec”.
